ÈXTASI (Un microrelat de Vicenç Ambrós i Besa)

Presumia de ser un orador implacable. Dominava la retòrica i el llenguatge no verbal. Llicenciat en econòmiques i amb diversos màsters cursats a l’estranger, el seu currículum era odiosament fabulós.

Simpàtic, amb glamur, ben plantat, adulador... En tres mots, el gendre ideal. El sogre, president del consell d’administració del banc, li va oferir la possibilitat de substituir-lo. Només havia de convèncer un grapat d’accionistes a canvi d’uns quants favors.

Amb aquest bagatge a l’esquena i un sòlid aplom, es disposava a declamar el solemne discurs. Tothom anhelava sentir la veu de l’home més ben preparat per esdevenir el nou president. Estava a punt, i es va posar dempeus quan el jutge va dir: «l’acusat té el dret a l’última paraula».

Soc escriptor i jurista. Visc entre Lluçà i el barri barceloní de Sant Andreu. Conreo la narrativa i la poesia. He publicat algunes novel·les, l'última de les quals (Acta martyrum, publicada per Cossetània) va rebre el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. També m'han editat alguns reculls de poemes i he col·laborat en l’elaboració de llibres locals vinculats al Lluçanès, així com en diversos reculls o antologies d'autoria compartida. Des del 2019 condueixo tallers o seminaris d’escriptura creativa. Algunes de les meves obres es troben disponibles al web www.vambe.cat. 

LA TAULA (Un microrelat d’Imma Torné)

Al carrer Major número cinc de Forès, els diumenges a la tarda hi arriben cotxes de tota la comarca i més enllà. Els forasters, amb cita prèvia, vénen a preguntar a la taula. Paguen l’entrada a la tia i enfilen les escales fins a les golfes; en penombra i sota la biga carenera hi troben la taula. Els quatre avis asseguts al voltant, un a cada costat, els ulls clucs i els palmells de les mans fermament recolzats sobre la superfície llisa i polida. La taula comença a trontollar i a repicar a terra, ara amb una pota ara amb l’altra. Un pic és un sí, dos repics un no, fa saber la tia. Els forans a peu dret, amb el cor encongit, interroguen la taula sobre les seves quimeres i angoixes; i sospiren i assenteixen en escoltar els seus repics. Al cap de mitja hora la tia els acompanya escales avall i els adverteix que s’agafin fort a la barana, perquè a tots els tremolen les cames i alguns tenen els ulls plorosos. A la sortida, en una mena de capelleta, les imatges de la taula s’hi multipliquen per cent: en pòsters i postals, estampades en samarretes, tallades en fusta, en bolígrafs, ventalls i imans de nevera; la tia les ven a preu d’or però les hi prenen de les mans.

LA PARAULA PROHIBIDA (Un microrelat d’Elisenda Flo Csefkó)

Em diverteix observar-la. Evitar-me no li és fàcil, però no puc negar que és llesta. Desplega tot un ampli ventall de tàctiques per tal d’amagar-me, segurament fruit de molts anys de pràctica, algunes d’elles fins i tot em commouen de tan infantils que arriben a ser.

Com quan fa veure que no em sent. Quan abaixa el cap pretenent fer-se invisible com feia quan anava a escola per por que li preguntessin la lliçó. Quan gira el cap per no mostrar la ràbia. Quan es queda quieta i es mimetitza amb l’espai que l’envolta creient ser un camaleó. Quan riu fort per amagar la vergonya. Quan canvia de conversa...

Sí, puc dir que se’n surt prou bé.

En ma vida havia gaudit tant. Així que decideixo fer-me més present.

Jugo amb ella a fet i amagar, quan menys s’ho espera aparec. Em moc ràpida. M’arrossego. Plano. Salto. Corro. Nedo. Sóc com un animal a l’aguait, esperant que la meva presa es distregui per llançar-m’hi al damunt. No la deixo tranquil·la, no vull. Tard o d’hora m’haurà de mirar de front i ella ho sap.

Arriba el dia. Sense miraments li esclato a la cara. Ella gira el cap i sospira amb ràbia. Sabent-se vençuda es deixa anar. Potser és que està cansada de tant fugir.

Elisenda Flo Csefkó (Barcelona, 1970). Alumna de l’escola d’escriptura Laboratori de Lletres. Ha realitzat els cursos d’Escriptura d’Exploració Personal I i II, Escriptura de Records i Biografia i Conte I i II. Voluntària del programa LECXIT de la Fundació Jaume Bofill. Ha publicat el conte «L’esmorzar» a la revista Valors (núm. 182 / Juny del 2020).

L’HOME PRONOSTICAT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Malgrat estar prenyada —o precisament per aquest motiu—, la va deixar: no se sentia amb forces per fer de pare. No va arribar a conèixer el petit Damià. Ella el va criar tota sola, amb molt esforç i amb el concurs eventual d’una veïna. No va ser fàcil, però el Damià no va trobar mai a faltar un pare que tenia per mort. Va estudiar a la universitat i després va trobar una bona feina a la gran ciutat. El Damià es va casar, però no vol tenir fills. Malgrat això, la seva dona s’ha quedat prenyada i, quan ho ha sabut, l’ha deixada: no se sent amb forces per fer de pare, etcètera.

Microrelat inclòs al recull El peix que volia ser home (Amazon, 2020).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no! 99 exercicis d’estil (Premi Lleida de Narrativa, 2009), La vida assistida (Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2011), De memòria (2016) i La paraula primera (2017). https://ribera.wordpress.com

UN LLOC TRANQUIL (Un microrelat de David Gaffney)

L’habitació que li van donar tenia set armaris. Set. De nit, els armaris l’aclaparaven. Figures fosques i melancòliques s’apropaven al llit, cares amb mirades amenaçadores sorgien de les vetes de la fusta. El propietari no permetia desfer-se’n. Eren clàssics. Sòlids. Així que havia de pensar una manera de fer-ne ús. En un va encaixonar-hi el televisor, en un altre l’equip de música, els estris de cuina en un tercer, i va omplir de trastos la resta. Però no se li ocorria què fer amb l’últim. Una nit va entaforar-hi el seu edredó i va dormir millor que mai.

Va decidir quedar-se a l’armari. Hi va instal·lar la ràdio i també menjava allà dins. Finalment va convidar sis persones més a viure en els altres armaris. Perquè ell era un home sociable.

Traducció de Jordi Masó.

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010), All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark. La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013).