diumenge, 28 de febrer del 2016

LES GOTERES DEL POETA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Aquell savi nostrat tenia un estudi atapeït de llibres i de manuscrits que, col·locats en prestatges metàl·lics, folraven totes les parets sense deixar cap racó lliure. Aquella mansarda més aviat semblava la cambra dels mals endreços que no pas el lloc on desenvolupar una obra digna. El seu caos, però, tal vegada era el preludi d’una escriptura trencadora i plena de suggeriments inèdits.

La construcció era vella i, en ser sota teulat, el deteriorament dels materials pronosticava una avaria de conseqüències imprevistes. A la tardor,  les teules d’un dels angles van cedir a l’excés de pluges i van propiciar una inundació força dolorosa. Una via d’aigua generosa va espetegar contra la fila més alta de la prestatgeria, on guardava una bona col·lecció de novel·les clàssiques del segle dinou en llengua russa. Aquell bé de Déu de lletres atapeïdes, d’una densitat embafadora, que narraven les peripècies de la Rússia tsarista, van cedir a la pressió de la pluja i, regalimant, van caure a plom sobre el prestatge següent, on una rècula de llibres de poesia antiga japonesa lluïen ufanosos la seva lleugeresa. El resultat va ser una inesperada tragèdia literària. L’excés de caràcters eslaus, en caure, van sumar-se a la buidor de les formes clàssiques nipones. Amb aquest senzill trasbals aquós, les tankes i els haikus es van vestir de gala, ja que, abandonant la densa simplicitat del seu llenguatge, van abraçar la grandiloqüència d’un discurs excessiu. I, per contra, els russos es van quedar despullats de la  sublimitat i van haver d’acceptar la nuesa com a bandera de vida i suggestió. La pluja sovint és més juganera que moltes paraules escrites amb seny.

Microrelat inclòs al llibre “El ventríloc tartamut” (Témenos, 2015).


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes” i "Desig i sofre", i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

dimecres, 24 de febrer del 2016

FAN MOLT MAL (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Ja no podia més. Tants dies espiant. Tants dies escoltant converses, lligant caps, fent tripijocs per intentar esbrinar més coses. Estava cansat. I dolgut. Alguna cosa per dins li feia mal; un mal físic que rosegava l’estómac, o pujava fins la gola, o li apretava els pulmons fins que li faltava l’aire. Es sentia desgraciat. I rabiós. Feia massa que aquell mal li corcava les entranyes. Les del cos i les de l’ànima. I això no era bo. La Mireia entrava i sortia amb el seu posat de princesa ofesa, ignorant-lo. Si en parlaven, hi havia insults; el Gil esgargamellant-se, la Mireia en veu baixa, el que la feia més temible.

Les nits, en Gil no podia dormir. Pensava, es muntava històries; plorava d’amagat. El dia que va decidir seguir el pla, estava tan pàl·lid que semblava realment que estava malalt. Volia quedar-se sol a casa unes hores; i quan per fi tots van marxar, va posar-se a revisar els armaris que encara no havia pogut remenar. A vegades li semblava sentir una clau a la porta, i llavors, les mans li tremolaven; però va seguir fins a trobar allò que buscava.

No hi havia dubte. Estava ben amagat al fons d’un calaix dels de dalt, darrera una pila de tovalloles. Al sobre de color blau hi posava el nom d’ella: Mireia.

Va desembolicar la nina amb compte. I el cofret de joies de colors. I també el vestidet de fada. I ho va ficar tot a dins la bossa de plàstic que duia preparada. Quan l’endemà els seus pares anessin a buscar el regal d’aniversari de la Mireia, es quedarien ben fotuts. Ja faria hores que tot allò reposaria dins d'un contenidor. I la Mireia, la nena mimada, no li diria en veu baixa, idiota, imbècil, gelós de merda; sabria el pa que s’hi dona, almenys una vegada a la vida, quan un és el menys estimat.


Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio amb "Greix", també el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre "Estats del metall" (ed. Saragossa).

dissabte, 20 de febrer del 2016

CAMPBELL I FRANKLIN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La rivalitat entre Winston Charles Campbell i Washington Clarence Franklin és ben coneguda (per a més comoditat els anomenarem aquí Campbell i Franklin: massa tinta ja s’ha esmerçat per mofar-se de les inicials coincidents dels dos intel·lectuals).


Resumirem la qüestió. Campbell era crític literari del diari de més tirada d’Illinois; Franklin era novel·lista. Cada novel·la que Franklin publicava mereixia una ressenya condemnatòria de Campbell: amb una prosa mordaç desmuntava les novel·les, les ridiculitzava, exposava les deficiències estructurals, la banalitat de les trames, els errors de documentació, els defectes expressius. L’article desfermava una polèmica que es perllongava durant setmanes en la secció de cartes dels lectors: admiradors i detractors de la nova obra debatien la crítica sagnant de Campbell. Indefectiblement, cada novel·la de Franklin acabava enfilant-se al capdamunt de la llista dels llibres més venuts.

