TURISME (Un microrelat de Joan Perucho)

Representava un paisatge nevat, i en primer terme es destacaven un simple bressol de color roig i uns esquís. Estava escrit en alemany i francès i fomentava, evidentment, el turisme.

El fixaren en una cantonada de l'estació. Era alegre, i la gent s'aturava a mirar-lo. Molts pensaven que seria agradable poder-hi anar i es contemplaven a si mateixos descendir, fent capriciosos giravolts, per aquella pendent nevada.

Amb el temps, una punta del cartell es desenganxà i voleiava a cada embat del vent. A la matinada, abans de la sortida del tren de dos quarts de sis, bufava una tramuntana gelada que anava produint un petit esquinç en la part fixada al mur i que progressà ràpidament. Algú, després, acabà d'estripar-lo.

El fragment que restava fou successivament deslluït pel sol i per la pluja. En realitat no feia cap efecte, i, sens dubte per aquesta raó, determinaren de canviar-lo. En el seu lloc hi posaren una dona mora i uns nopals, per damunt dels quals es llegia: «Visitez le Maroc». Era com una flama groga.

Microrelat extret del recull Diana i la mar morta (1953) (Edicions 62, 2003). L'il·lustra una obra de Paul Gauguin.

ELS HOMES INVISIBLES (Un microrelat de Joan Perucho)

Quan sortien al carrer, ningú no els veia i eren perfectament invisibles. El que tenia cara de bastaix reia a grans riallades i provocava la muda sorpresa de la gent. L'altre, el de la faç espiritual, meditava crims refinats i enigmàtics.

Havien esgotat tota mena de trucs i facècies de cinema: fer volar el gos, arrabassar la brotxa al barber, equivocar els senyals del tràfic, animar la bicicleta que corre sola, etc., etc.

Amb el temps, esdevingueren familiars al veïnatge. El de la cara de bastaix es donava a conèixer per les seves plagasitats grasses i rudes. li deien Artur. El de la cara espiritual, el coneixien perquè, mentre planejava el simulacre d'alguna maquinació sinistra, recitava versos de Ramon Llull. li deien el Mister.

El Mister i l'Artur varen començar a fer-se invisibles quan tenien vint anys. Als setanta, encara hi havia alguna consciència de la seva existència. Als vuitanta, cap. L'Ajuntament erigí una làpida als jardins de la gran plaça, amb una inscripció estricta: «Als homes invisibles».

Microrelat extret del recull Diana i la mar morta (1953) (Edicions 62, 2003)