L’ESPIA (Un microrelat de Marta Finazzi)

Ningú no sabia com es deia, només que vivia a la fortalesa. Jo no hi havia estat mai perquè era un lloc inhòspit que tampoc tenia nom perquè feia frontera amb el no-res, entre el desert i les muntanyes. Sempre m’havia fet por d’anar-hi, fins que un dia m’hi vaig aventurar, desafiant el destí, i llavors vaig veure l’espia sortint del llindar de casa seva. Era un bloc de pedra massís i auster, en què les esquerdes que el recorrien eren com els anells d’un arbre o les línies de la vida d’una mà molt robusta. Però la porta semblava la d’un temple, tan majestuosa i solemne, com si hagués sortit d’una pàgina estripada i antiga de la història del món. La llegenda explicava que aquell immens edifici que semblava una roca sempre havia estat allà, fora de la cronologia, com si fos un fòssil de la memòria. Ningú no sabia qui era, malgrat que l’espia sempre havia viscut allà, com un soldat del temps o un templari de la veritat que només buscava camins de llum. I, tanmateix, abraçada i oculta darrere d’aquell paisatge espectral, ara l’espia era jo.

Què busqueu, forastera? –em va dir una veu fantasmagòrica.

Us volia conèixer. És veritat que sou un espia?

Només soc el guardià d’aquesta casa tan humil. Està feta del quars de la muntanya i l’he de continuar construint fins que em mori. Per això és indestructible. És dura i afilada com l’ànima humana, però és més que un lloc en la geografia. És un símbol de resistència. Tots tenim la nostra pròpia fortalesa on tancar-nos a viure i a dins només hi ha la fe. Aferra-t’hi com si fos una boia i només així et salvaràs del naufragi de viure. Recorda-ho sempre.

I on és la meva fortalesa?

Mira’t bé la mà esquerra, pubilla. Hi veuràs un mapa dibuixat que només tu sabràs llegir per arribar-hi. En l’atles de la bona sort, hi ha una pàgina guardada per a tu i, quan la trobis, atura-t’hi per no perdre-la mai.

Per què, senyor?

La fortalesa interior no té coordenades ni punts cardinals. És tan anònima i secreta com la vida d’un espia.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González, finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar, i finalista del mes de desembre, en la categoria “justícia”, del VIII Concurs de Microrrelats ARC “Virtuts”. Publica el blog Fanalets salvatges.

DIMARTS (Un microrelat de Marta Finazzi)

Cada dimarts de l’any, tenia guàrdia. Era l’únic dia en què Edison Vargas jugava als herois i clavava una pallissa als dolents des del jutjat. Tenia nom d’inventor, però es va fer advocat perquè creia que la justícia era una paraula destenyida per la incredulitat humana. En el fons, ell pensava que només calia rascar-la i polir-la fins a la superfície per eliminar-ne tota la brutícia i això era el que feia exactament cada dimarts des del palau de la llei. El que molta gent no sabia era que, per dins, era un laberint de passadissos i cambres secretes on s’amagaven els misteris de la humanitat. Darrere de cada porta, hi havia la veritat del món, però totes estaven tancades. L’home que en tenia totes les claus era un vell de cent cinquanta anys. Semblava mentida, però encara era viu. Simplement, s’arrossegava per l’espai infinit de la llei com si fos una sargantana lenta i poruga que tenia l’ànima eterna. No tenia nom, mai no n’havia tingut perquè no parlava amb ningú. Només es dedicava a obrir i a tancar totes les portes, per ordre i sense fer cap pregunta. Gairebé mai no coincidia amb ningú perquè no li agradaven els forasters, però tampoc els treballadors de la llei, com ell els anomenava. Tanmateix, un dia va topar amb Edison Vargas mentre feia la seva ruta habitual. De prop, era encara més impressionant de veure. Tenia els cabells tan blancs i la barba tan llarga que li tocava a terra. Duia una túnica blanca i tot ell semblava un fantasma que irradiava una llum tornassolada, com si fos una estrella. Edison Vargas sempre s’havia imaginat preguntant-li mil coses perquè només l’home de les claus ho sabia tot d’aquell lloc, però ara que el tenia al davant gairebé no li sortien les paraules.

Quant de temps fa que sou aquí?

Ni me’n recordo, de quan vaig arribar.

I què hi ha darrere de cada porta?

La veritat.

Llavors, per què està tancada amb clau?

Perquè no s’escapi.

I on són les mentides?

Són les úniques que volen lliures. Mira bé sempre perquè són pertot arreu.

Microrelat finalista del mes de desembre, en la categoria “justícia”, del VIII Concurs de Microrrelats ARC “Virtuts”. L'il·lustra una imatge de Bea Frenderman.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González, finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar, Publica el blog Fanalets salvatges.

LEX MUNDI (Un microrelat de Marta Finazzi)

Norbert Sales no era un advocat qualsevol perquè sempre menjava una piruleta minuts abans de començar un judici. Era el seu propi ritual per llepar el temps d’espera, infinitament dolç, fins que la transparència del caramel, com si fos un mirall, el retornava a la concurrència de persones que s’apilonaven caòtiques als passadissos d’aquell edifici que semblava un palau. Però allà no s’hi celebraven festes ni tampoc balls. Potser era per això que el lletrat Sales devorava piruletes vermelles des de la línia invisible de la defensa, només perquè necessitava que la llei no fos tan insípidament avorrida. També, perquè ell creia que era molt més que aquella paret de roca que li havien ensenyat a escalar a la Facultat de Dret i per les escletxes de la qual s’escolaven totes les injustícies del món. En una altra vida, li hauria agradat ser botiguer de la veritat i vendre-la a pes perquè, d’aquesta manera, tothom en pagaria el preu just. Segurament, amb aquest negoci no es faria mai ric, però sempre somiava que seria bonic poder fer la bugada de les consciències humanes i estendre-les al ras, sota el sol de la llei.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González i finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar. Publica el blog Fanalets salvatges.

MAYFLOWER (Un microrelat de Marta Finazzi)

Rob Mayflower s’embarcà en una aventura d’exili sota un nom inventat perquè a alta mar les mentides no són cap crim si ningú no les veu. I com un ratolí de coberta, es dedicà a ratar el temps com només saben fer els polissons, però s’equivocà de nom perquè no s’esperava que un altre naufragi li estrellés el futur que cosia d’amagat del món. Es tancà en una bombolla que l’horror d’aquella nit va deixar buida i es va prometre sobreviure com una obligació per a algú amb nom de vaixell enfonsat a bord d’un transatlàntic que semblava invencible. No sabia com, però la sort li passà per sobre com una alenada de vida. I des de llavors, l’únic polissó del Titànic vivia per explicar-ho. Convidat per tots els naviliers dels mars coneguts, només demanava una cosa: una cabina sense finestres per no veure mai més el mar.

Il·lustra el microrelat una obra de Henri Adolphe Schaep.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de la cultura i l’escriptura. Professional de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats, la poesia i el gènere epistolar. Acaba de guanyar l’accèssit a l’Englantina d’Or dels IX Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat.