Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de
Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble
que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714.
Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit
un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol
(171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. Fins el
dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura".
__________
L'INICI
Un microrelat de Jesús M. Tibau
Volia ser pintor de la
Cort o, millor dit, d’una Cort, no importa quina. Pintar retrats i
especialitzar-se en riques teles, bodegons sucosos amb peces de caça ja
inofensives, infantes avorrides amb ganes d’entretenir-se amb un pintor que les
despullés amb la mirada i el pinzell.
Però la vida és
entremaliada i no sap com l’ha dut aquí prenent notes als afores de Barcelona.
Li juren que no corre perill, però la mà li tremola, l’espanta el tronar dels
canons, l’olor de desesperança. Fa mesos que hi treballa, podria dibuixar el
perfil de la ciutat, el relleu de la muralla, amb els ulls tancats. Dia a dia
en descobreix les diferències, els avanços terribles de la batalla; avui,
potser, la bretxa definitiva per on s’escoli la vida d’un país.
I de tant mirar-la, ja
l’estima i intueix, potser perquè sap de la tenacitat dels seus habitants, que
la bretxa no és la fi, sinó l’inici de quelcom que vindrà.
Jesús M. Tibau, natural de Cornudella de Montsant i tortosí d'adopció,
fa anys que intenta viure del "cuento". Ha publicat diversos reculls
com Postres de músic, Premi Marian Vayreda. Activista cultural a les xarxes
(Premi Blocs Catalunya de Literatura 2009), presenta el programa de tv Tens un
racó dalt del món a Canal 21. Premi Mèrit de les Lletres Ebrenques 2013.
PER ON SALTE BARCELONA
Un microrelat de Núria Cadenas
Tot és foc i crits i
polseguera. Ja són dins. Aquí us espero, criminals, aquí em teniu.
Al carrer, rere les
barques amuntegades per tallar el pas, el petit Miquel serra les dents i no
nota com li regalimen les llàgrimes galtes avall. Aferra el canó, prepara la
darrera granada i tanca els ulls. Ja no veu sang ni francesos ni la mare que li
diu torna i que desapareix després sota la runa. Res. Només els ulls tristos
del comandant quan parlen de justícia i de l'horta arrenglerada de València.
Com aquí, senyor Basset. No: més.
Ara podria ser a Viena
però es va quedar. Miquel li evoca el gest i la veu greu i pensa que el món ja
no val la pena: ha deixat caure Barcelona i ens oblidarà a tots.
Són a tocar. Ara sí.
Algú ha disparat un
projectil per a ell.
I, mentre arriba,
Miquel, de quinze anys, ulls d'avellana i braços prims, deixa de plorar i
xiula, fluixet, una cançó de bressol.
Nùria Cadenes (1970) va néixer a Barcelona i viu a
València. Ha publicat, entre d'altres, els llibres Cartes de la
presó (3i4, 1990), El cel de les oques (Columna,
1999), la biografia d’Ovidi Montllor L'Ovidi (3i4, 2002); Vine
al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna, 2008), el recull de
contes AZ (3i4, 2009), premi Ciutat d’Elx 2008 i Premi de la Crítica
dels Escriptors Valencians 2010; i la novel·la El banquer (Edicions
de 1984, 2013). Té un conte al volum Elles també maten(Llibres del
Delicte, 2014).
un plaer participar
ResponEliminaMolt emotius, genials.
ResponEliminaFantàstics, els dos!
ResponEliminagràcies
EliminaUn plaer llegir-los.
ResponEliminaFantàstics!
ResponEliminaMolt bons.
ResponElimina