EL NOU (Un microrelat de Carme Ballús)

—Fa molt temps que ets aquí?

—Jo em vaig presentar a mitjans de juny.

—I tu, fa molt? —pregunta mirant de cua d’ull cap a l’altra banda.

—Jo vaig entrar per Sant Joan.

—I vosaltres dos? —fa adreçant-se a una parella que xiuxiueja dues files més enrere.

—El quatre de juliol, vam venir junts.

—Fa dies, ja. I us han confirmat quan serà l’exposició?

—Del deu de setembre fins Nadal.

—Sort que ho paguen prou bé.

—Sí, sort —respon algú de tres fileres més enllà.

—Encara en falten molts —ressegueix amb els ulls les fileres i els cossos.

—Hem de ser mil, però ja vindran: la gent necessita feina.

—No els podien haver dut de la Xina, com l’altra vegada?.

—No —diu el xicot de davant seu, sense girar-se—. Ja no els deixen sortir d’allà.

—Em fan mal els peus.

—Doncs agafa-t’ho bé. Després vindrà el dolor a les lumbars. I va pujant. El pitjor és quan...—respon algú.

—Quan què?

—Tu, el nou, a veure si calles, que estàs esvalotant el galliner —és l’encarregat, que s’hi ha acostat per sorpresa.

—Deia que em fan mal els peus.

—Un bon guerrer de Xian no es queixa. Us vull quiets, callats i mirant endavant.

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

TRADICIONS (Un microrelat de Carme Ballús)

En Miquel intervé a les tertúlies des del sofà de casa, sovint discuteix amb els polítics quan fan les seves declaracions, dona la seva opinió, crida, gesticula, reivindica: té el comandament interactiu posat en mode no-resposta i així es pot desfogar de gust. Ja ho feia el seu pare, això. I l’avi. Tradició familiar. El besavi xalava veient els partits del Barça a la televisió en blanc i negre, insultava l’àrbitre a crits... tot un espectacle. L’avi ja va gaudir de la televisió en colors i dels concursos per trobar nous talents del que fos. Sempre discutia les decisions dels jurats.      

El pare, seguint el costum, es feia un fart d’enviar whatsapps a la tele. I es preguntava:

—A veure quin dia em contesten, colla de carallots.

Com gaudiria, ara que això ja és possible, i de viva veu.

En Miquel, solitari empedreït, no té altra companyia que la pantalla. Però ell no vol problemes i sempre deixa el comandament en mode no-resposta, perquè li agrada mantenir la comunicació amb el plasma a l’estil antic, com tots els homes de la seva família. Sap que, si no, s’hauria de contenir, perquè hi ha unes normes i, sobretot, perquè ja sap que més d’un ha rebut una multa o ha anat a parar al calabós per manifestar les seves conviccions en contra del sistema amb massa vehemència.

Fins ahir vespre, que es va oblidar de prémer el botó adequat en el comandament i, el molt inconscient, es va posar a reivindicar la llibertat d’expressió real, no aquesta pantomima del nou sistema.

I de matinada han trucat, que la llei una hora assenyala.

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

NO ÉS OR TOT EL QUE LLUU (Un microrelat de Carme Ballús)

La Lola va entrar a la botiga de venda i compra d’or, ben decidida. Repicant talons es va apropar al taulell i quan l’empleat va aixecar el cap per atendre-la, va deixar damunt el taulell una aliança matrimonial d’or i brillants i un braçalet “nomeolvides” d’or blanc, mentre assegurava:

—Aquí li deixo un matrimoni desgraciat.

L’home va somriure a aquella femella arriada i de bon veure:

—Crec que me n’han deixat més d’un, senyora.

—No vull pas ser original, només perdre les joies de vista. Era l’única cosa que brillava entre nosaltres, si em permet la confidència.

Ell li va explicar que, en aquests casos, donaven a la clienta –o al client, encara que aquests eren més escassos- l’opció de la taxació habitual o la inversa.

—La inversa? —va inquirir ella, fent-li un bon vol de pestanyes.

—Ara tinc poc temps, som a punt de plegar. Té a veure amb la quantitat d’odi experimentat cap a la persona que li ha fet els regals. Perquè són regals, oi? Si m’espera fora, li ho explico amb detall tot dinant, què li sembla?

A la Lola li va semblar perfecte. Vivia al bloc de davant i feia dies que el tenia ullat, l’home que treballava a la botiga de venda i compra d’or. Deia a les amigues que s’assemblava al Clooney. Per fi havia trobat el valor per fer-ne, ella també, la taxació.

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

EL REGAL (Un microrelat de Carme Ballús)

En Robert s’asseu a dinar amb els companys de feina per celebrar l’àpat de comiat. Avui és ell el protagonista, l’espera la desitjada jubilació.  Segur que li faran un bon regal, per favor que no sigui el típic rellotge, pensa. Una sorpresa, la que sigui estarà bé. Fa per oblidar que ell mai no ha col·laborat amb cap regal per a ningú: ni per la criatura que neix ni per la companya que es casa ni pel company que es jubila. El dinar transcorre entre bromes i comentaris sobre què farà amb el seu temps lliure. En acabat, salutacions, abraçades, petons i bons desitjos, tothom desfila. Com l’estimen! Queden ell i el seu amic Jordi. Un cambrer s’acosta amb un sobre a la mà i demana qui és l’homenatjat. Per fi, el regal, es diu en Robert. Que discrets. Quan l’obre només hi ha la factura del dinar de tots i una breu nota: “Gràcies per la teva generositat, Robert! Mai no és tard”.

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

ATRACCIÓ FATAL (Un microrelat de Carme Ballús)

El túnel del terror era tan autèntic que no en va sortir viu. 

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i un recull propi, "Portes endins" (Marcòlic, 2013), cuit a foc lent i de degustació pausada.