dissabte, 15 de desembre de 2018

CALA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Comencem la feina a mitjans de maig. Les parets de totes les cases s'enguixen i es pinten del blanc enlluernador que s'espera d'una cala mediterrània. Les portes i els porticons, de colors vius (blaus i verds, preferiblement) però amb pintura barata i una sola capa: només ha de durar uns mesos. (Durant la tardor, la pintura s'encrostissarà i les pluges i la humitat de l'hivern la faran saltar; però a l'hivern ja no vindrà ningú i no cal anar mudats si no hi ha convidats!) A les terrasses i als ampits s'hi col·loquen testos de flors artificials: així les cases semblaran habitades. Amb la mateixa intenció es pot penjar alguna tovallola a les baranes dels balcons o deixar alguna finestra oberta.

Al llarg de la cala hi disposem una renglera de barques. Han de ser barques velles, amb corc, despintades i amb les quilles rovellades: convé que sembli que es fan servir, que surten a pescar cada dia. A la franja de platja en la qual els banyistes estendran les tovalloles, hi procurarem escampar petxines i algues que suggereixin un exuberant ecosistema marí (també hi deixarem caure alguns rocs que contribuiran a l'aparença de territori verge, de naturalesa indòmita).

Com que els paradisos volen calma i solitud, els vilatans hauran d'aparèixer discretament i amb comptagotes. El procés de selecció és rigorós. Els candidats cal que tinguin més de setanta anys i han de mostrar una pell colrada i molt arrugada. Abillats amb robes ronyoses i carrinclones (són benvingudes boines, barretines i espardenyes de set vetes), hauran de passejar amb pas gansoner, aturar-se de tant en tant a contemplar fixament algun punt a l'atzar (un arbre, una roca, una sargantana), i llençar un renec autòcton abans de continuar la marxa. Es faran torns i es variarà la vestimenta i el renec.
  
A principis de juny ja ho tindrem tot llest. Si la feina de preparació s'ha fet bé, els turistes arribaran en massa, fotografiaran la cala i, entusiasmats, diran: «Que autèntic!».

Microrelat escrit pel llibre solidari de l'ARC per a la Marató de TV3. La fotografia és d'Alícia Serra.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).

diumenge, 9 de desembre de 2018

VENES PER L'AVINGUDA (Un microrelat de Karlos Linazasoro)



I jo en realitat no ho sé, però al final arrossegava les venes; se m'entortolligaven les unes amb les altres per les avingudes, se m'embullaven en les biblioteques envaïdes per la pols, en els concerts, en boscos fragants, tant en les cames dels vianants com en les rodes dels cotxes. No cal dir que la situació va anar empitjorant dia rere dia; el sol fet de sortir al carrer em provocava problemes inimaginables, i era clar que en poc temps em seria impossible fer un pas. Tal com anaven les coses, amb desesperació i amargor, vaig prendre l'única decisió que podia prendre.

Traducció del castellà de Jordi Masó Rahola.

Karlos Linazasoro (Tolosa, 1962) és llicenciat en Filologia per la Universitat de Deusto. Ha publicat més de cinquanta llibres en eusquera: literatura infantil i juvenil, reculls de contes, novel·les breus, poesia i aforismes. Ha estat guardonat amb nombrosos premis. Acaba de publicar en castellà la novel·la Versus (Jekyll & Jill) i el llibre de haikus Todo lo adentro (Polibea)


dissabte, 1 de desembre de 2018

EL SOMNI DEL MICROESCRIPTOR (Un microrelat de Marc Capdevila)


El Microescriptor tenia un somni literari ben clar i decidit: si pogués narrar la història del món en un sol mot...

No anhelava altra cosa: ser el més ràpid i breu dels narradors.

El Microescriptor ho va intentar una vegada i una altra, ara amb un verb i després amb un substantiu, ara amb un adjectiu i després amb un adverbi... Fins i tot ho va arribar a provar amb un pronom feble, a la desesperada.

Els seus esforços van sempre en va.

I és una llàstima...

Marc Capdevila Peña (Barcelona, 1974) treballa com a muntador de documentals. Li agrada pensar que aquest ofici té punts de connexió amb l'escriptura. El seu recull de contes "El somni del microescriptor" va obtenir el 1er premi de narrativa als XIII Premis literaris de Sant Narcís de Girona de l'any 2018.

diumenge, 25 de novembre de 2018

LA SEGA (Un microrelat d'E. Viladoms)

La Roser està cansada de tantes hores com porta aplegant gavells, cada vegada fa més calor i la criatura que duu lligada a l’esquena comença a ploriquejar. S’asseu allà mateix, sobre els rostolls, afluixa el mocador i s’acosta el nadó; encara no ha acabat de descordar-se els botons de la brusa que aquest se li llença al pit amb avidesa.

En època de sega no es fan distincions: petits i grans, joves i vells, homes i dones, mai hi ha prou mans per treballar. Un canvi de temps, un cap de broma inesperat, podria fer caure les espigues i el gra abans d’hora i malmetre la tan esperada collita. Cal sortir de casa així que clareja per tenir el tros ben avançat abans el sol no sigui a dalt de tot: segar, fer gavells, lligar les garbes, amuntegar-les... si pot ser de cara a migdia per tal que s’eixuguin bé. Hom s’atura just per a fer un mos i beure un glop del càntir de terrissa negra que suant manté la frescor de l’aigua o, millor encara, un rajolí del porró encistellat i envoltat de palla, tan voluminós que calen les dues mans per alçar-lo.

La Roser eixuga amb el revés de la màniga les gotetes de llet que regalimen per les galtes rosades del menut. Un tros més enllà, una altra jove mare també ha deixat un moment la feina per alletar el seu nadó; per l’escot treu un pit pansit i espremut al que la criatura s’aferra per, al cap d’uns instants, rebutjar-lo amb plors cada vegada més intensos. Fent ziga-zagues per esquivar garberes i segadors, amb el petit mamant encara mig endormiscat, la Roser se’ls hi apropa. Mira la noia als ulls i s’asseu al seu costat, aquesta, acotant el cap, li lliura la criatura qui, sense compliments, prem el mugró entre la llengua i la geniva i ajusta els llavis al voltant de l’arèola. Els infants compassen els seus xuclets als cops de volant dels segadors, un saltamartí es passeja per les faldilles polsoses de les dues dones.

Tothom està massa enfeinat per fer-los cas.

Microrelat guanyador del Concurs ARC a la Ràdio 2018. L'il·lustra "Les espigadores" de J.F. Millet.

E. Viladoms neix, literàriament parlant, l'estiu del 1989 amb una sèrie de contes sobre el cicle de l'any per al suplement Guilleries del setmanari osonenc La Marxa de Catalunya. No torna a publicar ficció fins a l'estiu del 2012 amb un microrelat per al concurs Històries a cel ras organitzat pel Museu d'Història de Catalunya. Des d'aleshores participa regularment en certamens literaris i en concursos de contes i de microrelats, ha quedat finalista, ha guanyat alguns premis, les seves històries han estat radiades i, també, publicades en volums col·lectius i a la xarxa. Forma part dels grups lletraferits Tarats pels Relats i Entintats.

divendres, 16 de novembre de 2018

CINC MINUTS EN HONGARÈS (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)

Avui durant el dinar —és diumenge i hi érem tota la família, reunits al voltant de la taula— he deixat d’entendre el que deien els altres. Em semblava reconèixer vagament les paraules que empraven, però no en copsava el sentit, com si tot d’una hagués oblidat la meva llengua materna. Quan he intentat parlar encara ha estat pitjor: feia basarda sentir, sortint de la meva boca, aquells modismes inintel·ligibles, aparentment estrangers.

L’estranya síndrome ha durat tot just cinc minuts. M’han fet beure aigua i m’han indicat amb gestos que respirés fondo. A poc a poc he retornat a la normalitat. Toni, el meu germà, m’ha preguntat si anit em vaig deixar la ràdio sintonitzada amb alguna emissora internacional. Li he contestat que no. Ell diu que el que xerrava podia ser hongarès o lapó. Ens ha contat també que una vegada es va publicar que els americans tenien un extraterrestre en un soterrani del Pentàgon i que van aconseguir comunicar-se amb ell per mitjà d’un dialecte del magiar.

Jo estava una mica capficat i pensava si no caldria que m’ho mirés un metge. El meu germà m’ha donat aquest consell:

—Si ara et trobes bé i això no es repeteix, jo de tu ho deixaria córrer. Pensa que et podries col·locar en el punt de mira de la CIA, dels espiritistes, de la premsa i les televisions locals i dels psiquiatres de la seguretat social.

Microrelat inclòs al recull La vida canina. Llibre disponible a:
https://www.smashwords.com/books/view/626291

Carles Bellver Torlà (Castelló de la Plana, 1967) és analista de tecnologia educativa en el Centre d'Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Soci d'El Pont, Cooperativa de Lletres. Autor dels llibres El llibre dels tòpics (Brosquil, 2002), La vida canina (Brosquil, 2005), Lovecraft & cia (2008), L'home del calendari (Tria, 2011), La nit mil dos (Tria, 2013), Un cel nou i una terra nova (Unaria, 2015).