MATILDA (Un microrelat de Carme Dolz)

La Tilda se’n feia dir perquè la seva besàvia, que era una dona dominant i malcarada, havia insistit a la seva néta que aquella petita Cruset s’havia de dir Matilda, en honor a la seva mare. Però quan la besàvia va morir i la Matilda en va fer tretze, la Matilda va decidir que ja n’hi havia prou de dur el nom de la seva rebesàvia per culpa de la tossuderia de la seva besàvia i que a partir d’aquell dia es faria dir Tilda. Al principi li va costar de decidir-se, perquè Tilda li sonava a accent castellà, però l’alternativa Mati li semblava molt xarnega i una altra cosa no, però catalana de la ceba sí que n’era.

A l’institut els havien fet estudiar les primeres democràcies de Grècia o de no sé on. I aquell dia el mestre els havia volgut fer la trampa: «Quants de vosaltres sou nascuts a Barcelona?», «I de vosaltres, quants els vostres pares també ho van ser?», «I dels que quedeu —en quedaven quatre comptats—,  quants teniu els quatre avis nascuts igualment a la capital?». I na Tilda, orgullosa de tenir una sang tan i tan catalana, i tan i tan barcelonina, havia quedat sola amb la mà alçada. «Doncs tu, Matilda, has de saber que tampoc no hauries pogut votar a les eleccions democràtiques de l’Atenes del segle nosequè. Perquè ets dona».

Doncs toca’t els ous, aquella pedagogia activa de pa sucat amb oli (tan fàcil que hauria estat explicar que per votar a l’Atenes del segle nosequè havies de ser home de família barcelonina de, almenys, tercera generació) la va crispar tant, veure’s allà, amb el braç alçat i la cara d’oliva sorpresa, que va decidir, durant aquella setmana, que canviar-se el nom seria el primer pas per deixar de ser l’hereva de la seva rebesàvia i ser la Tilda Cruset i Capmany, barcelonina amb personalitat pròpia i identitat absolutament lliure de grecs.

Curiosament, na Tila també havia nascut el mateix dia que la rebesàvia Matilda, però allò no ho podia canviar. L’únic que la començava a neguitejar, ara que havia passat la quarantena, era morir-se el mateix dia que la Matilda major. Per això, cada 3 de febrer es quedava a casa, fora de perill de morir atropellada, amb el telèfon a la mà per si li venia un dolor de pit.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  on esbargir el meu petit cervell escriptor.

LES CROQUETES DE L'ÀVIA (Un microrelat de Carme Dolz)

Només de creuar el portal l’olor t’agafava pels turmells i et feia saltironejar, ballar escales amunt, lleugera com el vent. Un fil de sofregit s’escolava per sota la porta i et venia a buscar, penetrava en el teu nas i, com dos dits llargs, et feia elevar la barbeta estirant-te esglaó rere esglaó fins al segon pis. Quan la meva mare es posava a fer croquetes, tota l’escala n’anava plena.

Les tardes de dijous, en arribar d’escola, m’asseia al tamboret de la cuina i mentre berenava la veia traginar paelles amunt i avall, remenar la cassola dels rostits, fer anar amb traça un ganivet ben esmolat, eixugar-se amb el puny de la màniga la llàgrima de dol per la ceba de Figueres. Cada setmana les croquetes duien un farcit diferent, cada dijous m’esperava el joc de les endevinalles, tota una competició entre l’enginy i la creativitat de la mare i la meva memòria gustativa i fi paladar.

 

Pel meu aniversari, de formatge amb nous:

–Quan més petita és la nou, més soroll mou– deia la mare.

Per Pasqua, de bacallà i prunes:

–No facis aquesta cara, que aquestes prunes no són agres.

Per carnaval, tot s’hi val.

Dijous passat la mare, de tan segura que n’estava, em va donar una pista:

–És una recepta secreta, són les croquetes de l’àvia!

Allò no podia fer res més que tocar-me la moral i les vaig tastar:

–Hi trobo rostit? Pollastre? Bolets, cabrales, pernil, vedella, tofu, espinacs?

