MUSEU PER MIOPS (Un microrelat d'Enric Virgili)

Comença a ser desficiós allunyar-se de casa. Als parcs ja fa temps que no s’hi pot fer estada, perquè les mares vigilen amb posat malfiat ―guardeu-vos com del còlera de dur caramels a les butxaques. En els locals d’esbarjo encara us sentiu tractats de forma molt més esquerpa, sobretot si vestiu gavardina. Tot s’ha tornat costerut. Caldria trobar la manera de caminar pel carrer sense provocar aquesta mena d’inquietuds. ¿Potser lluny dels llocs habituals? ¿Potser en un horari desavinent? Ara que, vés a saber on han anat a viure totes elles, arrossegades per les misèries conjugals irreversibles, pels fills, cada cop d’escolarització més dilatada, per les visites a les perruqueres, als dietistes, als ioguis. S’escampen, s’allunyen, però conserven la vista, i de seguida ens clissen. Les miopies virils, en canvi, que eficaces que resulten: no ens fan fer corredisses quan elles s’apropen amb el cistell pengim-penjam ple d’enciams i llegums. És més, si reparen en les nostres ulleres de cul de got, elles mateixes aturen l’embranzida que les havia estat a punt de fer córrer. ¿Què deuen pensar, en aquells moments que ens creuem com a estranys? Tristes, però no esgarrifades, saben que no les reconeixem, i es disposen elles també a oblidar-nos de nou, sense cap trasbals, sense cap necessitat de somriure com unes ximpletes, ni de dir paraules esquerdades i polsoses. Senyors de vista impecable, sigueu comprensius: no feu dels seus desplaçaments rutinaris un suplici esgarrifós. Si la noia xalesta d’antany apareix feta una desferra, enterboliu la mirada, fingiu que sou guenyos, no li doneu entenent que l’heu coneguda. Ella sabrà compensar-vos amb un sospir i un aroma de museu mentre passa de llarg.

Il·lustra el microrelat Serps aquàtiques (1904-07) de Gustav Klimt.

Enric Virgili (Barcelona, 1965) és l'autor de dos llibres de poesia, Mamut (2004) i Peu de rei (2006), de tres novel·les, Betum (2007), Brunilda (2010) i La visita (2015), d'una Nova antologia de poesia catalana i d'una Introducció als gèneres 3. Poesia. Treballa de professor de literatura a l'institut de Sant Quirze del Vallès.

POETA MORT (Un microrelat d'Enric Virgili)

Fins i tot per l’instant suprem en deus portar alguna de cap. No em vull ni imaginar el xivarri que arribaràs a muntar dintre el taüt. Els coneguts haurem desfilat en un perfecte silenci així que el manobre hagi encaixat el marbre. Temorosos dels teus estirabots extemporanis, cap de nosaltres no s’aturarà a escoltar els primers indicis d’un estossec impertinent, ni l’esgratinyament, els cops i els bramuls en què degenerarà la placidesa que t’hauria d’escaure un cop mort. No només nosaltres, que prenem paciència, ¿i les vídues ingènues que fan fregatel·la a l’aparador del marit endreçat? ¿Què s’exposaran a sentir? Fa venir calfreds. Quin final més esqueixat per a aquestes dones honestes: un crit ofegat de dintre el taüt, una demanda insensata amb veu de cadàver loquaç, per força els ha de trencar les vàlvules cordials sense remissió. I el cementiri és un niu, un vesper de velletes. Quina estesa que en pot arribar a quedar! Quin desconsol per a les famílies, quan hagin d’identificar, entre tantes àvies amuntegades quina és la seva. ¿I tot aquell grapat de velletes que ningú no reclama? Mortes en va per causa de la teva desmesura, mortes i enutjoses, les pobres dones. Amuntegades, enterrades cuita corrents a la fossa, o en qualsevol nínxol, entrebarrejades. L’una amb l’amant de fa mig segle, l’altra amb el veí més antipàtic, la de més enllà amb un vidu sense possibles, moltes de dues en dues, capiculades. I algunes, les més escanyolides, si ens hem de refiar de la fila patibulària dels enterramorts d’avui dia, rebregades, fetes un doblec incivil i llençades a la brossa, que dóna menys feina. Una hecatombe d’ancianes per la irresponsabilitat contumaç d’un cadàver. ¿Això és el que pretens? ¿No et fa cap vergonya? 

Il·lustra el microrelat una obra d'Alberto Moreno.

Enric Virgili (Barcelona, 1965) és l'autor de dos llibres de poesia, Mamut (2004) i Peu de rei (2006), de tres novel·les, Betum (2007), Brunilda (2010) i La visita (2015), d'una Nova antologia de poesia catalana i d'una Introducció als gèneres 3. Poesia. Treballa de professor de literatura a l'institut de Sant Quirze del Vallès.