REFERENT (Un microrelat de Santi Sala)

Es frega les mans reiteradament instants abans de pujar al cotxe. Està impacient per conduir i per tornar a experimentar aquella sensació de velocitat que tanta complaença li suscita. Li ve de família. A diferència de la seva vida diària, quan porta l’auto ningú li mana el què ha de fer. Dins del vehicle se sent com el líder que no pot ser fora.

Les seves mans suades subjecten amb fermesa el volant mentre els peus, bellugosos, es preparen per l’acció tan cobejada. Respira amb intensitat a la vegada que una secreció freda li regalima esquena avall segons abans d’engegar.      

 
Tres, dos, un... Arrenca prement a fons el pedal de l’accelerador. El fascinen les sortides explosives que deixen amb un pam de nas a la resta. Tot va rodat fins que, pocs minuts després d’haver emprès la marxa, un inepte se li encreua pel davant obligant-lo a donar un cop de volant per tal d’evitar la col·lisió. El somrís burleta de l’altre conductor l’enfervoreix de forma considerable. Fora de si, el persegueix a tota velocitat increpant-lo de mala manera i obsequiant-lo amb un ampli ventall de gestos ofensius. El somriure jocós de l’altre s’ha desdibuixat per deixar pas a una mirada espaordida. Cada vegada s’hi apropa més fins que, amb una acció criminal, fa que el rival surti del seu traçat i xoqui perillosament contra un altre vehicle que circulava de cara. 

Sense temps per gaudir d’aquella malifeta, s’escolta el so estrident i cada vegada més intens d’una sirena. Contrariat, arracona el cotxe i es deté. A l’acte, una mà l’engrapa per l’espatlla i l’aixeca del seient d’una revolada.

—Fins que aprenguis a comportar-te no pujaràs més als autos de xoc —li etziba el pare amb la mà alçada i amb un to amenaçador.

El nen no ho comprèn, simplement ha actuat de la mateixa manera que ho fa el seu pare quan agafa el cotxe. A contracor i amb llàgrimes als ulls, abandona de manera prematura la fira de la mà del que, se suposa, hauria de ser el seu referent.

Microrelat guanyador del 1er Premi en el VI Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2016-17.

Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009)” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi en dues edicions del Concurs de microrelats ARC a la Ràdio.

LA MÀQUINA DEL TEMPS (Un microrelat de Santi Sala)

Chambon i Bonnet, un científic i un enginyer suïssos a qui les altes esferes de poder europees havien defenestrat, van idear l’invent més extraordinari que mai s’havia realitzat. Treballant en la clandestinitat, van fabricar una màquina que els permetia viatjar a qualsevol època. Abans de fer públic el seu descobriment, van voler provar-lo personalment. D’aquesta manera, Chambon, més intrèpid que el seu company, entrava dins l’aparell i Bonnet el configurava per tal que el transportés dos-cents anys endavant. 

Una mica atordit i sense saber quanta estona havia passat dins l’artefacte, Chambon obria la porta per tal de sortir a l’exterior i fer un cop d’ull al seu voltant. Desconeixia l’indret on es trobava però, pel que percebia, semblava un barri residencial: cases adossades, automòbils i fins hi tot un parc on s’albiraven algunes persones passejant. Una mica més llunyà, sobresortint per damunt dels til·lers del parc, hi distingia indústries i un aire enfosquit per la contaminació. “Com pot ser que després de dos-cents anys res no hagi canviat? Potser l’aparell no ha funcionat bé i no he viatjat en el temps”, es qüestionava el suïs, desconcertat. 

Mentre tornava cap a la màquina, capcot, va veure com una nena el saludava a una certa distància. Chambon, encuriosit, s’hi va apropar. La petita estava acompanyada per un grup nombrós de gent. L’aspecte de tots ells era d’una perfecció captivadora. De sobte, una trompada el va fer rodolar per terra. Una barrera d’un vidre quasi imperceptible li obstruïa el pas. Va ser llavors quan va escoltar aquella pertorbadora gravació que li va fer descobrir quin seria el futur de la seva espècie: 

“Es recorda a tots els androides que visiten el parc temàtic que està totalment prohibit traspassar les zones de seguretat que els separa dels humans. Gràcies. Recordin que a la sortida trobaran una botiga en la qual podran comprar tota mena d’objectes utilitzats pels humans al llarg de la seva història”.

Microrelat guanyador del 3er Premi en el IV Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2013-14.

Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009) ” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi al “Concurs ARC de microrelats “ARC a la Ràdio 2010”.

POSAR-SE AL DIA (Un microrelat de Santi Sala)

Com cada dilluns després de dinar, l’Enriqueta i la Lourdes es troben a la plaça major del poble. Les dues àvies, jubilades recentment, es saluden i s’asseuen en un dels bancs que hi ha a l’ombra dels vells plataners. De seguida, comencen a posar-se al dia.
–Has vist l’exdona de l’Antonio?
–Quin Antonio?
–El pintor... Sí home, el que fa poc es va deixar amb aquella andalusa grassoneta.
–Ah! Ja sé qui vols dir. Què li ha passat?
–A ell res, però es veu que la seva dona ja en té un altre. I pel que he vist a la foto, és força guapot.
–Vés a saber el temps que feia que li posava les banyes.
Després d’uns minuts en silenci, l’Enriqueta torna a parlar.–Feien passar que estaven arruïnats i guaita’ls ara!
–Qui?
–Els Garrolera.
–Ai sí, nena! Com és la gent. Deuen diners a tot el poble, se’n van de vacances a Punta Cana i encara fanfarronegen.
–Jo no podria pas sortir al carrer si fos d’ells, em cauria la cara de vergonya.
El silenci entre les dues es torna a fer present, fins que, transcorreguts deu minuts, és la Lourdes qui pren la iniciativa.
–Aquesta sí que no me l’esperava.
–Quina?
–No ho saps això del nen gran dels de Cal Lladre?
–El què?
–Es veu que li agraden els homes.
–Què dius ara?
–T’ho ben juro, Enriqueta, que l’he vist fent-se un petó amb un altre noi.
–Ai, calla, calla. No sé pas on anirem a parar. Pobra Pepeta, a la seva edat i veure això del seu nét...
–Jo, si vols que et digui la veritat, ja li veia alguna cosa que no era gaire normal.
–Doncs jo no ho hagués dit mai.
En aquell instant comença a caure un suau plugim que obliga a les dues àvies a obrir els paraigües i, a corre-cuita, a abandonar la plaça.
–Redimonis de pluja! Ara que estava tafanejant el mur de la Pepeta de Cal Tàbac.
–La Pepeta també te “facebook”??
Amb els portàtils sota el braç i sense perdre temps, es dirigeixen al casal. Amb un xic de sort, encara arribaran a temps al curs d’internet, a la sessió de “batuka” i al taller de cuina japonesa.
Microrelat guanyador del Tercer Premi al Concurs "ARC a la radio" de l’Associació de Relataires en Català, 2011. L'il·lustra "Gossip" de Norman Rockwell.
Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009) ” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi al “Concurs ARC de microrelats “ARC a la Ràdio 2010”.