La meva
tieta Josephine Duponte, dels Duponte de tota la vida —milionaris per gràcia de
la carn de porc adobada i de la seva minsa humanitat— tenia noranta-sis anys.
Era allitada des dels vuitanta-nou, i es consumia de tot de mals dispersos, ni
vivia ni deixava viure, i malgrat era un esquelet gemegaire, no li donava la
gana de morir-se.
Com que
els meus pares no podien, m’havia pagat la carrera de Medicina; ella no havia
tingut fills, i jo era el seu únic hereu. Es va cobrar la bona acció: en
sentir-se vella i sola, malgrat un exèrcit de criats i llepaires que no
minvava, em va cridar al seu costat. Fa set anys que visc en aquest castell,
aïllat del món i al servei d’ella. A qualsevol hora del dia o la nit, per causa
d’una tos sobrevinguda, per una coïssor a l’espatlla dreta, perquè vol molestar
simplement, la seva veu de canyes trinxades travessa les estances i em
martiritza l'oïda:
—El metget! Que vingui el metget!
Fart de
la vida que porto, vaig encomanar, en secret, les llavors d’una planta oriental
bella i maligna, que duu al pistil i estams, i també als pètals, un rar verí.
La planta
va créixer obscura i dèbil, en un racó del jardí humit, i va florir de cop, una
nit de vent: foren unes flors petites, blanques, d’aroma intensa. En vaig
trossejar un pom amb oli d’oliva i alfàbrega i li vaig pujar el porc rostit del
sopar amanit amb la mixtura. Ella no volia mai menjar, però al cap de quatre
mossegades li entrava la gana i s’ho cruspia tot, queixant-se de tothom i de la
mala vida que havia de sofrir. Quan va mencionar aquell gust nou i perfumat que
li entrava a la boca, li vaig explicar que era un acudit del cuiner. La vaig
deixar dues hores després, mentre s’adormia entre rots i petarrassos,
desitjant-li bona nit. Em sentia inquiet, però esperançat.
L’endemà,
la tieta estava com una rosa. Es trobava millor que mai. Cada vespre va voler
flors amanides; en comptes de migrar, va començar a engreixar-se: tenia
roselles a les galtes i cantava gori-goris amb una veu que era com el xerric de
vint gats borratxos.
Van
passar tres mesos. La planta s’apagava i ja no treia flors. Jo no dormia de
nits. La tieta usava ara un llit gegant, on feia rodolar d’una banda a l’altra
el seu embalum de greixines. Tenia els dits de mans i peus inflats i vermells
de sang nova. Allò ja passava de taca d’oli. Jo no sabia què fer.
Fins que
una matinada de primavera una minyona va córrer pels passadissos fins a la meva
cambra, per caure mig morta quan vaig obrir la porta: alguna cosa espantosa
havia succeït. Vaig apressar-me a l’estança senyorial.
La tieta
havia rebentat, literalment; de dintre seu, entortolligada als budells i a la
carcassa on jeia exànime el seu cor sec, a tots els ossos i nervis de la carn,
s’agitaven tiges monstruoses, des d’on florien les flors blanques perfumades.
L’horror
em paralitzà, tal com els circells de la planta malvada.
I ara
visc així, sentint com creix a dins meu.
Fins que
ja no em necessiti.
Microrelat guanyador del Premi Núvol 2019. La il·lustració és d'Allan Lee.
