Microrelats del
setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria
Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest
homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de
Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i
14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més
de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. A
partir d'avui i fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona
confitura".
__________
EL CÀNTIR GROS
Un microrelat d'Empar Fernández
L’Agnès espera el seu torn
a la font. La mare li ha dit que agafés el càntir gros tot i que sap que, un
cop ple, la nena gairebé no podrà amb ell. És menuda i prima i només té 10 anys.
És estiu i a la plaça fa
molta calor. L’Agnès només vol tornar a casa amb la mare i amb el Baldiri, el
seu germà petit. Fa estona que a la ciutat han tornat les bombes i, mentre les
dones fan cua, qui no s’exclama de por s’exclama de la malparida gana.
La nena no pot evitar
obrir les mans i que el càntir llisqui i s’estavelli contra el terra en sentir
una canonada que ha fet tremolar la plaça sencera.
Els ulls se li emplenen de
llàgrimes i, gemegant, l’Agnès corre cap a casa esperitada. Darrerament la mare
està trista i malhumorada i de ben segur que cridarà i l’esbroncarà de valent.
L’Agnès no pot saber que
la mare no la renyarà mai més.
Empar Fernández és
professora de secundària, columnista de premsa i novel·lista especialitzada en
novel·la negra. La seva darrera novel·la és "La mujer que no bajó del
avión" i molt aviat serà a les llibreries "Llamada perdida",
editorial Versàtil.
VICTÒRIES EN LA DERROTA
Un microrelat d'Andreu Martín
Cau una altra bomba. Un cop de martell a l'ànima. L'Aureli
no pot contenir el plor. Ja no ho pot suportar més.
S'acomiada de la dona i
dels nens amb petons tan sentits com si fossin els últims i abandona la casa
com si fos per sempre.
Surt pel Portal del Mar,
recorre la platja cap al Besòs, xipolleja en els aiguamolls i en les ombres de
la nit.
S'atansa
als llums que indiquen on és l'enemic.
Trigarà una hora en trobar
soldats borbònics. Esperarà el moment ideal per transmetre'ls que ja no pot
més.
Un
dels soldats s'allunya dels seus companys per pixar. L'Aureli li
posa el ganivet al coll i talla amb ràbia i fúria.
La
sang surt a raig. L'enemic no crida. Espeternega i mor.
I
l'Aureli torna cap a casa, tacat de sang i potser tan espantat com quan ha
sortit, però ja ha fet alguna cosa. No et pots quedar quiet, impotent, mentre
t'humilien. Petites victòries dins de la gran derrota.
Andreu Martín és un escriptor compulsiu de novel·la negra, històrica,
eròtica, fantàstica, esportiva i juvenil. Va començar de guionista de còmic i
ha rebut molts premis literaris perquè viu d'això.
REALITZACIÓ PROFESSIONAL
Un microrelat d'Anna Maria Villalonga
La meva feina m’agrada, no
em malentengueu. Però és esgotadora. No tinc ajuda ni festes. Només treballar,
treballar... Viatjo a totes hores, amb aquest estri amunt i avall. Tant és que
plogui o nevi, faci fred o calor.
La tasca més habitual és
la “individual”. El tu a tu, diguéssim. Facilíssima, però avorrida. La ranera,
la crispació de mans... Sempre igual.
Ara, en canvi... Oh!
Ara em toca un setge!
Genial!
En general m’agraden els
afers col·lectius. Desastres naturals, accidents. Però acaben resultant
monòtons: tothom ofegat, cremat o estavellat.
Per contra, els setges!
Oh, em fan xalar! Troia, Numància, Jericó... Quins records! Un setge dóna molt
de si, exigeix varietat: epidèmies, fam, batalles, assassinats. Els visito a
tothora i intento allargar-los tant com puc.
També em van bé per
relaxar-me, que falta em fa. Estic tipa de carregar pes. Com que en un setge ja
em coneixen, la puc deixar en un racó.
En un setge, per fi, no em
cal anar tot el dia amb la dalla a la mà.
Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959), llicenciada
en Filologia Catalana i Hispànica, és professora del Departament de Filologia
Catalana de la Universitat de Barcelona. Ha publicat contes en revistes i
reculls col·lectius. L’any 2013 va publicar l’assaig sobre novel·la negra
catalana Les veus del crim i l’antologia Elles també maten,
que inclou un text propi. Va obtenir el Premi Valerià Pujol
pel relat La llàgrima.
Us felicito!; tres microrelats molt diferents entre ells però que comparteixen la mort. En poques paraules heu dit molt.
ResponEliminaFelicitats per aquesta iniciativa!
Os felicito per aquesta iniciativa, tan bonica i entranyable, on els contes ens fan vibrar i gairebé sentir els seus personatges.
ResponEliminaFantàstica iniciativa i molt bons els tres primers! Felicitats!
ResponEliminaMoltes gràcies. Els lletraferits som malalts de textos, de paraules, i aquests projectes ens encanten! Esperem que en gaudiu força!
ResponEliminaFelicitats a tots per tan bona iniciativa!
ResponElimina