MEA CULPA (Un microrelat de Mercè Bellfort)

Aquest cop en Giovanni no es va poder controlar i la va fer de l'alçada d'un campanar: es va carregar el mossèn del poble. Allà, a la bella Camogli, totes les dones es perdien per culpa d'un jove capellà que la cúria havia enviat no se sap ben bé amb quines intencions, tot i que els desperts mariners d'aquell racó de la costa italiana sospitaven el motiu.

Camogli s'estava quedant sense mainada. Els camoglians, farts de veure que només rebien quatre rals a canvi d'hores i hores a la inútil espera de pescar alguns peixos grossos que els solucionés la vida, havien començat a tocar el dos del poble.

En Giovanni, un home resistent a abandonar el poble, acabava de ser pare per tercera vegada. En va tenir prou, però, en adonar-se que el nadó havia nascut amb el mateix remolí de cabell al front que lluïen els dos fills grans. Allò va ser un senyal diví que el va portar a l'acció. Sense contemplacions va deixar la llevadora amb la paraula a la boca i el nen en braços, i es va adreçar com una fletxa cap a l'església.

Era diumenge de Rams i en mossèn Antonio predicava alegrement la paraula de Déu des del púlpit. La magnífica perspectiva de la que disposava no li serví de res: no va tenir temps ni d'encomanar-se a Sant Fortunato, patró del poble. En Giovanni, fent gala d'un domini absolut en el tir de la sarbatana, apuntà directe al front del predicador, remolí inclòs. Totes les dones quedaren d'una peça i temeren el pitjor en sentir rodolar el jove mossèn per l'escaleta de cargol. Curiosament cap home s'alarmà: els més cepats s'oferiren a recollir el cos inert que havia quedat mal estès al terra.

La cúria romana, a hores d’ara, ha enterrat la possibilitat de reconèixer un mea culpa. El nou mossèn, entrat en anys, es confessa amant de la bona taula i el bon vi. A Camogli hi regna la pau. I l'avorriment, tamb'avorriment, tamb fletxa cap a mant de la bona taula i el bon vi. A Camogli hi regna la pau. I l'avorriment, tamb fletxa cap a bé.

Microrelat inclòs al recull "Relats sentits" (2013) que es presenta avui dissabte 28 de setembre a la llibreria "Vitel·la" de L'Escala. L'il·lustra una fotografia del poble de Camogli.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. Acaba de publicar el seu primer recull de contes i microrelats: "Relats sentits".

MALS HÀBITS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Sempre compta les rajoles del passadís. És una mania. Fins que li'n falta una i, espantat, dubta entre canviar d'hàbits o de pis.

Microrelat inclòs a "I un cop de vent els despentina" (Cossetània, 2011).

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

CONTE DE NADAL (Un microrelat de Damià Bardera)

Avui és Nit de Nadal, són tres quarts de set del vespre i encara no tinc els regals. No sé pas què comprar-los. Els pocs que em queden són tots a l'hospital: dona, filla, els dos nens, el gos i la sogra. A la Magda, la meva dona, li falta un fetge –cirrosi– i no n'hi volen posar cap. A la nena, un parell de pulmons nous. Als nens, ronyons a un i, a l'altre, un estómac. Al gos, un parell d'ulls nous de trinca, si són verds encara millor. I a la sogra, no ho sé ben bé. Un cor, segurament.

Però avui és Nit de Nadal i conservo l'esperança. Sóc un home de fe i crec en els miracles. Per això sempre duc al cotxe una nevera portàtil, últim model. Canvio d’emissora i sento una cançó que em transporta a la més tendra infantesa, quan tothom tenia els òrgans bé i no existien els transplantaments. Mentre penso en aquells temps, quasi per inèrcia, redueixo a tercera per prendre el revolt i... Sorpresa! S i a, 2011mal" (" (El cep i la Nd'amagat" (El cep i la nansa, l'animal em veur li pispbro en canal. M'enduc el cor –encara bategóc un home afortunat. No hem de perdre mai l'esperança.

Apago els llums del cotxe, arreplego la nevera, el ganivet de tallar pernil i em dirigeixo al cotxe estimbat. Ell és mort. I a ella, no li falta gaire. Per estalviar-li patiment, li salto a sobre i l'obro en canal. M'enduc el cor –encara batega–, els pulmons i l'estómac. Sóc ràpid com el llamp. Del seu company, que té la cara encastada al volant del cotxe, m'enduc els ronyons i el fetge, com si li pispés la cartera.

Malauradament, ella no té els ulls verds i els ulls d'ell, busca'ls... Abans no vingui algú més, engrapo una cullera del cotxe i la desposseeixo de mirada. El cert és que té una mirada preciosa, felina, que, si bé potser no farà gaire joc amb la cara del gos, em pregunto si a partir d'ara l'animal em veurà com un assassí o com el seu salvador.

Microrelat guanyador del Tercer Premi ex-aequo al "Premi Núvol de contes" (2012) i inclòs al recull "Els homes del sac" (El cep i la Nansa, 2012). La il·lustració és de Lluís Bosch Martí.

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és llicenciat en Filosofia. Actualment cursa el Doctorat en la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, "i alguns contes per llegir-los d'amagat" (El cep i la Nansa, 2010), "fauna animal" (El cep i la Nansa, 2011) i "Els homes del sac" (El cep i la Nansa, 2012). En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).

SÉ QUE VINDRÀ (Un microrelat de Toni Arencón i Arias)

...sota el gelat Atles jaient hi ha un lloc, segur per la defensa de la sòlida mola...

Les Metamorfosis, Ovidi

Sé que vindrà. Quan la nit s’arrossegui sobre la vall, tal com va predir l’oracle de Sèrifos, vindrà el monstre. Protegit amb un escut brunyit i armat amb una espasa corba, amb l’eterna ansietat de tallar la meva desídia ombrívola i ancestral.

