ADÉUS (Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro)

Mon pare era d'aquelles persones que saben com animar algú. Sempre trobava la frase precisa. Una vegada, pocs dies abans que acabés març de 2005, li va dir al seu amic:

–Aquest estiu traurem les vinyes i plantarem oliveres.

Eugeni somrigué en aquella habitació fúnebre de la vuitena planta de l'hospital La Fe, on traslladaven els malalts de càncer terminal. Estigueren xerrant sobre els riscos i inconvenients de la decisió, i la conversa desentelà la imperceptible pestilència de cadàver prematur que s'estenia pels passadissos. Mig segle d'amistat els contemplava de reüll, mentre la mort els mirava de front. S'acomiadaren prometent que l'ajudaria.

–Aquest estiu traurem les vinyes.

Mon pare era d'aquelles persones que saben com animar algú. Va morir l'u d'abril. Eugeni, trist com una olivera, pensà en les vinyes mentre el plantava a terra.

"L'illa dels morts", 1886 d'Arnold Böcklin

Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. Entre moltes altres ocupacions, ha treballat de professor de secundària tant al País Valencià com al Principat. Ha publicat la seua primera novel·la «Quan caminàrem la nit» (Bromera, 2013), obra guanyadora del Premi Enric Valor de Novel·la atorgat per la Diputació d'Alacant.

PROPOSTA ETIMOLÒGICA (Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro)

–Es cierto– dijo mecánicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno―; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve. (Augusto Monterroso: El paraiso imperfecto)

Quan Eva i Adam arribaren al cel ho trobaren tot al seu gust, com si tornessin de bell nou al paradís. –Han après després de vagarejar pel desert– es repetia content Déu. I no li mancava raó. Els treballs del desterrament els havien forjat el caràcter. Havien perdut la primerenca innocència de la ignorància i ara apreciaven els dons que fruïen. Però en passar els anys descobriren una imperfecció: des del cel no es podia veure

el cel. Així que a les nits d’estiu, asseguts sobre la gespa, esguardaven melangiosos el firmament negre i nu. Fins i tot evocaven amb enyor l’espectacle lumínic de les nits de l’estepa. Per acontentar-los Déu-Totpoderòs, en la seua misericòrdia infinita, creà un altre cel per a que poguessin contemplar les nits estelades. De principi es posaren molt alegres per aquell regal. Jamai els dies van ser uns iguals a altres. N’hi va haver de nuvolats, de boirosos i d’una claredat encegadora. I les nits no tornaren a tenir aquella foscor abissal. Ara sí tot era d’una harmonia acabada. Però en passar els anys començaren a preguntar-se si a aquell cel n’hi hauria un altre Déu. I la curiositat els donà ganes de re-morir-se per re-pujar a aquell altre cel a veure si estava re-Déu. Mirant-los desconcertat, arronsant-se les esquenes Déu-Infinit es lamentà d’haver creat aquella segona estratosfera, aquell recel.

Microrelat guardonat amb l’accèssit al IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès

Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. Entre moltes altres ocupacions, ha treballat de professor de secundària tant al País Valencià com al Principat. Actualment cursa el Grau de Llengua i Literatura per la UOC. La seva producció literària es centra en els contes i la poesia.