diumenge, 21 d’octubre de 2018

EN EL PRIMER RETAULE... (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)


En el primer retaule de La battaglia di Santo Romano, sóc la figura del cavaller que està situat al darrere de Ciccolò de Tolentino. Estic molt orgullós que el gran Ucello m'hagi perpetuat en una de les seves obres. Un honor, estar representat en un tríptic que, pel que sento que diuen els savis, travessarà els límits d'aquests Renaixement (tan procliu a les manifestacions artístiques i als refinaments), per fer-se un lloc en la història de l'art.

Però, tanmateix, quin sentit té que jo sigui una figura immortal, si ningú no sap qui sóc ni tan sols coneix el meu nom de pila?

Microrelat inclòs al recull Alteritats que s'acaba de publicar a la col·lecció La bona confitura de Témenos Edicions.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

TERÀPIA (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Vull que em peguis tan fort com puguis.
Chuck Palahniuk

Després del cop de puny, l’asfalt es va esquitxar de sang i va quedar talment un preciós mantó de Manila.

Tres borratxos molestaven una noia i en passar pel costat els vaig dir que la deixessin en pau, que ja l’havien espantat prou; gairebé plorava. El més alt i corpulent, qui semblava el líder del grupet, es va tombar i em va dir fote’t als teus assumptes cabró de merda si no vols que et trenqui la cara. Em vaig apropar i li vaig preguntar si li agradaven els homes. Els altres dos van grunyir i bordar, fins i tot un em va escopir als peus; en aquell moment vaig saber que per fi em pegarien. La noia va aprofitar que m’havia convertit en el centre d’atenció per escapar-se i només vaig poder veure que duia els ulls com un ós panda i mig somriure agraït. Era la primera vegada que em trobava en una situació com aquella des que m’havia tornat addicte al dolor. Trobar plaer al carrer va ser d’allò més previsible i senzill.

El puny ronyós i carregat d’anells del paio alt venia com en càmera lenta cap al meu cap. Em va donar temps d’inclinar-me una mica per oferir-li el pòmul, però em va picar al nas. Em vaig empassar la sang i vaig somriure de satisfacció. Com que en volia més li vaig demanar si no sabia colpejar més fort, sembles un coi de nena de deu anys. Va tornar-hi, un, dos, tres, quatre cops secs em van obrir una cella. Més sang al terra. Quan el dolor era gairebé insuportable, els vaig donar les gràcies amb una abraçada, em vaig netejar la cara amb la màniga de la jaqueta i vaig girar cua mentre calculava, per sobre, els diners que a partir de llavors m’estalviaria en teràpia.

Microrelat inclòs al recull Balcons que escupen mitges (El Cep i la Nansa, 2018) que es presenta a Vilanova i la Geltrú aquest diumenge 21 d'octubre a les 12h. (Plaça Lledoners, 1).

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: llengua de gat

divendres, 5 d’octubre de 2018

TOT ARRIBA (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)


Tota una vida fent d'escorta. Tota una vida protegint la integritat de la gent. Tota una vida dedicada a la seguretat personal. Una feina exigent, de vint-i-quatre per set, tal com deia el contracte. Una feina dura, exercida amb total dedicació i responsabilitat. En cos i ànima, sobretot ànima.

Avui, per si es jubila. Ara somnia a gaudir d'allò que sempre li ha estat qüestionat.

Així doncs, penja les ales i surt a la recerca de sexe, molt de sexe.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. Aquest any ha guanyat la categoria de microrelat en català del concurs de la Microbiblioteca de Barberà.

divendres, 28 de setembre de 2018

LA MORT DE LA SENYORA MATILDE (Un microrelat de Laia Prat)


La senyora Matilde havia de morir-se de vella avui fa justament sis anys i mig. Un a un, tots els membres de la família s'havien anat acostant a l'hospital a acomiadar-se'n, menys un, en Joan, que viu fora i no havia pogut muntar-s'ho.

—Sovint, aquests tipus de malalts terminals —els deia el metge— acostumen a morir-se un cop ja els ha visitat tothom. Es com si esperessin a tenir tota la família reunida i llavors traspassen.

