CÀSTING (Un microrelat de Joan Pinyol)

Els aspirants a trepitjadors de raïm s’esperaven amb els peus inquiets. La primera a provar sort va ser una balladora de claqué. Massa ritme. El segon, un jugador de bàsquet que calçava un 47. Massa pes. Al final la plaça es va atorgar a un pirata pota de pal. Trepitjava més fi i conferia al raïm un suau aroma de fusta.

Microconte del projecte “Art a la taula”, d’elaboració de textos brevíssims per a etiquetes de cava amb la col•laboració de Cava Guilera de Lavern-Subirats. 

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana i catedràtic d'ensenyament secundari.  Fins al moment ha publicat dinou llibres, entre novel·les, reculls de contes i tres de microrelats: Noranta-nou maneres de no viure a la lluna (Premi Vila d’Almassora, Setimig, 2001), Micromèxics (Premi Vila de Puçol, Brosquil, 2007) i Glops (Petròpolis, 2009). Des de fa anys imparteix el taller de narrativa «El microconte, un petit gran gènere».

EFECTES DE LA DESMEMÒRIA (Un microrelat de Joan Pinyol)

Volia beure per oblidar. Recolzat a la barra del primer bar que li va sortir al pas, va demanar que li servissin un nombre tan considerable de cerveses que, per uns moments, va perdre el món de vista. Quan el cambrer, en l’intent també de perdre’l de vista, el va convidar a abandonar el local, va sortir del bar i, enmig d’una vorera que onejava estranyament dins els seus ulls, va reconèixer que se li acomplien els propòsits més íntims.

Havia begut tant per poder oblidar que no recordava gens on vivia i va haver de vagar pels carrers fins a l’alba. Encara no ha tornat.

Microrelat inclòs a Glops (Petròpolis, 2009)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013).

LES ARRELS DE L'ACIDESA (Un microrelat de Joan Pinyol)

S'havien entaulat com en les millors ocasions. De fet, el motiu de la trobada bé prou que ho reclamava. Eren a punt de tastar els primers fruits del presseguer que havien plantat la primavera passada al jardí de la casa familiar. Després de tastar-ne el primer, tots plegats van arribar a la conclusió que, si bé eren sucosos, també era ben evident que tenien certa acidesa afegida al gust. El més petit de tots comentà que, cansat de mastegar gominoles, ja li estava bé. El pare, però, amenaçà de demandar el pagès que li havia venut les llavors del fruiter. La mare, mentre deixava que el suc del préssec li negués el carmí dels llavis, afegí que per a ella ja estaven bé, que a vegades n'havia comprat de pitjors i a uns preus per enfilar-se pels arbres. La que no digué ni piu fou l'àvia, i tenia les seves raons. Durant anys havia mantingut un secret molt ben guardat i no estava pas disposada a airejar-lo en aquells moments. L'avi, un gran aficionat als caramels de llimona àcida, contràriament al que pensaven tots, estava enterrat sota les arrels del presseguer. Per tal que el seu repòs fou veritablement etern, aquell dia l'àvia no volgué ni donar-ho a conèixer ni relacionar en veu alta els fets.

Microrelat inclòs a "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna" (Set i mig 2001). El quadre és "Pêcher en fleurs" de Van Gogh

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013). Manté el bloc personal www.joanpinyol.net

MICRORELATS DEL SETGE (1714-2014) 5

Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. Fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura". 

__________

LLENYA!

Un microrelat de Joan Pinyol

Barcelona ho tenia pelut. El baluard del Portal Nou s’esllomava per moments i l’ofensiva de l’exèrcit borbònic estava a punt d’engegar en orris la defensa per la banda del Besòs. Els canons del Duc de Pòpuli no cessaven de fer saltar pels aires les esperances de la ciutat i una bona colla de vides. Fins que es va oferir de granader en Bernat Pomés, campió de bitlles catalanes al seu poble, abans que l’arrasessin les tropes filipistes. Que els botiflers s’apleguessin vora els canons de sis en sis li va donar tanta seguretat en el llançament dels bitllots granades que, amb precisió mil·limètrica, durant unes quantes hores va enviar a l’altre barri una bona colla de mitges dotzenes d’enemics. Encara que fos per poc temps, l’honor francès va quedar en entredit i el Duc de Pòpuli va ser destituït per incompetent.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana, catedràtic d’Ensenyament Secundari i escriptor. Fins avui ha publicat setze llibres de narrativa, tres dels quals de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (2001), “Micromèxics” (2007) i “Glops” (2009). Web: Joan Pinyol. 

ROIG, SENSE GROC, ROIG

Un microrelat de Bel Olid

Els crits més forts s’anaven apagant i se sentia, sobretot, l’esbufegar de les altres. No havia anat fins allà atreta pels crits; buscava alguna cosa per rosegar i s’havia aturat en sec vora la finestra en sentir com cridava, al principi, la dona. Des de dins no l’havien vista, enfeinades a atendre la partera.

Ara que callava estava quietíssima, i la immobilitat havia contagiat les altres. Una, la més vella, va acostar la galta a la dona, va arremangar-se de nou, va ficar-li la mà a dins gairebé fins al colze. La nena sabia que tot allò no ho havia de veure; la partera nua, immòbil excepte per uns bonys a la panxa que pujaven i baixaven, com si a dins hi hagués un cuc, i la comare furgant-li les entranyes.

Al final va treure la mà.

—Res a fer —va dir. Una altra vella plorava.

La nena va quedar-se allà, mirant com s’anaven apagant els cops del cuc, hipnotitzada. Lluny sonaven els canons, com cada dia durant les darreres setmanes.

Bel Olid (Mataró, 1977) tradueix, fa classes i escriu novel·la, assaig, teatre, poesia, contes, blocs i textos de tota mena. Ha publicat l'assaig Heroïnes postmodernes: models literaris contra l'universal masculí (premi Rovelló 2010), el conteCrida ben fort, Estela (premi Qwerty al millor llibre infantil 2009), la novel·la Una terra solitària (premi Documenta 2010) i el llibre de contes La mala reputació (premi Roc Boronat 2012). També col·labora en diferents mitjans.

SEGON INTENT

Un microrelat de Blanca Busquets

Tant de temps lluitant colze a colze i  somiant un futur lliure... I ara, en Francesc era mort. En Josep va abraçar-s'hi i va engegar a plorar. Aquell dia fatídic a Barcelona, l'aire, irrespirable pel fum i la cendra, feia pudor de derrota. Va aixecar els ulls i va veure l'enemic que el mirava fixament, just abans de disparar-li un tret.

Va despertar-se tot d'una en una ciutat estranya on no hi havia olor de sang sinó d'esperança. Devia ser al paradís. Va començar a caminar i va trobar-se amb una gent al voltant d'una capsa quadrada.

–No votes, tu? –li van demanar.

I li van assenyalar diversos papers rectangulars, petits. En Josep en va triar un que deia dues vegades sí. No entenia res ni sabia on era, però li semblava que allò era bo. Almenys no hi havia ni fum ni sang. Va tancar els ulls i, mentre el posava a l'urna, va dir:

–Per tu, Francesc.

Potser sí que allò era el paradís.

Blanca Busquets, nascuda a Barcelona, viu entre aquesta ciutat i Cantonigròs. Des de sempre ha volgut la llibertat per al seu país. Escriu des dels 12 anys i té sis novel·les publicades, que a l’octubre ja seran set. El 2011 va guanyar el premi Llibreter amb “La nevada del cucut”. Les seves obres, sempre escrites en català, s’han traduït a diverses llengües: castellà, alemany, italià, rus, noruec i, aviat, també francès.