De
tota la vida, la deixalleria era acabant el poble a la dreta, i el cementiri, a
l’esquerra. Aquell matí, però, els veïns de Fossar de Dalt que van voler
acomiadar al vell i conegut Tomàs, van haver d’agafar el camí de la dreta, tot
fent pujada, segons el nou avís. Amb la pena ningú s’ho va qüestionar, la vídua
amb els ulls plorosos no podia més que seguir els passos dels seus veïns, tot
recordant i enyorant al vell Tomàs. De tornada, i fent baixada, les llàgrimes
s’assecaven i acomiadar-se d’en Tomàs no es feia tan pesat. Varen començar les
preguntes, qui hauria decidit aquell canvi? Estaria còmode en Tomàs dins
d’aquella banyera rovellada tota l’eternitat? Arribats a la bifurcació es van
creuar amb en Joanot, ben carregat amb la seva vella i trencada bicicleta, tot
agafant el camí de l’esquerra sense aixecar la vista del terra per veure el nou
avís. Ningú però va gosar en preguntar-li res. En part perquè en Joanot era el
fill del nou alcalde i perquè aquella bicicleta ben mereixia un bon descans,
les vistes i el sol de tarda del cementiri, perdó, de la nova deixalleria, no
tenen preu. La seva pena però trigaria més en marxar, la nova deixalleria de
tornada fa pujada.Beatriz Díaz Rodríguez (Mataró, 1977) és llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses (UAB) i postgrau en Gestió de Continguts a Internet (ICT). És en el seu paper de mare de dos nens on fa de publicista, directora financera, gestora de conflictes i dinamitzadora d’actes diversos. Sempre ha escrit però mai s’havia llençat a fer-ho públic, és des de l’any 2016 que escriu microrelats i els comparteix.
