dijous, 19 de juliol de 2018

LA TOMBA DE L'ERMITA (Un microrelat d'A. Munné-Jordà)


Sabíem que si compràvem la torre tindríem aquella enutjosa servitud del manteniment de l'ermita i de tenir-la disponible certs dies l'any.

Sabíem que el sàtrapa falangista que s'havia fet construir il·legalment la torre adossada a l'ermita s'hi havia fet un pas de la casa a la capella, tot i que després la jerarquia eclesiàstica li havia fet tapiar-lo.

Sabíem que dins l'ermita hi havia la tomba de la nena.

Sabíem que la nena jugava dins el clot i per això dins la fossa hi havia joguines de l'època, que encara de vegades s'activaven soles.

Sabíem que la nena no havia mort de mort natural.

Sabíem que la nena potser ni havia mort, i potser feia setanta anys que jugava sota la llosa.

Sabíem que no era prudent baixar a l'ermita de nit, quan aquella mena de vell ermità encaputxat obria la porta de pedra que comunicava la capella amb la torre.

Si sabíem tot això, per què hi vam anar i vam alçar la llosa aquella nit?

Microrelat inclòs al llibre A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és autor de més d'una quinzena de novel·les i llibres de narrativa. Els últims llibres que ha publicat són Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes, 2018) i A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).

divendres, 13 de juliol de 2018

ILLA (Un microrelat de Júlia Bacardit)


Els gats saben on cau el paradís. Fan vida en terres empedrats i festegen en teulades tranquil·les. Sempre entre el gric gric dels grills i a l’ombra de buguenvíl·lies, allà on l’humà hi és però es comporta bé i no molesta gaire. Les aigües són tèbies al mar d’Icària, hi ha punts on gairebé entren en ebullició. Damunt la superfície de les roques submergides s’hi veuen petites bombolles d’aire, com les de les olles damunt dels fogons encesos. Pedres cobertes de verdet estan col·locades en bona disposició perquè els humans s’hi estirin i no vulguin desvetllar-se mai. Però és una mentida: menys de mitja hora de remull cura els ossos i la sang, però més de mitja hora al dia és nociva perquè la radioactivitat afecta els òrgans. Una trampa més de la naturalesa.

Parets blanques i llums de fanal. Les figueres són les reines silvestres de l’illa i la flaire dels seus fruits es concentra en alguns trams estrets d’escales. Els camins que recorren la costa són pedregosos, les motos trontollen damunt la sorra i el desordre calcari, i ho fan ara igual que ho feien fa quaranta anys, quan en Nico que ara en té més de seixanta portava la seva amiga de poble i de família a veure el seu marit, que vivia sol al far que hi ha a la punta Nord de l’illa. Cada diumenge al migdia Nico i amiga viatjaven fins al far, ell la deixava amb el marit i mentre marit i muller festejaven el Nico es banyava i feia tres hores de temps a la taverna. A les set picava la porta i ella ja l’esperava per tornar a Agios Kyrikós, asseguda amb la bossa damunt les cames. Un diumenge cada deu mesos, entre les tres i les set de la tarda, marit i muller feien una criatura nova. Fins a arribar a catorze.

Però a partir del setè fill ella ja no sentia l’anar i venir del seu home dins d’ella.

—La moto, Nico.

—Què?

—Para la moto.

Rec-rec-rec.

—Què puc fer per sentir-lo? Vull que baixis de la moto i que m’ensenyis a fer aquella posició que em vas dir l’altre dia.

Silenci eixordador, immensitat d’onades tranquil·les i de fons les illes Formni, sempre presents però difuminades per vuit milles. Un home jove i una dona que ho és menys, i el jove es posa a quatre grapes i pregunta: «Vols que t’ho ensenyi amb roba o sense?».

—Amb roba! Vaig a veure el meu marit i he d’arribar eixuta!

Aquesta dona dels catorze fills encara és viva i ha fet 117 anys. La longevitat és una de les peculiaritats de l’illa.

