Ho fem avui perquè no ha tingut un dia
gaire bo a la feina: el seu cap l'ha esbroncat de valent.
Quan arriba a casa sovint engega la tele,
però hem desconnectat l'antena. Com a alternativa escoltarà música. El company
ha amagat els discos més animats i ha deixat els més intimistes a la vista.
Fixeu-vos, posa un cantautor amb lletres tristes.
S’adreça a la cuina. Típic. Segons què
mengem ens podem animar. Però la nevera és buida i no queda xocolata a
l'armari, només troba unes galetes insípides. N’agafa una i la deixa a mig
menjar.
Ara truca a la xicota per quedar. Ella dirà
que no li ve de gust, que encara està disgustada per l'altre dia. Mireu com
s'estranya, però està tan abatut que no discuteix ni pregunta res. Entra en
fase depressiva.
Va cap al lavabo... Un moment, qui ha
deixat les fulles d'afaitar i les pastilles de dormir a la vista? Que algú
truqui una ambulància!
El company de pis ja era al telèfon,
oferint-se a consolar la xicota.
M. Carme Marí
(Barcelona, 1969) tot i ser de ciències sempre ha mostrat una vessant
artística: des de fa molts anys lligada a la música (piano, cant coral) i des
de l'any passat explorant el món de la "microescriptura", tant en
català com en castellà. Ha resultat premiada o finalista en alguns concursos,
apareixent en publicacions col·lectives com les de l'Associació de Relataires
en Català, la Microbiblioteca de Barberà del Vallés o Cincuenta palabras.
Trobareu els seus escrits al blog Petites Histories