Després d’un parell d’hores d’anar-li al darrere, amb l’ego irritat i aprofitant que era a la dutxa, com qui no fa res vaig saltar-me les normes i li vaig dur un parell de croquetes a l’àvia a canvi del secret de la seva recepta, un fàcil suborn ara que feia mesos que jeia vint-i-tres hores diàries al llit.

Però l’àvia no hi era, fora de les croquetes.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  on esbargir el meu petit cervell escriptor.

LA NIT DE CAP D’ANY (Un microrelat de Carme Dolz)

Per fi, la nit de cap d’any, després de sopar, vam pujar al meu pis. Aquella dona em feia parar boig. Res de desodorants, perfums ni cremes. L’olor de la pell, l’aroma del sexe rere les mitges, el suau efluvi de la seva suor. Podia sentir-ne l’ovulació, la seva entera disposició, les ninetes dilatades, la tibantor dels llavis, l’escalfor sota la faldilla. La vaig agafar per darrere, una mica més amunt de la cintura, on naixien els tirants d’aquell vestit d’escot llombriguer i, fent lliscar la mà pel costellam d’ossos grans, vaig acariciar aquella mamella turgent, que queia lleument i agraïda per aquella sustentació impensada. Mai no havia desitjat tant i tan físicament ningú. Durant un any enter, en cada minut amb ella, amb cada gest d’aquell coll infinit, amb cada prensió dels seus dits sobre la meva carn havia desitjat l’escalfor molla i l’abraçada inflamada que em deixés sense alenar.

Uns mesos després, com cada any, tot allò va acabar passant.

Aquest any, però, he conegut una dona amb una olor especial. Mai no he desitjat tant ni tan físicament ningú. Només somio en fer entrar la mà per darrere d’aquells texans cenyits i acaronar-ne el cuixam. I, per la nit de cap d’any, entrar-hi inflamat i no sortir-ne escaldat.

La il·lustració és de Tamara de Lempicka.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l'Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M'agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre, on esbargir el meu petit cervell escriptor.

CARAMELS DELÍCIES (Un microrelat de Carme Dolz)

La senyora Delícies passeja pel carrer Major del poble, s’atura a la fleca i compra un tall d’aquella coca ensucrada de l’aparador. I ofereix al forner, gras i rialler, un dolç casolà, extret amb cura de la seva negra bossa de mà. Du sabates de pell i les mitgetes de color moca l’abracen per sobre del tou d’unes cames amb ja mala circulació, diu el cardiòleg, però encara prou fortes, insisteix el traumatòleg.

La senyora Delícies enfila la rambla i s’asseu en aquell banc de la placeta, el de la catifa de clofolles de pipa, aquell enllardissat encara amb secrets adolescents de vespres passats. Veu el venedor dels cecs, esprimatxat i atent. “Aquesta vegada segur que tindré sort”, pensa la senyora Delícies mentre s’aixeca fent espetegar els genolls. Desa el número prometedor i convida el venedor a una de les llaminadures artesanes que amaga a la negra bossa de mà.

La senyora Delícies arriba al seu destí i la llibretera, experta en psicologia després de tants anys despatxant, la veu a venir, la retrata radiogràficament i li aconsella un llibre de relats breus per fer passar les hores de les seves vacances d’hivern. Agraïda, la senyora Delícies obre la negríssima bossa de mà i en treu la capseta de caramels casolans: “Prengui’n només un, que són una mica forts”, adverteix.

Aquell vespre, a l’habitació de l’hotel, la senyora Delícies regira la negra, negríssima, bossa de mà, d’una pell tan tibant com la del seu rostre quan tenia vint-i-cinc anys i es feia dir Deli, mossega la coca, fulleja el llibre, mira el número capicua i somriu, feliç d’haver repartit tres cendres caramel·litzades més del seu difunt viatger marit entre els habitants d’un poble tan acollidor. 

Microrelat guanyador del V Premi “El Càlam” de Narració Breu Sant Jordi 2012 de Torroella de Montgrí. Il·lustra el text "Sweets for my sweet" (2008) de Sarah Graham.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l'Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M'agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre, on esbargir el meu petit cervell escriptor.