El ritual —publicació, crítica ferotge, èxit de vendes— va repetir-se gairebé cada any —Franklin era un autor prolífic— fins el dia que un inquiet periodista va investigar, va capbussar-se en hemeroteques i arxius, i va emergir-ne amb una constatació irrefutable: W.C. Campbell no existia, les crítiques periodístiques les escrivia el propi W.C. Franklin, les dues W.C. eren la mateixa persona! (“el mateix vàter”, va dir un còmic oportunista). Naturalment Franklin mai no ho va admetre, però el diari va deixar de publicar les ressenyes de Campbell.

Desaparegut Winston Charles Campbell, les següents novel·les de Washington Clarence Franklin, unànimement elogiades per la crítica, van passar desapercebudes.

Microrelat inclòs al llibre Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010)

dimarts, 16 de febrer del 2016

COM UNA NENA PETITA (Un microrelat d'Isabel Borràs Latre)

Avui la tieta Dora compleix setanta anys i ella no ho sap perquè cada any es pensa que en fa vuit. Sempre, pel seu aniversari, ens regala a tots els nebots una fotografia seva, per a que no l’oblidem, cosa gens fàcil.

Ha de venir el «retratista», com n’hi diu ella, i tot el matí ha anat atrafegada. S’ha fregat fort els genolls, marrons i masegats de tant jugar a la caseta de les nines, però ha estat inútil, han quedat igual.

Amb molta paciència i davant del mirall del seu tocador, s’ha crepat la melena rossa recremada per tants anys de tint i permanents i, quan la té ben airosa, s’ha plantificat al damunt una llaçada digna d’una cistella de Nadal de les més cares. Finalment s’ha posat el vestit blau de vellut amb puntes al coll i a les mànigues, els mitjons de ratlletes i les «manolites» de vellut com el vestit.

Porta sempre el braçalet de la primera comunió quan, per a ella, es va aturar el temps, i ha triat les ulleres metàl·liques petitones, fent cas a la seva mare que li deia que les de pasta se li menjaven la cara. Se les ha posat, tot i que no hi du vidres.

Ha preparat un coixí molt gran folrat de crep satén color «toffee», els caramels que a ella li agraden i s’hi ha assegut, amb el senyor Anselmito a la falda. El senyor Anselmito és el nino que ella vesteix i desvesteix incansablement i que va lligat a la seva peculiar existència.

Un cop ben asseguda damunt del coixí espera al «retratista» que farà la foto de rigor de la petita i adorable tieta Dora.

Il·lustra el microrelat, «La muñeca», de Fernando Botero, quadre que va inspirar el text.

Isabel Borràs Latre, vaig nèixer a Cardedeu al 1959. La meva feina habitual no té res a veure amb l'escriptura. Escric des de fa uns anys a recer de "Pasta de Full" on m'hi trobo molt feliç. Llegeixo i escric habitualment, m'han premiat i publicat alguns treballs.

divendres, 12 de febrer del 2016

COMENÇO DEMÀ (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Ho tenia tot ben lligat dins el cap: el recull de contes, la nouvelle i un parell de concursos literaris, curosament seleccionats. Però avui tocava club de lectura, demà la presentació del nou llibre d'una amiga a la qual no podia faltar i divendres, bé divendres a la nit, havia quedat amb la colla. Dissabte. A tot estirar, desprès del cap de setmana, si tenia ressaca. Ho tenia molt clar.

Microrelat inclòs al llibre “El último vuelo del Microraptor” (Nazarí, 2015). La versió catalana és de l'autor.

Sergi G. Oset. Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en una trentena de llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. Paràsits mentals (Bubok, 2012) va ser el seu primer recull de microrelats i acaba de publicar el recull de minificcions El último vuelo del Microraptor a l'Editorial Nazarí.

dilluns, 8 de febrer del 2016

RECORD DE L'AQÜEDUCTE DE NYOMANÚ (Un microrelat de Maria Cirera)

Quan per fi vam haver arribat a l’aqüeducte de Nyomanú, la meva dona i jo vam trempar d’emoció. Feia mesos que preparàvem aquell viatge, sabíem d’on havia sortit el material emprat per la colossal construcció, ens havíem après els noms dels arquitectes i la seva vida privada, havíem reconstruït cadascuna de les ciutats antigues a les quals l’aqüeducte havia proveït. I vet aquí que la primera cosa que em va cridar realment l’atenció quan vam arribar a Nyomanú, va ser aquell turista asiàtic tallant-se les ungles d’esquena al monument.        

Es tallava les ungles de la mà fent-les saltar per aquí en enllà amb absoluta impunitat. Per si això fos poc, quan va haver acabat amb les ungles de les mans, es va treure el mitjó blanc sobre fons negre i es va començar a tallar les dels peus. Clec-clec. Clec-clec. Tot i el meu enorme interès per l’aqüeducte de Nyomanú, no podia deixar d’observar aquell coi d’asiàtic menut, del tot fascinat pel seu comportament. Abans de perdre’l de vista, va alçar el cap i em va dedicar un somriure des de sota el serrell de xarol.

Deu anys més tard, no recordo els materials que formen l’aqüeducte, ni el nom de cap dels arquitectes. En canvi, sóc capaç d’evocar amb total nitidesa el somriure d’aquell asiàtic i el clec-clec de les seves ungles saltant per l’aire.



Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment forma part del grup literari Cornèlia Abril.