PLATGES MÉS LLUNYANES (Un microrelat de David Arnau)

L’estiu abandonava, vençut, les cambres blanques, i l’Anna va entrar al bany i es va despullar, cerimoniosament, de sal i petxines. Nua sota la dutxa, mussitava cançons de sirena mentre s’esbandia les onades.

L’escuma del sabó encara feia olor de sorra i mar quan va decidir escolar-se, fugir, cercar nous blaus.

Va tancar els ulls, va plegar els braços sobre el pit i es va deixar caure desguàs avall com ho faria una gota, un miler de gotes. I en el vertigen laberíntic de les canonades va sentir la fúria de la tramuntana i el silenci roig de tants capvespres.

Va sospirar. Les onades trencaven en platges més llunyanes.

Llavors, d’improvís, algú va obrir l’aixeta, i aquella inoportuna pluja de tardor li va dur a la boca un reglot de pells de cera i de maletes buides.

L’estiu abandonava, vençut, totes les cambres blanques.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”.

L'IMMORTAL (Un microrelat de David Arnau)

A còpia de fer anys, l’Eliseu anava perdent la memòria a marxes forçades, fins al punt que un dia d’abril va oblidar completament com es feien, els anys. I així va ser com, gairebé per descuit, va assaborir la daurada mel de la immortalitat.

Il·lustra el microrelat el quadre "Immortal" del pintor alemany Parscha Mirghawameddin.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”

PANSES (Un microrelat de David Arnau)

Sóc incapaç de recordar l’últim cop que li vaig dir «t’estimo». De fet, si us sóc sincer, ni tan sols recordo haver-la estimat mai.

I ella, pobreta, em mira i em diu que mengi cues de pansa, com si les panses fossin bones per als oblits del cor.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”

LA PICOR (Un microrelat de David Arnau)

L’home que no sóc jo va començar a notar una picor inoportuna mentre treballava. D’esma, i sense apartar la vista del teclat, es va endur la mà esquerra al clatell i es va gratar. Llavors la picor, com un exèrcit de puces, li va baixar per les espatlles, i després pels braços, i l’home que no sóc jo va utilitzar les dues mans per gratar-se més encara. Finalment, la picor salvatge se li va estendre al pit, al ventre, als testicles, a les cames, fins a la planta dels peus, i l’home que no sóc jo es va despullar davant de la finestra muda per gratar-se amb ànsia pertot arreu. I tan intensa era la picor, i tant es gratava l’home, que es va començar a esgarrapar i a fer-se sang. I tot i així va seguir gratant, perquè la picor era un riu de lava que li naixia d’endins. Va seguir gratant furiosament fins a arrencar-se la pell dels braços i les cames, i després del pit, i el cuir cabellut, i les celles i els ulls, i fins la llengua, perquè la picor li brollava des de les entranyes. I va seguir gratant fins a esquinçar-se els músculs i els tendons, i llavors va arribar a l’os, i al moll de l’os. I l’home que no sóc jo, malgrat que ja només era un alè roent de si mateix, va seguir gratant, i gratant, i gratant, enfollit per la picor de tants anys de vida estantissa.

I l’home que no sóc jo va arribar amb les ungles esberlades fins al negre pòsit de la seva ànima trista. I després de tant gratar, va descobrir que no era res, i va udolar.​

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”.

EL CREDITOR (Un microrelat de David Arnau)

L’Antoni es va aixecar de la cadira d’oficina freda i impersonal on es regirava com un cadellet des de feia mitja hora, va plantar els braços amb fermesa damunt la taula del director i, fitant-lo, li va dir:

–Si no em dóna el crèdit, em follaré la seva dona.

En sentir aquesta amenaça icònica, la frase del milió, l’Abel, assegut en un extrem de la tercera fila del pati de butaques, va esclafir a riure. Va riure amb ganes, a cor què vols, com feia anys que no reia. El seu riure sonor i triomfant es va imposar al de la resta del públic perquè anava carregat de ressentiment i mala llet, de venjança covada, de collons plens, que tu em vas fotre el paper però jo t’he fotut la dona, cabró, la cara que faries si ho sabessis…

La seva rialla desbocada va sobrevolar el pati de butaques, va recórrer el passadís fins al vestíbul i va sortir del teatre com un corrent d’aire; va baixar carrer avall, va travessar la Gran Via i, després de tombar un parell de cantonades, va arribar a casa de la Laura, que just tenia el telèfon a les mans i era a punt d’enviar un whatsapp que deia:

–El Jordi avui estrena i arribarà tard. Corre, amor. T’espero… ja saps com.

Quan l’Abel va notar a la cuixa la vibració curta del seu mòbil, va tornar a riure, clarament a destemps. Un matrimoni gran de la segona fila es va girar a tall de retret, i l’Antoni, des de la cadira d’oficina freda i impersonal de l’escenari, va etzibar-li fugaçment una llambregada despectiva. Era el senyal que esperava per aixecar-se discretament i anar a buscar la porta de sortida.

Total –va pensar– ja havia vist l’obra tres vegades, i al final, ell, no se la folla.​

Il·lustra el microrelat un fotograma de la pel·lícula To be or not to be d'Ernst Lubitsch.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog Avui tampoc trauré la pols