MICRORELATS DEL SETGE (1714-2014) 2

Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. Fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura". 

__________

L'INICI

Un microrelat de Jesús M. Tibau

Volia ser pintor de la Cort o, millor dit, d’una Cort, no importa quina. Pintar retrats i especialitzar-se en riques teles, bodegons sucosos amb peces de caça ja inofensives, infantes avorrides amb ganes d’entretenir-se amb un pintor que les despullés amb la mirada i el pinzell.

Però la vida és entremaliada i no sap com l’ha dut aquí prenent notes als afores de Barcelona. Li juren que no corre perill, però la mà li tremola, l’espanta el tronar dels canons, l’olor de desesperança. Fa mesos que hi treballa, podria dibuixar el perfil de la ciutat, el relleu de la muralla, amb els ulls tancats. Dia a dia en descobreix les diferències, els avanços terribles de la batalla; avui, potser, la bretxa definitiva per on s’escoli la vida d’un país.

I de tant mirar-la, ja l’estima i intueix, potser perquè sap de la tenacitat dels seus habitants, que la bretxa no és la fi, sinó l’inici de quelcom que vindrà.

Jesús M. Tibau, natural de Cornudella de Montsant i tortosí d'adopció, fa anys que intenta viure del "cuento". Ha publicat diversos reculls com Postres de músic, Premi Marian Vayreda. Activista cultural a les xarxes (Premi Blocs Catalunya de Literatura 2009), presenta el programa de tv Tens un racó dalt del món a Canal 21. Premi Mèrit de les Lletres Ebrenques 2013.

PER ON SALTE BARCELONA

Un microrelat de Núria Cadenas

Tot és foc i crits i polseguera. Ja són dins. Aquí us espero, criminals, aquí em teniu.

Al carrer, rere les barques amuntegades per tallar el pas, el petit Miquel serra les dents i no nota com li regalimen les llàgrimes galtes avall. Aferra el canó, prepara la darrera granada i tanca els ulls. Ja no veu sang ni francesos ni la mare que li diu torna i que desapareix després sota la runa. Res. Només els ulls tristos del comandant quan parlen de justícia i de l'horta arrenglerada de València. Com aquí, senyor Basset. No: més.

Ara podria ser a Viena però es va quedar. Miquel li evoca el gest i la veu greu i pensa que el món ja no val la pena: ha deixat caure Barcelona i ens oblidarà a tots.

Són a tocar. Ara sí.

Algú ha disparat un projectil per a ell.

I, mentre arriba, Miquel, de quinze anys, ulls d'avellana i braços prims, deixa de plorar i xiula, fluixet, una cançó de bressol.

Nùria Cadenes (1970) va néixer a Barcelona i viu a València. Ha publicat, entre d'altres, els llibres Cartes de la presó (3i4, 1990), El cel de les oques (Columna, 1999), la biografia d’Ovidi Montllor L'Ovidi (3i4, 2002); Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna, 2008), el recull de contes AZ (3i4, 2009), premi Ciutat d’Elx 2008 i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2010; i la novel·la El banquer (Edicions de 1984, 2013). Té un conte al volum Elles també maten(Llibres del Delicte, 2014).