Però en Joan no arribava. Mai li anava bé, i com que veia que llavors l'àvia Matilde tampoc es moria, doncs sempre ho acabava deixant per la setmana següent. Que si dimarts tinc una reunió o que justament aquesta la Júlia no hi és i estic sol amb els nens, i així ja porten sis anys i mig.

Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada. El seu recull Coses que passen va guanyar el 1er Premi Literari Sant Narcís 2017.

dissabte, 22 de setembre de 2018

KAFKIANA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Com que ningú no venia a arrestar en Josep K., un bon matí va presentar-se a comissaria. Darrere la finestreta, un policia jove va demanar-li quins eren els càrrecs, de què havien d'acusar-lo, quin delicte havia comès. «Què sé jo!», va respondre en Josep K. «Aquesta no és la meva feina. Vostès investiguin i segur que em trobaran alguna coseta». I els va recomanar que, mentrestant, l'engarjolessin com a mesura de precaució: hi havia risc de fuga, de reincidència i ocultament de proves. «Deixar-me lliure és una temeritat!», va afirmar.

El policia —novell, inexpert— es va gratar el lòbul de l'orella dreta amb un bolígraf i, atabalat, va trucar a un superior. Mentre parlava pel telèfon, amb una ungla  es burxava una erupció rogenca que tenia sota la patilla.

El comissari va aparèixer precedit per una panxa fabulosa i una veu de tro: «Deixem-nos de collonades, senyor!», va dir. Com s'atrevia a presentar-se a comissaria sense evidències de culpabilitat? Ja anaven prou enfeinats! Va assegurar-li que si haguessin de ficar al calabós a tots els cretins que cada dia ho sol·licitaven, haurien d'allotjar-los en hotels. «Aquest afany de protagonisme és una xacra social!». Si volia que el detinguessin havia de fer mèrits, buscar-se una malifeta, un crim. I li recomanava que no es conformés amb una bretolada innocent, que fos ambiciós. «Com més greu el delicte, millor és el càstig. I tenim el llistó molt amunt, cregui'm!». I va renyar-lo: no es podia anar pel món amb pretensions d'homicida i no haver trencat mai un plat. Li va plantar una manassa a l'espatlla i, mentre l'empenyia cap a la porta, va dir: «Vostè delinqueixi i llavors ja en parlarem! Apa, adéu-siau».

En Josep K. no va ocultar el seu desconcert: com era possible que per ser arrestat s'hagués de delinquir? Abans de sortir, es va mirar el policia novençà (ara tenia un dit entaforat al nas) i la veu se li va esquerdar d'indignació quan va cridar: «Això és kafkià!». I era com si la vergonya l'hagués de sobreviure.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).

dimarts, 18 de setembre de 2018

GESPA, PÈRGOLA I BARBACOA (Un microrelat de Jordi Benavente)


A Pere Calders

Té gairebé dos anyets, sap que no pot guixar a terra amb els colors, a terra no, diu, ho sap, només sobre el paper, però agafa el verd i s’hi aplica, s’hi està una bona estona…

I fa créixer herba al parquet.

I nosaltres, entre emprenyar-nos amb ell i no emprenyar-nos-hi, entre crucificar-lo i comptar fins a cent, triem creure’ns el seu gest.

Hi caminem descalços. Hi juguem a pilota. Hi fem tombarelles. I havent sopat ens hi estirem panxa enlaire a mirar els estels, contentíssims de tenir per fi jardí tot i viure en un cinquè tercera.

Al final, a casa ens salva la imaginació. De vegades, ni això. Però sovint és tot el que tenim.

Microrelat guardonat amb el 3er premi del concurs "Núvol" 2018.

Jordi Benavente (Martorell, 1980). Periodista. Escriu. Escriu perquè llegeix. I llegeix tant com pot. Col·labora amb La Llança, Núvol, La Godot, Report.cat, El Matí Digital... És autor del llibre Martorell negre (Curbet, 2014), d'una colla de contes i d'un dietari.