dijous, 29 de desembre del 2016

BONS PROPÒSITS (Un microrelat nadalenc de Josep Sampere)

Tenia deu anys, en Jofre, era desnerit i tartamut i a l’escola i a casa li feien la vida impossible. Ara s’esperava sota el pont, sobre la neu, sota el pont on sempre bufava un vent que semblava la veu secreta dels ponts, una veu que sovint el cridava de baix estant perquè s’hi aboqués per escoltar-la, un vent que sovint l’empenyia perquè es deixés endur per l’impuls de volar com en els somnis i fugir del món, per sempre més.

A la butxaca duia la carta als reis censurada, transmutada en el primer sac de carbó de la seva vida. Ara en rosegava un trosset, fent saltirons per escalfar-se, aquells saltirons efeminats que només servien perquè l’escalfessin. Estava esperançat, però. Tenia la certesa que les cartes arriben igualment als reis encara que no te les deixin enviar. N’hi ha prou amb covar un desig sincer al cor, encara que sigui un desig fosc i negre com les mans del rei Baltasar.

Les volves de neu li enterbolien la mirada, però la figura que s’acostava no era cap miratge.

Va esbatanar els ulls.

Era un miracle.

El rei Baltasar caminava cap a ell balancejant els malucs amb un aire tot pinxo. Fumava un cigarret de mirra que deixava en l’aire un aroma d’harem. El turbant tort coronava uns faccions negríssimes, esquinçades per un somriure blanquíssim però gens innocent. L’armilla daurada i els bombatxos blaus s’arrapaven a una musculatura que més que de rei semblava d’esclau.

A les mans duia un paquet daurat.
­­Hola, Jofre.
­Ho-ho-ho...
­­Sembles el cony de pare Noel, ­nano.
I va esclafir una rialla blanca però gens benèvola.
­El teu regal de reis, nano. Gentilesa de l’ovella negre del trio. Aquells dos marietes no t’haurien fotut ni cas.
Li va deixar a les mans la capsa daurada.
­­­­­El rei negre del mercat negre s’encarrega.
La rialla, altre cop, més malèvola que abans.
­­Vejam si compleixes tots els bons propòsits de cara a l’any nou.
I li va acariciar la galta amb una mà negra i gelada.
I mentre es girava per anar-se’n, va afegir:
­­­El silenciador és de propina.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

diumenge, 25 de desembre del 2016

CANALONS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Quan la dona es disposa a emplatar els canalons, l'home veu el penjoll. «D'on l'has tret?», pregunta. La dona té un plat en una mà i la pala en l'altra. «D'on he tret què?», demana mentre busca entre la crosta de formatge gratinat una escletxa per separar els canalons. «La cosa aquesta que dus penjada». Costa d'endevinar els contorns entre el magma blanc de la beixamel. «Ah, això! És una ametista». La pala s'enfonsa en la salsa i, després de furgar uns segons, s'alça triomfal amb els tres cilindres al damunt. «Una ametista?», insisteix l'home. La dona passa al fill petit el plat que fumeja. «Sí, una ametista de Brasil. Passeu-me més plats». L'àvia només en demana dos i l'oncle se'n riu: ell amb dos no en té ni per començar. «¿I d'on coi l'has tret, si es pot saber?», demana l'home. Un cop s'ha obert camí, introduir la pala és més fàcil i costa menys localitzar les peces i separar-les sense perill que es desfacin. «És el regal d'un amic». És una sort que l'àvia només en vulgui dos, perquè menja tan lentament que si en demanés més s'estaria mastegant fins a l'hora dels torrons. «Ah, un amic! Cony, doncs quins amics, no? I qui és aquest amic que et regala joies?». Tres per l'avi, que ja els espera amb un tros de pa, a punt per sucar. «Un amic invisible», respon ella. Dos a la filla (que comença a cuidar-se) i quatre al fill gran (que és un golafre). «No sabia que féssiu l'amic invisible al despatx». A l'oncle li serveix cinc canalons (per començar; després ja repetirà). «Aquest any ho hem organitzat. Ha estat divertit», explica la dona. «Doncs sí que se'ls ha gastat, aquest amic invisible teu. A mi me'n poses cinc», diu l'home, que cada any sosté un combat tàcit amb el seu germà. «No et pensis, les ametistes no són pas cares», explica ella, i se serveix dos canalons (es reserva per la pularda). A la safata mig buida hi queda ara un rastre de socarrim i les taques blanques de la beixamel que, per un moment, a ella li recorden la neu que es fonia a La Molina, el cap de setmana que en Norbert li va regalar el penjoll d'ametista. «I ara mengem», diu, adonant-se que tothom espera que acabi de servir per començar, «que els canalons freds no valen res».

