NUSOS (Un microrelat de Raquel Picolo)

-->

Va pensar que es reia d’ella. El noi, que sempre li havia retret la seva falta de sentit de l’humor, plorava de tant de riure. No sap com li ha sortit de fer un petit discurs metafísic a la sortida de l’institut. Ha explicat que en una altra vida havia viscut dins d’una tija de bambú, com a cèl·lula vegetal envoltada d’infinitud, i que sabia que aquesta espècie vegetal construïa unes arrels molt fondes i que abans de fer créixer les canyes passaven anys. Per això, perquè estava tan ben arrelada, les tiges quan sortien s’estiraven a tota velocitat i deixaven espais buits que acollien l’eternitat entre els nusos ben forts. L’explicació no tenia res de graciós però el seu company es moria de riure.

Va callar. No diria a ningú que cada nit somiava amb un arbre de bambú gegant, que hi entrava a dins i s’instal·lava en un segment d’eternitat i escoltava cants celestials, purs harmònics, i que gràcies a això es despertava fresca com una rosa. No diria a ningú que amb les píndoles nocturnes de bambú ja no en tenia prou i que havia decidit que es quedaria per sempre a dins del segment vegetal, buit i infinit, en un somni etern, lluny de burletes.

Nascuda a Cerbi, és doctora en Biologia i formada en guió audiovisual i tècniques editorials. Ha treballat d’investigadora científica, professora universitària i editora de llibres científics. És autora de La nit als armaris (Voliana Edicions, 2012, edició revisada 2016) i Cròniques de Kaneai (Voliana Edicions, 2017). Podeu consultar el seu bloc: raquelpicolo.net

MICRORELATS DEL SETGE (1714-2014) 8

Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. Fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura".

__________

LA VEU QUE DIU

Un microrelat d'Esperança Camps

estic incòmoda: les aigües que em bressolen s’han tornat àcides; la veu suau que em deia fill meu ara calla o plora o xiscla; fa dies que no escolt l’altra veu, la que em deia cigronet i li deia amor meu a la veu que em deia fill meu; ells em provocaven onades amables; els terrabastalls m’incomoden i m’espaordeixen; ara són seguits; fan tsunamis i esveren molt la veu que em diu fill meu... la veu que deia amor meu i cigronet no hi és; va dir defensar, setge i Casanova; i la veu suau li va dir no marxis i li va dir el nostre fill; això és molt incòmode; no m’agrada el bum-bum que m’arriba; la veu que em deia fill meu brama; una veu esquerpa li diu cos, heroi, desfeta; m’ofeg; sortiré; ja no hi cap; tanta acidesa em mareja; em moc, em moc, em moc! un esclafit; la meua mar s’ha assecat; la veu amorosa ara crida; plora? té mal? em moc; què és el que m’enlluerna?

Esperança Camps és escriptora i periodista. Entre altres ha publicat les novel·les ‘Quan la lluna escampa els morts’, ‘El cos deshabitat’ o ‘Col·lecció particular’. Ha participat en el l’obra col·lectiva ‘Elles també maten’ i l’últim que ha publicat és la novel·la ‘Vertigen’ en companyia d’Empar Marco.

ARA HAS DE SORTIR?

Un microrelat de Jordi Benavente

–Ara has de sortir? –burxà ella, amarga, els ulls com dos traus. Ell s’aturà al llindar, sense mirar-la, la porta oberta. Hauria volgut dir-li que sí, i que prou que ho saps on vaig, que la Coronela ens necessita per defensar el baluard, que la ciutat perilla, que ho faig per tu i pel menut. El menut era un bebè raquític tossint dins del bressol. Però en comptes de dir tot això, callà, i marxà, sec i sorrut, tancant la porta de cop. L’objectiu del setge que patia la capital era just aquest: escurar-los  el calaix del pa i les esperances, tibar-los el caràcter fins al límit, trencar-los. I ell no ho sabia que aquell mateix matí, mentre seria a la muralla, una bola de canó entraria netament per la finestra de casa i li ensorraria la vida. En canvi ella, que sempre havia sigut una mica bruixa, sí que pressentia que potser no tindrien més dies per dir-se allò que importa; però no trobà més paraules que aquell retret.

Jordi Benavente (Martorell, 1980) és periodista, i ha publicat diversos llibres de reportatges, històries de vida i relats de ficció, com ara Martorell negre (Curbet, 2014)

LA BARONESSA

Un microrelat de Raquel Picolo

Vam morir tots al setge de Barcelona. El baró, al juliol, esclafat pel foc de morter, amb l’estendard de Santa Eulàlia a la mà. El nen i jo, l’onze de setembre. El vaig parir mort a l’altar major de l’església de Santa Anna, assistida per dones sense perruca que m’hi van preparar un jaç.

