PEUCALCIGAR (Un microrelat de Sergi Sampere)

Mentre repassava factures a casa, em sorprengué veure que feia gairebé cinc mesos que no pagava el rebut de la llum. Per deixar d'amoïnar-me, encara hauria posat el cap a dins del forn i donat a la maneta, si uns dies abans no m'haguessin tallat el subministrament del gas. El neguit de no disposar d'aigua corrent em portà a sortir al carrer i fer autoestop, per nedar una estona al mar i escalfar-me amb la calentor del sol. Els rajos solars, però, em cegaren els ulls i, a l'abaixar la mirada, m'obligaren a tornar a tocar de peus a terra, en aquest cas, peucalcigar, si em permeteu usar aquest bonic verb, la fina sorra de la platja de Pals.

Sergi Sampere (Barcelona, 1973) actualment treballa com a gestor de projectes de recerca que compagina amb els estudis del Grau en Administració i Direcció d'Empreses. Escriure és la millor manera d’evadir-se de si mateix. Els seus relats curts, poesies i guions de cinema se li apareixen sense previ avís, com una espurna obsesiva que demana donar-se a conèixer.

BUTXAQUES BUIDES (Un microrelat de Sergi Sampere)

Furgant a la butxaca dels pantalons he trobat una postal. He mirat el continent i he llegit el contingut. Palmeres i una història d’amor. Mèxic i una dona que es declara a un home. Jo porto aquests pantalons. Jo sóc un home. Aquesta dona m’estima? Tancant el cercle. He buscat un mirall. He vist un home vell duent uns pantalons que no son seus i portant a les mans una ampolla de vi. Somric i no trobo dents. Em toco el cap i no trobo cabells. Estic al carrer. Dormo al carrer. Visc al carrer. El mirall és l’aparador d’una botiga de roba. No conec l’amor. No busco l’amor. No furgaré més a la butxaca.

Sergi Sampere (Barcelona, 1973). Escriure el primer que em passa pel cap sempre ha estat, és i serà la millor manera d’evadir-me de mi mateix. “Butxaques buides” va aparèixer com tots els meus escrits, de sobte, sense avisar. Va ser fruit de la ràbia per perdre l’única còpia existent de més de vint poesies molt personals i autobiogràfiques, d’aquelles que no ensenyes mai a ningú perquè et poden veure nu, però no només nu de roba, sinó també nu de carn i ossos, deixant a la vista la teva ànima despullada. No he deixat mai d’escriure. Actualment estic treballant un parell de guions per a cinema, que és la meva gran passió. He participat en més d’una desena de curtmetratges i videoclips musicals, encara que la meva vida laboral es troba en una altra direcció ben diferent a l’escriptura i el cinema. 

La il·lustració és de Duncan Hannah