Un Nadal més, les galetes que acompanyen aquest microrelat són una creació de la Chus Castro.

dimecres, 21 de desembre del 2016

L'IMMORTAL (Un microrelat de David Arnau)

A còpia de fer anys, l’Eliseu anava perdent la memòria a marxes forçades, fins al punt que un dia d’abril va oblidar completament com es feien, els anys. I així va ser com, gairebé per descuit, va assaborir la daurada mel de la immortalitat.

Il·lustra el microrelat el quadre "Immortal" del pintor alemany Parscha Mirghawameddin.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols

dissabte, 17 de desembre del 2016

MATILDA (Un microrelat de Carme Dolz)

La Tilda se’n feia dir perquè la seva besàvia, que era una dona dominant i malcarada, havia insistit a la seva néta que aquella petita Cruset s’havia de dir Matilda, en honor a la seva mare. Però quan la besàvia va morir i la Matilda en va fer tretze, la Matilda va decidir que ja n’hi havia prou de dur el nom de la seva rebesàvia per culpa de la tossuderia de la seva besàvia i que a partir d’aquell dia es faria dir Tilda. Al principi li va costar de decidir-se, perquè Tilda li sonava a accent castellà, però l’alternativa Mati li semblava molt xarnega i una altra cosa no, però catalana de la ceba sí que n’era.

A l’institut els havien fet estudiar les primeres democràcies de Grècia o de no sé on. I aquell dia el mestre els havia volgut fer la trampa: «Quants de vosaltres sou nascuts a Barcelona?», «I de vosaltres, quants els vostres pares també ho van ser?», «I dels que quedeu —en quedaven quatre comptats—,  quants teniu els quatre avis nascuts igualment a la capital?». I na Tilda, orgullosa de tenir una sang tan i tan catalana, i tan i tan barcelonina, havia quedat sola amb la mà alçada. «Doncs tu, Matilda, has de saber que tampoc no hauries pogut votar a les eleccions democràtiques de l’Atenes del segle nosequè. Perquè ets dona».

Doncs toca’t els ous, aquella pedagogia activa de pa sucat amb oli (tan fàcil que hauria estat explicar que per votar a l’Atenes del segle nosequè havies de ser home de família barcelonina de, almenys, tercera generació) la va crispar tant, veure’s allà, amb el braç alçat i la cara d’oliva sorpresa, que va decidir, durant aquella setmana, que canviar-se el nom seria el primer pas per deixar de ser l’hereva de la seva rebesàvia i ser la Tilda Cruset i Capmany, barcelonina amb personalitat pròpia i identitat absolutament lliure de grecs.

Curiosament, na Tila també havia nascut el mateix dia que la rebesàvia Matilda, però allò no ho podia canviar. L’únic que la començava a neguitejar, ara que havia passat la quarantena, era morir-se el mateix dia que la Matilda major. Per això, cada 3 de febrer es quedava a casa, fora de perill de morir atropellada, amb el telèfon a la mà per si li venia un dolor de pit.


Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  on esbargir el meu petit cervell escriptor.

dimarts, 13 de desembre del 2016

CONFIANÇA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Va voler sotmetre l'estat de la parella a una moció de confiança. Obtingué un vot a favor i una abstenció. Algunes victòries esdevenen doloroses derrotes.

Il·lustra el microrelat un quadre de Jan van Eyck.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau és Mèrit de les lletres ebrenques 2013 i ha publicat  els reculls de contes Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005) (Premi Marià Vayreda), El vertigen del trapezista (2008), Una sortida digna (2009), I un cop de vent els despentina (2011), El noi del costat del padrí (2014) i No és la derrota sinó el vent (2016), la novel·la El nostre pitjor enemic (2016) i el volum de poesia La pluja ha vessat milions de núvols abans (2016) El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).