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista, lletraferida i cantant de blues amateur. Quan calia també va anar a la Universitat i es va graduar en Humanitats. 

dilluns, 9 de juliol de 2018

UN HOME QUE PODRIA SER JO MATEIX (Un microrelat de Karlos Linazasoro)


Aquest home, que podria ser jo mateix, mentre està travessant el carrer atura de sobte la marxa apressada. Dia rere dia igual. Ara tindrà un moment de dubte, i després li esquinçarà la boca un somriure avorrit, dement. Les seves batalles interiors resultaran inútils, s'anomenarà a si mateix «boig neuròtic» endebades. Una vegada més, com cada matí, prendrà el camí cap a casa seva; no ràpidament, sinó pas a pas, perquè sap —perquè ho sap del cert— que el foc de la cuina, que ha deixat apagat, està apagat; i que no hi ha, per tant, risc que la casa es cremi; però, sabent dels riscos que les seguretats totals poden albergar, aquest home torna a casa seva cada matí; i cada matí, amb un gran plaer, gaudeix de l'incomparable instant en què comprova que, efectivament, havia deixat apagat el foc.

La traducció del castellà és de Jordi Masó.

Karlos Linazasoro (Tolosa, 1962) és llicenciat en Filologia per la Universitat de Deusto. Ha publicat més de cinquanta llibres en eusquera: literatura infantil i juvenil, reculls de contes, novel·les breus, poesia i aforismes. Ha estat guardonat amb nombrosos premis. Acaba de publicar en castellà la novel·la Versus (Jekyll & Jill) i el llibre de haikus Todo lo adentro (Polibea)

dimecres, 4 de juliol de 2018

PASSANT REVISTA (Un microrelat de Rafel Ballús)

Encara que sembli mentida, atesa la panxa enorme i el caminar pausat, cada matí en Ramon Prat sortia a fer una llarga passejada amb el gos, un preciós i tranquil golden retriever. Passava pel pont de sota l’autopista i, just a la sortida, es convertia en el tinent coronel John MacRae-Gilstrap.

Avançava solemne a pas lent i amb mirada severa pel davant del vistós conjunt de les companyies del seu regiment, més de sis-cents bordegassos vestits amb kilts de tartan a quadres verds i negres, casaca verda -vermella els de la banda- i tots amb la gorra glengarry pròpia dels Royal Highlands Fusiliers, i les polaines d’un blanc immaculat.

El que per a qualsevol eren les arrenglerades files de ceps verds de pàmpols incipients, per a ell era un regiment —el seu regiment— en perfecta formació. Rebudes les novetats, ordenava marxar i mentre la banda a toc de bombo, tambor i sacs de gemecs iniciava amb energia Scotland The Brave... als auriculars d’en Ramon, ell, al davant del regiment, emprenia marcialment amb en Max el retorn a casa.

Rafel Ballús Molina (Granollers 1950). Jubilat. Gestor sanitari i consultor. Alcalde de Granollers 1979-1986. El 1979 va ser objecte de menció especial per part del jurat del premi de poesia Amadeu Oller, amb el recull «Amb llavis de fusta».

divendres, 29 de juny de 2018

OBLIT (Un microrelat de Dani Vilaró)

Va ser en el moment just que, sentint-se un drap, es llançava sota les rodes d'aquell cotxe per morir. Va pensar que s'havia deixat les claus de casa al pany i li entrarien a robar.

Dani Vilaró (Barcelona, 1972) és periodista, viu a Sant Cugat del Vallès i treballa de director de comunicació d’una organització internacional de drets humans. També és professor col·laborador de Comunicació de la UOC i de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha estat finalista del XX Premi Tinet de Narrativa Curta per a Internet 2017 amb el conte «El salt» (publicat a Obsessió i altres contes (Cossetània, 2017). Amb el seu primer llibre, el recull de contes Si em toques, cauré (Viena Edicions, 2017), va guanyar el 26è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa – 30è Premi Literari Països Catalans.