INTERIORS REVOLUCIONARIS (Un microrelat de Violant Barquet)

Quan es va decretar l’estat d’alarma per pandèmia, els senyors Bondia van convenir que la noia romangués a l’hotel, doncs encara quedaven les neveres plenes, una muntanya de tovalloles i llençols, i les plantes a punt d’esclatar en flor. I la Miranda, que compartia un pis diminut amb dues amigues, va respondre a disposar senyor, i, com de costum, ho va dir de cor. En menys de tres dies ho va tenir tot enllestit. Amb les persianes mig abaixades, comprovà que el silenci existia i que tenia una textura com de flam d’ou. Constatà que sense les persones els objectes romanien pulcres i immòbils, i que aquesta immobilitat precisa aturava les agulles del rellotge.

Acostumada a matinar, les primeres exploracions van tenir lloc allà on mai ningú la requeria, a la biblioteca de l’hotel, on hi va descobrir els contes d’un autor de nom impronunciable, i li semblà que cada conte parlava d’ella i que llegir-los la curava no sabia de quin mal. A les tardes provava de fer sonar el piano i gràcies a uns pocs tutorials va treure la Sonata nº 11 en La major de Mozart. A les nits, encara lúcida i excitada, experimentava amb les aquarel·les i es meravellava de la facilitat amb què el pinzell de marta feia aparèixer vegetals i paisatges sobre el blanc virginal. Les eternes durícies a les mans i els dolors lumbars havien desaparegut. Uns dies més tard va provar amb els nocturns de Chopin, amb les pintures a l’oli, i encara va enllestir una novel·la breu i un recull de poesia.

Quan els senyors Bondia van irrompre aquell matí a l’hotel, la Miranda es va sobresaltar com si l’haguessin arrancada d’un somni molt dolç. Bon dia, Mirandina! —va saludar-la el senyor amb sincera alegria—. Fi del confinament! Tornem a ser lliures! Lliures!

El senyor Bondia no oblidarà mai la mirada que li llençà la Miranda, una mirada desafiant com de guerrillera revolucionària —diria més tard—, com tampoc oblidarà mai la imatge dels dotze cubs de Rubik resolts aquí i allà, que els últims hostes havien abandonat a mig fer, amb exasperada desídia.

El quadre que il·lustra el microrelat és "Empty interior" d'Alberto Mielgo.

Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums, 2014).

ASIL GRAMATICAL (Un microrelat de Violant Barquet)

A la fi he escrit un relat. Un relat curt, molt curt, però vívid. Les frases han anat irrompent l’una rere l’altra fins a conformar un text harmònic. Frases ben formulades, amb l’autonomia d’una citació i la força d’un vers; tanmateix, és en el relat on realment es fan vistents i s’il·luminen, la petita ciutat a la que pertanyen.

No existia abans aquesta vila de paraules, ni el paisatge que es va obrint i et mena per carrers intransitats, la virginal blancor de la primera nevada. Mira l’eucaliptus escorçat, el balanceig fulgent, l’emanació suau que et neteja els ulls i te'ls emplena. El fullam dels plataners —o la neu inventada, possible— cruix sota el teu pas i és un cruixit inaugural, desflorat, irreparable. Canta el pit-roig, iridescent, titil·la la libèl·lula. Intueixes, amb estupor, la urpada efímera de la bellesa.

Ofereix petites meravelles com aquesta, el relat edificat, per bé que no és una gran metròpolis, ni tan sols arriba a ciutat de província; més aviat és un barri modest, un llogaret a les afores, potser un pati interior; una glorieta i res més. Sigui, doncs, una glorieta confinada, un espai suficient; sigui així i que caigui la llum sobre la filera de testos i sobre l’enrajolat noucentista, i que s’envoli exquisidament la pols.

Venint de la intempèrie com vinc, entén que em faci gairebé feliç aquesta rèplica d’ordre gramatical; el cobert de mots des d’on em mostro i m’amago. L’espai translúcid des d’on les coses esdevenen, a la fi, novament visibles. 

Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i actualment treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats, Edicions Els Llums, el seu primer recull de relats i contes. A la xarxa té alguns contes publicats: Finestra oberta, a la revista digital Paper de vidre; Verd, lila, color xocolata, que va obtenir el primer premi de Relats de dones, atorgat per l'Ajuntament de Tarragona; altres contes breus a Relats en català.

RECORDS D'ESTIU (Un microrelat de Violant Barquet)

«El carrisqueig dels grills i el record d’aquella escena —espantosa, quan ho vàrem saber— dels nois examinant les nostres calcetes mentre les noies érem a la piscina, em fa pensar que, en efecte, hi hagué almenys un estiu veritable i feliç. L’estiu d’aquells tretze o catorze anys. No era tant l’amor —que encara no coneixíem malgrat creure-hi—, allò que ens mantenia perspicaços, bells i vigorosos, sinó l’àvid desig d’estimar. Tant que aquells altres que n’estaven al marge apareixien, als nostres ulls, pusil·lànimes i d’una totxesa desagradosa.

I el desig d’estimar no era només atribuïble a les noies, com se sol pensar; també els nois es tornaren tendres i subtils, i fou en aquells encontres eròtics —un dit resseguint el contorn d’un braç, cuixes nues frec a frec, una frase rara, nova— que se’ns revelava per primer cop, i no sense neguit, el pes i la magnitud de les nits d’aquell estiu.

M’esvera recordar aquell desig d’estimar l’altre, essent tan criatures com érem; aquella necessitat d’entrega, aquella ànsia d’envestir o de deixar-se abordar en els racons obscurs d’un garatge, entre els malendreços i vells mobles inservibles on el temps s’aturava i podíem sentir-nos. Sentir-nos el cos i la nuesa tothora exposada.

