dissabte, 29 de desembre del 2018

INSTRUCCIONS PER ATRACAR UN TAXISTA A LA NIT (Un microrelat de Núria Tort)


Si ets dretà, compra una navalla que estigui afilada. No cal que sigui molt grossa, que et càpiga bé a la butxaca dels pantalons, i que es plegui bé, que no s’obri sola (que quan seguis no et punxis un ou).

Busca un amic o conegut amb problemes econòmics. No li diguis què vols fer, digue-li que el convides a prendre alguna cosa. Que l’amic no sigui excessiu: ni excessivament fort ni simpàtic ni imbècil, ni molt tou ni molt violent.

Posa’t una samarreta neta i pentina’t, que no semblis un desgraciat, afaita’t si en tens l’oportunitat, agafa una bossa o una ronyonera, i surt amb l’amic a prendre tres o quatre copes. No deixis que l’amic s’emborratxi massa o et sortirà car perquè perdrà la força. Tu beu menys que ell, ja ho celebraràs demà.

Camineu fins a una gran avinguda i pregunta a l’amic què faria amb sis-cents euros. Escolta’l (et servirà més endavant). Fes bona cara quan passi un taxi. Atura’l. No cal que et miris el taxista. És igual si el teu amic és un nyicris cagat. És igual si el taxista en fa dos com tu. Tu obre la porta i empeny l’amic perquè entri primer, que s’assegui darrere del conductor, i després entres tu, tots dos al seient del darrere. Digues que voleu anar a l’Hospitalet, a Cornellà, qualsevol destí dins l’àrea metropolitana. Espera’t que arribeu a la carretera i el taxista es cordarà el cinturó. Estigues a l’aguait fins al moment en què faci girar el volant, miri pel retrovisor o es distregui amb un cartell lluminós i llavors desenganxa el cul del seient i amorra’t al conductor per l’esquena; amb la mà esquerra tibes fort el cinturó fins que quedi travat i amb la mà dreta li poses la navalla al coll. Espera’t que el teu amic acabi de cridar què fots, però què fots, t’has tornat boig. No et distreguis amb els crits, no afluixis el cinturó. Respira a fons i respon-li a l’amic amb veu calmada. Recorda-li el que volia fer amb sis-cents euros. Digue-li que només ha d’aguantar cinc minuts la merda de cinturó. Si el taxista es queixa, prem-li el coll amb la navalla, no massa fort si encara sou a carretera, i digue-li que si es belluga el mataràs. Quan el teu amic travi el cinturó, aguanta la navalla amb la mà esquerra i amb la dreta estira els diners. Si el taxista no te’ls dóna, crida-li per primera vegada, dóna’m la pasta, collons. Guarda’t els diners a la ronyonera. Digue-li que aturi el taxi i espera’t que el teu amic obri la porta. Clava la navalla al coll del taxista (si no li claves no correràs prou ràpid per esquivar el taxi pocs segons després, quan intenti atropellar-te) i surt cagant llets.

Si ets esquerrà, busca el cotxe d’un futur ex-amic, un mapa i un ganivet de tallar pernil serrà.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dilluns, 24 de desembre del 2018

EL RESCAT (Un microconte de Nadal de Jordi Masó Rahola)

Va ser durant la primera ronda que el vigilant de nit va adonar-se de la desaparició del nen Jesús.

No era un home gaire sensible a l'art, però sempre l'havia sorprès la claror exagerada que il·luminava aquell nadó. El pintor, per accentuar la força simbòlica de l'escena, havia traçat un focus de llum que queia en diagonal des de l'angle superior dret del quadre i que feia resplendir el bressol on jeia el nen (un fulgor que, en una establia fosca i tenebrosa, només es podia justificar per una intervenció extraterrenal).

Però ara el doll de llum enfocava un jaç buit. El nen Jesús no hi era. El guàrdia va examinar l'obra de més a prop. La resta de l'escena es mantenia tal com la recordava, amb una multitud d'adoradors amuntegats en la penombra: Sant Josep, la Verge Maria, els pastors, els tres reis d'orient. Però tots es prosternaven ara davant un embull de mantes blanques. Ni rastre del nen venerat.

Qui podia haver fet una cosa així? Encara que el reglament ho prohibia, amb un dit va gratar el punt on solia descansar el nen. No semblava que s'hagués raspat, ni que s'hi hagués aplicat pintura. Era com si el bressol sempre hagués estat buit.

S'hauria d'alertar de l'incident, però el vigilant va pensar que molestar el director a aquelles hores —tres quarts d'onze— no tenia cap sentit. Ja n'informaria al matí, quan acabés la jornada laboral. Va continuar la ronda amb passos cautelosos: mai s'havia mirat els quadres amb tanta minuciositat, buscant alguna alteració en els retrats, en els bodegons, en els paisatges o en les escenes mitològiques.