Podria fugir, com ho han fet les meves germanes, però no tinc esma per fugir. Elles mantenen voluntat de supervivència. Jo ja no. Em podria amagar... però no en tinc, gens, d’ànim ni d’esma ni de voluntat.

Dispersa de pensaments i mancada de vitalitat, no podré evitar quedar-me gelada pel terror en escoltar els udols sinistres. Albiraré després, borrosa per la boira, la figura deformada, violant la pau de la meva llar. Preludi del final.

Podria alliberar els gossos de les seves cadenes... però, desassossegada d’esperit, no tinc força per aixecar-me del llit. Pobres animals! La bèstia esquinçarà les seves entranyes.

Sé que vindrà. Anhela la meva sang creadora de vida. Desconeix la misericòrdia. Olora la meva por i no tindrà pietat.

Podria clavar llistons per barrar les portes... però l’apatia em consumeix. La malenconia em devora. Em justifico argumentant que poca cosa podrien fer les meves defenses improvisades per aturar la seva fúria assedegada de sang.

Em fa tanta mandra pensar en defensar-me’n... Em fa tanta peresa pensar en fugir...

Sé que vindrà. Ho sé.

Amb una mica de sort, si tanco els ulls i em faig la dormida... o, talment, si faig com que no respiro... Si no goso ni pensar... Em fa tanta peresa pensar... Em fa tanta mandra...

...Em fa tanta peresa pensar...

* * *

Protegit pel poder de la invisibilitat de l’elm d’Hades, Perseu va decapitar Medusa a l’interior del seu estatge.

Es va estranyar que la gorgona no oposés cap resistència ni intentés petrificar-lo amb la mirada. N’hauria tingut prou amb obrir els ulls tot just un batec de cor abans que l’espasa li tallés el coll.

Microrelat guanyador del Segon Premi al Concurs de Microrelats de l'ARC 2012-13 ("Pecats capitals"). La il·lustració és "El peu alat de Perseu", obra de Toni Arencón.

Toni Arencón i Aruas (El Prat de Llobregat, 1963) conrea l'escriptura, el dibuix i la pintura. És editor editor de la revista “Lo Càntich”, www.locantich.cat (Premi Blocs Catalunya de Cultura 2010), publicada per l’Associació de Relataires en Català. Ha estat guardonat en molts certàmens literaris i ha publicat el recull de relats “La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica” (2012) i ha estat antologat en els poemaris “Poesia a la Frontera” i “Oncovallès Poetic”. També ha publicat poemes, contes i narracions en obres col·lectives.

CELSIUS 233 (Un microrelat de Ferran d'Armengol)

Aquell any en feia dos-cents que es va declarar pecat l'escriure. Pocs ho recorden.

Maddog no tenia costum de córrer i menys d'empaitar a una jove volàtil sota la pluja. Per descansar, va seure un segon en una roca molla.

Clara fugia cap al bosc, l'aigua li regalimava per tot i duia la roba xopa enganxada al cos. Es girà i el veié de reüll, ell alenava exhaust. Va somriure, però voldria plorar. Maddog recordà quan la va conèixer. Abans d’escoltar-la, mai no hauria cregut possible sentir curiositat per una amant dels llibres, i escriptora. No entenia que encara en quedessin, després de dos segles de persecució. Però ara sabia que estava fart de cremar llibres, i no comprenia que escriure fos pecat.

Clara va travessar el petit riu, més enllà i dins dels bosc tenia el seu cau, una cabana en un indret amagat. Si ell la trobava... ja se'n sortiria d'alguna manera.

Quan Maddog la veié entrant en el bosc va saber que havia d’anar-hi, però estava confús. Res el lligava a un món en el qual havia deixat de creure, aquella noia l'atreia i molt. Volia saber el seu límit, fins on podia arribar, entrar dins el bosc prohibit n'era un, i la va seguir.

Clara estenia la roba per eixugar-la quan ell va obrir la porta.

–Per què m'has seguit? –li demanà quan el veié dins.

–Vull comprendre.

–Ets més gran que no pas jo, hauries de saber coses que jo no sé, i insinues que sóc jo qui et pot ajudar?

–Els escriptors sou proscrits, i vull saber-ne el motiu.

–Mira't, ets un agent del poder, quan tinguis el que vols, em denunciaràs?

–Vull aprendre a llegir-te, malgrat que sigui pecat.

–Segons allò establert, el pecat és escriure.

–Tot arribarà. Hi ha res més temptador que contradir als qui dicten credos i es creuen poderosos? Ells sí que són pecaminosos.

Aquell home havia de tenir moltes històries per compartir. Mirant-lo bé, Clara pensà que junts potser serien els últims pecadors. Complaguda, cregué bo desvetllar-li els misteris d'escriptor.

Microrelat guanyador del Tercer Premi ex-aequo al Concurs de Microrelats de l'ARC 2012-13 "Pecats Capitals". La fotografia que l'il·lustra és de Ferran d'Armengol.

Nascut a Barcelona i resident a Terrassa de fa vint anys. Escric de ben petit. M’agraden els límits del relat curt i també faig poesia, però no descarto fer novel·la algun dia. Sóc membre del grup “Setze Petges” amb dos llibres publicats i un tercer en camí. Tinc diversos contes editats en altres reculls i en la revista de fantasia terror i ficció Catarsi. Penjo textos a la pàgina de Relats en Català i en el meu bloc “Escrits de l’home fosc”, també col·laboro en la revista literària digital “Lo Cantich” de l’ARC. Finalista en diversos concursos i guanyador del II Premi BlaBla de microrelats de Vallfogona de Riucorb.