I tot perquè d’alguna manera intuíem que els adults ens havien deixat d’estimar. I també perquè la idea de la mort ja ens turmentava. Només en el cos de l’altre, en aquest contacte eròtic —una carícia suau, una mirada encesa—, ens semblava foragitar l’orfandat tot just inaugurada, i, sense sospitar-ho, buscàvem restablir cert lligam amb el món.

Fou l’últim estiu, potser l’únic, en què el món encara ens pertanyia, o en què nosaltres li pertanyíem al món. Que veritable era tot!, que denses i sòlides les coses, l’aigua, el nostre cos...!

Cada estiu carrisquegen els grills com nosaltres clamàvem l’amor. I jo no concebo un estiu sense els grills.»

Il·lustra el microrelat "Summer 1909" de Frank Weston Benson.

Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i actualment treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats, Edicions Els Llums, el seu primer recull de relats i contes. A la xarxa té alguns contes publicats: Finestra oberta, a la revista digital Paper de vidre; Verd, lila, color xocolata, que va obtenir el primer premi de Relats de dones, atorgat per l'Ajuntament de Tarragona; altres contes breus a Relats en català.

DESERTOR (Un microrelat de Violant Barquet)

L'home del poble m'ho explicà de viva veu i se li negaren els ulls de llàgrimes.

A la seva memòria.

Nano, d'aquesta nit no passa, vaig dir-me. Coneixeu el Montsant? Que n'és, de feréstec i hostil! Tot cingles i rocam. I vessants esqueixats. Vaig trescar tot sol fins a les muntanyes de Prades, però d'elles no en sabia sortir, ans caminava en cercle, esverat, atemorit. De ben segur que m'hagués engolit un barranc si no hagués estat pel xerric d'aquell carro. Aquell bon home deixà el seu camí i em guià fina a Rojals; mai no ho oblidaré. I quina joia, quan des del turó albiro la plana i el mar! Al poble, el meu pare cavava l'hort amb aquella parsimònia. Dempeus al tros, alça la testa i em clissa amb tristesa, sense dir res, i amb les dues mans m'ofereix uns tomacons del seu hort. Pare, si sóc jo, el vostre fill! Que no em reconeixeu?, li crido esgarrifat. Ell, que arranca a plorar i s'afanya a dur-me cap a casa. Muts i a la gàbia!... Jo, l'únic? I ca, xiqueta! Set, n'hi havia d'amagats! Set, en un poble tan menut!

Ah..., tenia disset anys i encara jugava a atrapar sargantanes! Disset anys! I jo que mai havia matat ni una perdiueta... Quin infern, l'Ebre!

Microrelat inclòs al recull La pell bruna i altres relats (Els llums, 2014). L'il·lustra la fotografia Serra de Montsant de Josep M. Toset.

Nascuda a Tarragona, Violant Barquet treballa com a professora de Filosofia en un institut de secundària. De petita volia ser escriptora, i com que no ha matat la nena que porta a dins, ara escriu petits relats per adults, dels quals n'acaba de publicar un primer llibre, La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums). 

LES TIETES (Un microrelat de Violant Barquet)

Ningú de nosaltres es va posar trist quan es va morir la tieta Immaculada. No vull dir que ens n’alegréssim, tan sols dic que ningú va plorar. Va tenir una d’aquelles morts que tots ens desitgem: A la nit te’n vas a dormir i al matí ja no et lleves. A més, el somriure maliciós del matí que ens va deixar de record (i que ja no li vam poder esborrar), no feia pensar que el traspàs l’hagués amoïnada gaire. Més aviat semblava que l’haguéssim enxampat fent una malifeta a mig somni. I, a veure, la tieta Immaculada ja tenia cent-un anys. I em consta que ella també volia morir-se; entre d’altres coses, per no haver de suportar la tieta Lola.

La tieta Lola només té noranta-anys, i, si segueix l’exemple de la tieta Immaculada, encara l’hauré d’invitar al meu casament. No és que li vulgui cap mal, a la tieta Lola, però se li ha fet un caràcter impossible. Es veu que això de ser vell deu posar de molt mal humor, perquè la tieta Immaculada tampoc era l’alegria del jardí, que diguem (que en pau descansi i que em perdoni). Però almenys la tieta Immaculada no et deia tot el que pensava. La tieta Lola sí.

La tieta Lola t’ho ha de fer saber tot. Sobretot el que no l’hi agrada, i el per què no l’hi agrada i com hauria de ser perquè l’hi agradés. I després et comença a exigir coses, capricis; com l’altre dia que em va enviar als “xinos” perquè li comprés un moneder. (Guaita, com si fos ella qui pagués!) I havia de ser ara, és clar, de sobte no hi havia res més urgent que el moneder de la tieta Lola. I jo que, per tal de no sentir-la, ho deixo tot, baixo als “xinos”, agafo i pago; i quan li pujo el moneder, se’m posa de morros i em diu que no el vol.

—No, nena, no...! D’aquells altres..., d’aquells que fan clec, clec...

—Però, tieta...

—Com el que tenia la Immaculada, òspites! El feia sonar per provocar-me enveja: clec, clec..., tot lo dia! La nit que va estirar la pota se’l va endur a l’altre món perquè no me’l quedés.

Me la vaig mirar atònita, sense saber què dir.

—Clec, clec, nena...! Clec, clec...!

El quadre que il·lustra el microrelat és de Grant Wood (1891-1942)

Nascuda a Tarragona, Violant Barquet treballa com a professora de Filosofia en un institut de secundària. De petita volia ser escriptora, i com que no ha matat la nena que porta a dins, ara escriu petits relats per adults, dels quals n'acaba de publicar un primer llibre, La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums).