ELS CAMINS DE L'ART (Un microrelat de Susana Camps)

L’Oriol havia de trastocar l’ordre natural de la família. Enlloc de treballar a la botiga de mobles, va triar la carrera de Belles Arts. Pintava des de petit amb oli, aquarel·la, ceres, el que fos. Tenia molta gràcia i tots pensaven que seria artista. A totes les parets de les cases familiars hi havia algun dibuix de l’Oriol, que emmarcat feia prou patxoca. Ui quan n’aprengui de veritat!, vaticinaven.

En arribar a Belles Arts, el seu instint natural va topar-se amb la muralla de la tècnica i amb el greuge comparatiu dels companys realment ben dotats. 

–Molt mala cosa! –deia, quan ho explicava anys després–. La reflexió mata l’art. L’escola em va ofegar l’espontaneïtat, la frescor, la inspiració.

Passava les tardes davant el llenç, somiant truites segons la mare; sense guixar res, instal·lat davant d’un cavallet i envoltat d’obres a mig pintar. Remenava un gin tònic mentre esperava que la idea li davallés com un esperit redemptor.

–Si almenys acceptés algun professor particular! –es queixava el pare, que ja portava més anys dels que dura la carrera invertint en un títol que mai no venia a casa. Però el noi volia treure-ho tot a pols, deia, com pertoca a un vertader talent.

Llavors, abruptament, l’Oriol va descobrir l’amor. Era una noieta callada, discreta, lànguida. Semblava feta per a ser model: la mirada perduda, un coll llarg, i el cap inclinat de costat. A casa els estranyava que, de sobte, l’Oriol s’hi dediqués tant i que omplís teles i teles de bustos d’aquella noia indolent que amb prou feines parlava, però amb qui compartia més hores que no pas gin tònics. Li havia arribat la inspiració.

Ningú no esperava que, al cap de pocs mesos, anunciessin que havien de casar-se a corre-cuita perquè finalment els havia esclatat la creativitat dins l’estudi.

L’Oriol no va acabar mai la carrera. Tampoc va anar a treballar a la botiga de mobles, amb un pare desconcertat. La família de la noia li va buscar una feina i, durant molt de temps, va fer un bon sou com a venedor de pisos. Tenia gràcia per trobar-los el millor angle, la més bella perspectiva.

–I tants anys de remenar el got amb gels! –deia la mare, sospirant.

Il·lustra el microrelat, El pintor al seu taller d'Adriaen Van Ostade (1663)

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Ha publicat el llibre de microrelats Viaje imaginario al archipiélago de las Extinta (Talentura, 2013).

PROPIETAT COMMUTATIVA (Un microrelat de Susana Camps)

Del tiet Dimas deia el meu pare que era un tros de cabró, però la tieta Elvira aclaria que no: que era un cabró sencer. Les esposes sempre tenen una visió més àmplia que els germans. De fet nosaltres en teníem un bon record, del tiet. Quan venia a casa portava unes bosses de caramels violetes que guardàvem al calaix de la tauleta de nit, per menjar-los amb delit. També sabia fer jocs de mans: se seia davant la taula, desplegava el mocador davant del got de vidre, i quan apartava el mocador el got havia desaparegut. O bé feia veure que ens treia cinc duros de darrera la orella i ens el regalava.

Tenia la mateixa traça a ensarronar les dones. La tieta Elvira ho sabia, com també que no eren vertaderes amants sinó amors platònics. Però l’avergonyia que portés les conquestes davant l’altar i les abandonés a l’últim instant, perquè després tothom n’anava ple i ella ho passava igual o pitjor que l’agreujada. Totes quedaven embadalides per aquell home tan bo i simpàtic, innocent i romàntic com mai havia estat a casa. Amb ella era inhòspit, rancuniós i violent. A la tieta Elvira la imaginació –que és molt mala companya de les nits de vetlla– li despentinava els pensaments i, mentre voltava insomne sobre la coixinera, li xiuxiuejava que no havien tingut fills per alguna cosa.

Aquella vida de parella incompleta, que el tiet completava de manera il·lusòria, va anar fent niu en el cos patidor de l’Elvira i, un dia, en el secret de la cuina però amb la indiscreció de les nostres oïdes infantils, vam sentir que havien hagut de buidar-la.

La notícia ens va travessar el cor i la imaginació. La tieta, buida! Vam deduir que aquell era el motiu que ell es busqués una vida més plena. I, en passar els anys, vam anar cargolant causes i efectes, feliços i anissos, panellets i panellons, i vam decidir que la del tiet Dimas era, de fet, la fugida més convenient quan es tenia al costat una dona tan trista, amargada i buida.

