CURES PAL·LIATIVES (Un microrelat de Josep Sampere)

Quina fe que tenia, de petit: anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers, «vull que sigui meu», al final en seria.

De mica en mica, a còpia de resar i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el cavall no es movia de lloc.

Finalment em vaig fer gran i la meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.

Al tercer any de la meva estada en un residència va arribar una infermera nova.

—Si mai em necessita, cridi’m. No em faré pregar.

I va afegir:

—Em dic Anna.

No vaig poder contenir les llàgrimes.

—Gràcies, Senyor —vaig dir a mitja veu.

L’Anna, desconcertada, va deixar anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall.

Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

TRANSSIBERIÀ (Un microrelat de Josep Sampere)

L’avi seu de cara a la finestra, tot somrient. No diu ni piu, però sempre somriu. Darrere d’aquell gest sembla que no hi hagi ningú. Com es deu sentir? Feliçment inconscient? Inconscientment feliç? Potser és això, el Nirvana: la personalitat que es dissipa exultant, com un angelet d’una bufada.

No puc estar-me de pensar que no se n’ha anat del tot.

Que el seu jo ha marxat de viatge sense dir-nos adéu.

Encara tinc el tren elèctric que em va regalar de petit. De vegades l’engego i em quedo mirant com serpeja hipnòticament. «No et limitis a les rodalies», em deia. «Abasta més. Imagina’t que fas la ruta del Transsiberià, la més llarga del món».

I afegia: «La vaig fer un cop, jo, i encara hi somio».

De vegades, quan el meu Transsiberià s’eternitza en la infinitud dels boscos boreals, o quan voreja la riba del llac Baikal i passa d’un fus horari a l’altre, com si el temps s’hagués desarticulat, un raig de sol il·lumina la finestra d’un dels vagons. Llavors el veig assegut a dins, l’avi, tot somrient, i penso que la seva ànima alliberada, adaptable com el fum, ha deixat enrere totes les andanes de l’espai i del temps per reprendre definitivament el seu viatge somiat.

Microrelat guanyador del mes de novembre en el X Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

BENVINGUDA A CASA (Un microrelat de Josep Sampere)

La casa estimava la Júlia, l’havia estimada des que era una criatura sense que ella se n’adonés, sense que pogués adonar-se’n. De petita s’embadalia amb el polsim que queia del sostre com una nevada, però mai no va saber que era la casa que jugava amb ella. Quan la Júlia no hi era, els vidres s’entelaven d’enyorança. Els radiadors, en començar l’hivern, feien cruixits de joia anticipant el contacte de les seves mans. L’aigua freda la sorprenia expressament, de vegades, només per veure com feia saltirons tota nua. Algunes bombetes brillaven més del compte, radiants d’alegria per la seva presència, i de vegades es fonien de plaer pel sol fet de fer-li llum. Era una casa que tocava de peus a terra, ferma, massissa i segura d’ella mateixa com l’home que no havia arribat a conèixer. Hi havia corrents d’aire que li xiuxiuejaven galanteries, rajoles que trepidaven lleugerament per acariciar-li els peus, armaris que li tiraven l’alè quan els obria, cortines que s’estufaven tot just per fregar-la.

Quan la Júlia va morir, va començar a haver-hi goteres. Irreparables. I els vidres es van entelar irremissiblement com si tinguessin cataractes.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

EPIFANIA (Un microrelat de Josep Sampere)

Seccionat brutalment del tronc per l'esclat de la dinamita, el cap del terrorista suïcida va sortir volant i va travessar l’aparador d’una botiga de maniquins.

Cinc segons abans de morir, el cap escapçat va tenir la sensació inquietant que aquella multitud d’hurís de plàstic ben nues li llançava mirades burletes.

Pel cervell sense cos, que s’apagava com un telèfon sense fil amb la bateria agonitzant, va ressonar una darrera frase, una de les primeres, de fet, que havia recitat maquinalment el terrorista des de ben petit:

—Al·là és gran!

I les maniquins li respongueren fredament, mecànicament, a una sola veu:

—Ojalá.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

PRODUCTES DE PROXIMITAT (Un microrelat de Josep Sampere)

A primera vista, per dir-ho així, semblava un d’aquells restaurants alternatius en què sopaves a les fosques amb el propòsit pedagògic d’endevinar què tenies al plat. Malgrat les aparences, però, els que hi havien estat insinuaven que era una experiència radicalment diferent. Ho insinuaven, dic, perquè el dret d’admissió exigia el jurament de no revelar cap detall del menú ni de la posada en escena. Un menú, insinuaven amb reticència, que et permetia gaudir d’un maridatge mai vist del sentit del gust amb el del tacte.

A primera vista, em va fer l’efecte que el primer i únic plat consistia en una ració modesta de pernil. Al cap de quatre bocinets temptatius, però, em vaig adonar que era el pernil més melós i exquisit que havia tastat mai. Es desfeia literalment a la boca, com el cos de Crist, i t’hi deixava un regust absolutament diví, com si m’haguessin servit un carpaccio fet amb la carn de l’anyell de Déu.

Quan ja me n’havia menjat dos talls, vaig notar que la persona que tenia al davant em premia i m’estirava el braç per fer-me anar cap a ell. Cap a ella, més aviat, ja que la mà se’m va enfonsar de sobte en un parells de pits grossos i molsuts. Una fusió de sexe anònim amb gastronomia? Era aquell el gran secret? Segurament que sí, misteri resolt, ja que la dona invisible em va començar a recórrer la cuixa amb el peu, per sota la taula. El maridatge del pernil amb el sexe imminent em van produir esgarrifances voluptuoses, que em van empènyer a descalçar-me i allargar la cama per anar escalant la cuixa molsuda i melosa com el pernil que se’m fonia a la boca, fins que el peu, un cop a l’entrecuix, se’m va estimbar de sobte en un buit imprevist i imprevisible.

Perquè per més que insistís, per més que la busqués, només vaig trobar una cama. L’altra s’havia fos.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

MENTIDES PIETOSES (Un microrelat de Josep Sampere)

L’última dona de la Terra seu a casa, tota sola. De sobte, truquen a la porta.

Incrèdula, va a obrir. És un home. L’últim.

Es miren incrèduls. Després amb recel.

És tan profund, el silenci, que tots dos se senten els pensaments com un cor de veus esfereïdes: «adamievadamievadamievaenshatocatenshatocat».

L’home s’escura el coll.

—Em vaig fer una vasectomia —diu—. Abans del Final.

La dona el mira admirada.

—Jo em vaig fer lligar les trompes.

Ell la mira atònit.

—Però tampoc no calia —afegeix—. Frigidesa crònica.

L’home somriu.

—Jo era impotent —confessa.

Ara somriuen tots dos. Saben que és mentida, però saben que han començat bé. De vegades cal esperar fins al darrer moment per trobar la teva ànima bessona.

La dona s’aparta.

—Passa —diu.

Viuran com bons germans, muntant trencaclosques de paisatges de la Terra d’abans. Adoptaran un gat mutant, el Tres Peus. De vegades seuran calladets, sense fer res, donant-se la mà i prou.

La cendra ho anirà cobrint tot, com si Déu, fumant un cigar de la mida de l’univers, anés esperant en va.

Il·lustra el microrelat un quadre de Gustav Klimt.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).