Va trobar-lo en una de les últimes sales. El va reconèixer de seguida perquè brillava amb la seva particular incandescència (encara que ara no l'apuntava cap raig de llum celestial). L'havien deixat enmig d'uns matolls en un conjunt que devia ser la reproducció d'alguna escena històrica: hi havia soldats armats de llances i dones que carretejaven altres nens. Va llegir el títol: Els innocents i les hosts d'Herodes.

El vigilant tenia prou coneixements bíblics per adonar-se de la urgència de la situació. Si esperava l'endemà, potser ja seria tard. Va córrer cap a la garita i va tornar amb un cúter.

Les càmeres de seguretat van delatar-lo. L'acció heroica del vigilant de nit li va costar una multa i la feina. Per sort, aquell Nadal van contractar-lo en uns grans magatzems per disfressar-se de Pare Noel. Però això ja seria tema per un altre conte de Nadal.

Les galetes de la fotografia son obra de la Chus Castro.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).

divendres, 21 de desembre del 2018

COHABITACIÓ (Un microrelat de Carles Castell Puig)


Primer, van deixar de fer l’amor. Sense cap motiu. Simplement van anar espaiant les relacions fins que van desaparèixer. No en van parlar mai, si més no amb paraules, però l’actitud, els gests, denotaven que a tots dos ja els estava bé.

Després, van començar a evitar-se, sense fer cap escena, tan sols modificant els horaris dels àpats i els hàbits generals d’utilització de la casa. No mostraven cap mena de ressentiment, tan sols una creixent i somorta indiferència.

Com a conseqüència inevitable, van deixar de parlar-se, ja que no n’hi havia cap necessitat. Alguna nota a la nevera era suficient. I així, a còpia de no veure’s, de no comunicar-se, en van convertir en dos autèntics desconeguts.

Fins que un matí van coincidir a la cuina a l’hora d’esmorzar. Es van quedar plantats l’un davant de l’altra i es van ullar de fit a fit, com cercant a la memòria de què els sonava aquell rostre vagament familiar.

Un d’ells, no importa qui, va deixar anar un hola amable i l’altre va preparar cafè. Entre frases cada cop més còmplices es va escolar el matí mentre les ombres del sol marcaven les hores. Al migdia, com si fos allò més natural, es van donar la mà i van pujar escales amunt.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

dissabte, 15 de desembre del 2018

CALA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Comencem la feina a mitjans de maig. Les parets de totes les cases s'enguixen i es pinten del blanc enlluernador que s'espera d'una cala mediterrània. Les portes i els porticons, de colors vius (blaus i verds, preferiblement) però amb pintura barata i una sola capa: només ha de durar uns mesos. (Durant la tardor, la pintura s'encrostissarà i les pluges i la humitat de l'hivern la faran saltar; però a l'hivern ja no vindrà ningú i no cal anar mudats si no hi ha convidats!) A les terrasses i als ampits s'hi col·loquen testos de flors artificials: així les cases semblaran habitades. Amb la mateixa intenció es pot penjar alguna tovallola a les baranes dels balcons o deixar alguna finestra oberta.

Al llarg de la cala hi disposem una renglera de barques. Han de ser barques velles, amb corc, despintades i amb les quilles rovellades: convé que sembli que es fan servir, que surten a pescar cada dia. A la franja de platja en la qual els banyistes estendran les tovalloles, hi procurarem escampar petxines i algues que suggereixin un exuberant ecosistema marí (també hi deixarem caure alguns rocs que contribuiran a l'aparença de territori verge, de naturalesa indòmita).

Com que els paradisos volen calma i solitud, els vilatans hauran d'aparèixer discretament i amb comptagotes. El procés de selecció és rigorós. Els candidats cal que tinguin més de setanta anys i han de mostrar una pell colrada i molt arrugada. Abillats amb robes ronyoses i carrinclones (són benvingudes boines, barretines i espardenyes de set vetes), hauran de passejar amb pas gansoner, aturar-se de tant en tant a contemplar fixament algun punt a l'atzar (un arbre, una roca, una sargantana), i llençar un renec autòcton abans de continuar la marxa. Es faran torns i es variarà la vestimenta i el renec.
  
A principis de juny ja ho tindrem tot llest. Si la feina de preparació s'ha fet bé, els turistes arribaran en massa, fotografiaran la cala i, entusiasmats, diran: «Que autèntic!».

Microrelat escrit pel llibre solidari de l'ARC per a la Marató de TV3. La fotografia és d'Alícia Serra.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).