La fotografia és d'Alexey Titarenko

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Ha publicat el llibre de microrelats Viaje imaginario al archipiélago de las Extinta (Talentura, 2013).

AMALTEA DE MAR (O L’ILLOT SENSE CRISI) (Un microrelat estiuenc de Susana Camps)

Al carrer de les vacances és sempre estiu. Els turistes el recorren amb parsimònia. Es paren a mirar aparadors de roba i d’immobles inversemblants. L’orxateria munta gelats de colors que es desborden pel carrer. Molta gent fa cua a la farmàcia. L’olor dels plats combinats s’escampa temptadorament des de taules presidides per sangria. Vol sopar?, pregunta el cambrer. Un nen plora, arrencat del cotxe mecànic que ja no el sacseja; tres persones fan rasca-rasca al quiosc de l’ONCE.

És sempre estiu i els jubilats de color tabac miren les cames de les estrangeres. Els hotels organitzen balls després de sopar. Les noies compren una polsera a la botiga de les xancletes i els seus xicots, encara en banyador i ulleres de sol, trien la millor discoteca d’Amaltea.

Hi ha un gran parc d’atraccions a l’entrada del carrer. És ple famílies de qualsevol nacionalitat. S’enfilen a la muntanya russa, al vaixell misteriós, a l’inflable gegant, però fa anys que els de més èxit són els llits elàstics amb gomes propulsores. Els nens es posen l’arnès i salten fins el cel. M’ha dit el noi que les maneja que n’hi ha que ja no tornen a baixar. Es queden per sempre suspesos sobre el carrer de les vacances: contemplen l’estiu perenne i saben que ningú no és el de sempre, tot i que són tots sempre el mateix.

La il·lustració és de Michael Warren.

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Té inèdit un llibre de microrelats per al qual li agradaria trobar un bon editor.

ESPIRAL (Un microrelat de Susana Camps)

Darrere de la voluta de fum de la pipa del capità, el grumet descobreix la cabriola d’una sirena. S’abalança sobre la pipa, la fa saltar pels aires i caça el fum entre les mans.

El capità remuga un improperi, però el noi obre la presó dels dits i li mostra la sirena de la mida d’un peixet que aleteja desesperadament en el seu palmell.

Llança aquesta morralla!, brama el capità, aterrit.

En el fons del calabós on purga la seva vida de pirata, avui passa les hores mortes mirant de rescatar el record d’aquell rostre ínfim de bellesa humana que, segons abans de ser llançat al mar, li va evocar l’únic amor que il·luminava els seus somnis de grumet.

Il·lustra el microrelat "A mermaid" de John William, 1900.

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Té inèdit un llibre de microrelats pel qual li agradaria trobar un bon editor.

FER-SE HOME (Un microrelat de Susana Camps)

Al noi li fa vergonya anar del cole a casa acompanyat per un adult que li arriba al pit. Els amics se’n riuen quan el veuen marxar amb la tieta Eulàlia, petita i alegre com un pardal. Per això ell camina amb les espatlles corbes. Amb la motxilla de camuflatge sembla una tortuga que segueixi la tieta parlant sola.

Han de travessar dos carrils de carretera sense semàfors. El pare, que té un càrrec a l’Ajuntament i viu a l’altra banda del poble, el fa acompanyar perquè tot li semblen perills i amenaces, viu amargat. I vol amargar els altres, pensa el noi.

Aquesta tarda el sol fa mirallets a la plata de l’entrepà. La tieta mira a banda i banda de la carretera i diu: ara. Ell la segueix dòcil. Però quan són a mig passar, nota que li agafa la mà..., i això sí que no! Quin ridícul! Per aquí no passa! Dóna una estrebada i s’avança amb unes gambades furioses, amb tota la seva alçada d’home, desbordat per l’insult.

És llavors que sent el clàxon aterridor del camió, i la frenada. Sobretot la frenada. És llavors que veu la bèstia que els ve al damunt imparable, i que s’emporta la tieta Eulàlia de la seva vista, de la seva vida i del seu cor d’infant.

Microrelat guanyador del mes de Novembre 2011 en el Concurs de Microrelats “La Microbiblioteca” de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. Il·lustra el microrelat un fotograma de "Lost Highway" (1997) de David Lynch

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Té inèdit un llibre de microrelats pel qual li agradaria trobar un bon editor.