Fa tres-cents anys a Catalunya el món es dividia en dos: el dels molt pobres, que pagaven impostos i no tenien dret a res; i el dels molt rics, que cobràvem impostos i teníem dret a tot. Si alguna cosa compartien aquests dos mons era que les dones no hi comptàvem gens.

Vaig sortir de l’església amb el meu fill en braços i vaig córrer mig embogida pels carrers bruts de sang i en flames. Quan em va abatre l’artilleria francesa, pensava en Mariana de Copons i en la treballadora anònima que guiava les tasques per protegir la muralla. Vaig marxar en mig del combat final, convençuda que al món on anava ningú no portaria perruca.

Raquel Picolo va néixer a Cerbi i és free-lance de l’escriptura i la lectura. Llicenciada en biologia, es va formar com a guionista audiovisual i va treballar d’editora a McGraw-Hill Interamericana. Ha escrit contes en obres col·lectives i ha publicat el llibre de relats La nit dels armaris (Voliana Edicions, 2012).

EL NEGRE (Un microrelat de Raquel Picolo)

Si el Negre, l'orgullós pastor alemany, hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d'atura, hauria seguit l'olor de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l'hort, el galliner i els conills, en lloc d'esperar sota la noguera que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis. Però el Negre, quan es tractava del seu amo, era com si no tingués nas.

L'olfacte se li va despertar de cop el dia fatídic: l'olor de l'amo era esfereïdora, insuportable. L'home agafava la nena pel coll amb violència i li bavejava el rostre. El Negre va estrebar la cadena fins alliberar-se i va saltar damunt del seu amo, el va matar d'una sola queixalada, precisa i neta, i es va posar a udolar al costat del cadàver com fan els llops les nits de lluna plena. No plorava pel seu amo estès, com molts van pensar, sinó que celebrava l'olor dolça de la mort que havia netejat aquell home del ferum insofrible que feia.

El Negre no va saber mai que el senyor volia canviar-lo per un gos d'atura.

Raquel Picolo va néixer a Cerbi i és free-lance de l'escriptura i la lectura. Llicenciada en biologia, es va formar com a guionista audiovisual i va treballar d'editora a McGraw-Hill Interamericana. Ha escrit contes en obres col·lectives i el 2012 va publicar La nit dels armaris (Voliana Edicions).

PERFUMS (Un microrelat de Raquel Picolo)

Es remou dins dels llençols estranys, embolicat amb els efluvis que li dibuixen un somriure als llavis. La llum que es passeja pel seu rostre no aconsegueix que obri els ulls. Finalment es desperta. On és? El perfum dolç i penetrant li retorna la consciència dels records immediats. Palpa el cos de la Maria al costat buit del llit i ensuma amb avidesa la fragància que li ha canviat la vida.

Entra a la cambra de bany, i encara s’imagina la Maria que li somriu i li ofereix els llavis entreoberts. Però a la dutxa el doll d’aigua a la cara i a la pell li desperta un altre record, un perfum, àcid i sec. Veu la Laia a la porta de l’habitació de l’hotel, nota l’impacte de la seva mirada freda i reprovadora i els esguards furtius adreçats a la Maria, que seu amb ell al sofà.

Eren en un hotel a Berlín, en terra de ningú. La Laia i la Maria tenien un congrés i ell havia acompanyat la seva dona. Va ser ella qui, amb la seva gelosia, va fer saltar l’espurna que encendria el volcà. La Laia va notar la química i l’electricitat que l’unia amb la Maria i li va mostrar el vertigen del cos que s’amagava sota el vestit vermell de l’amiga. Va ser ella qui el va empènyer cap a l’adulteri i la mentida. La Laia va embogir per culpa del perfum dolç i penetrant, que s’havia instal·lat a la seva habitació de matrimoni. Sabia que tota la seva dignitat, elegància i bellesa no pesaven res al costat del cos generós i sensual de la seva amiga, i va precipitar l’abraçada dels amants.

La Laia va marxar de l’hotel i ell no va fer res per retenir-la. Com de costum vestia de negre, la seva bellesa era perfecta i freda. Quan ella va haver sortit de l’habitació ell va obrir les finestres de bat a a bat, perquè també marxés la flaire refinada i gèlida del seu perfum de marca superior. 

La fotografia és "Territorial" de Kelly Angard.

Raquel Picolo va néixer a Cerbi i és free-lance de l'escriptura i la lectura. Llicenciada en biologia, es va formar com a guionista audiovisual i va treballar d'editora a McGraw-Hill Interamericana. Ha escrit contes en obres col·lectives i el 2012 va publicar La nit dels armaris (Voliana Edicions). Podeu consultar el seu bloc: raquelpicolo.net