diumenge, 31 de gener del 2016

EL REGAL (Un microrelat de Carme Ballús)

En Robert s’asseu a dinar amb els companys de feina per celebrar l’àpat de comiat. Avui és ell el protagonista, l’espera la desitjada jubilació.  Segur que li faran un bon regal, per favor que no sigui el típic rellotge, pensa. Una sorpresa, la que sigui estarà bé. Fa per oblidar que ell mai no ha col·laborat amb cap regal per a ningú: ni per la criatura que neix ni per la companya que es casa ni pel company que es jubila. El dinar transcorre entre bromes i comentaris sobre què farà amb el seu temps lliure. En acabat, salutacions, abraçades, petons i bons desitjos, tothom desfila. Com l’estimen! Queden ell i el seu amic Jordi. Un cambrer s’acosta amb un sobre a la mà i demana qui és l’homenatjat. Per fi, el regal, es diu en Robert. Que discrets. Quan l’obre només hi ha la factura del dinar de tots i una breu nota: “Gràcies per la teva generositat, Robert! Mai no és tard”.


Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

dimecres, 27 de gener del 2016

JOE CADILLAC (Un microrelat de Marta Finazzi)

Joe Cadillac era un heroi. Li agradaven els cotxes clàssics i només llegia el diari el dilluns perquè deia que era el dia en què Déu feia girar la maneta del món. Fou pilot de guerra i encara tenia la mirada trista. El vaig conèixer un disset de desembre. Ho recordo bé perquè fou una setmana abans de Nadal de l’any de la gran nevada que va tenyir de blanc tota la ciutat. Mai abans no havia entrat en aquell supermercat, però la tempesta em va sorprendre en un barri que no era el meu sense saber què fer. I així ens vam conèixer a la secció de dolços. Ens vam donar la mà. La seva era forta, colrada per la història que duia gravada en cada centímetre de la seva pell. Resultà curiós perquè a tots dos ens agradaven les mateixes galetes de nata i ens vam fer amics així, dues generacions unides només per un fil de sucre. Jo mai no havia parlat amb un soldat. Li vaig preguntar on passaria el dia de Nadal perquè tenia por que la vida l’hagués abandonat. Em mirà fixament i el silencí esgarrapà l’aire com si un estol de papallones salvatges acabés de passar per allà. Em contestà amb un somriure i m’allargà una rajola de xocolata. Blanca, la seva preferida.

Microrelat seleccionat en el «V Concurs de microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2015-16».


Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada del món de la cultura i l’escriptura. Professional del món de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar. Recentment, ha guanyat el XXII Concurs de Cartes d’Amor 2015 organitzat per l’Ajuntament de Calafell i ha quedat finalista del Premi de relats curts Carme Lafay 2015. Publica el blog «Fanalets salvatges».

dissabte, 23 de gener del 2016

SICO (Un microrelat de Frederic Blanco)

L'Alfons anava amb un ganivet clavat a l'esquena. Un ganivet de cuina amb mànec de pasta esgrogueïda i clivellada. El metge de capçalera li va dir que com que la ferida era neta i seca, que millor deixar-ho com estava, que ja cauria sol, que temps i paciència.

La Cari, la seva muller, mirant de posar-hi dignitat, va fer substituir les plaques ronyoses del mànec per unes de cirerer massís, tot i que havia estat dubtant entre unes de freixe més fosques i unes altres d'olivera precioses. Després, diligent ella, es va clavar a cosir traus a totes les camises, jerseis i jaquetes de l'Alfons per poder-hi enfilar el mànec.

Des que va patir la incisió no hi va haver dia –ves quina cosa– que l’Alfons no clavés la vista en algun vianant que també anava amb ganivet de cuina encaixat a l'esquena.

A l'insti de Cornellà, els seus alumnes van creure que això que el professor Alfons celebrés halloween pels volts de St Jordi era indicatiu que repapiejava. El van començar a anomenar El Psicosis –així, en castellà– però com que era llarg de dir li van acabar clavant El Sico.

Els fills, també adolescents, no va semblar que li donessin massa importància perquè no el veien patir massa. El gran se'n fotia. Però es van enfadar amb la mama en saber que havia estat ella la qui havia clavat el ganivet al papa. La Cari sempre explicava que havia sigut així... sense saber massa com, tot d'una es va trobar engrapant el mànec d'un ganivet inserit a l'esquena del seu home. Horroritzada el va deixar anar com si s'hagués enrampat. Es va disculpar, li va preguntar si s'havia fet mal i es va sentir molt culpable. 

Denunciar-la? A ell en cap moment li va passar pel cap; de fet li havia clavat sense malícia, hauria estat un trasbals pels nens i, pobra dona, prou pena tenia de carregar amb totes aquelles culpabilitats.

En poc temps la Cari va deixar l'Alfons. No podia suportar veure'l a casa dia rere dia amb tot allò clavat. Se sentia fatal.

Pobre Sico, això sí que li va doldre de veritat.


Frederic Blanco i del Prado (Barcelona 1963). El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària (feina certament gratificant) i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat. Penjo alguns dels meus escrits a Relats en Català amb el pseudo-seudònim de frederic.

dimarts, 19 de gener del 2016

TESTOS I OLLES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Durant anys vam inculcar al nostre Eudald unes normes estrictes de conducta. I esperàvem que, en arribar a la pubertat, ens desobeís. Que se'ns enfrontés.

Però les nits que surt amb els amics, sempre torna, obedient, abans de les onze del vespre, tan clenxinat com ha marxat i ben sobri (una sobrietat impertinent, desafiadora). «Hola pare, hola mare», ens saluda, amb un to tan respectuós que resulta provocatiu. D'amagat li regirem les butxaques de la jaqueta per buscar-hi infructuosament tabac, restes d'algun polsim delator o l'embolcall rebregat d'un preservatiu («potser ho fa sense precaucions», ens diem, esperançats). És un estudiant modèlic, no expressa dubtes ni inquietuds, mostra una seguretat insultant. I en lloc d'odiar-nos, s'entesta en estimar-nos, una estimació que li vam dedicar amb la convicció que ens correspondria amb el menyspreu que escau a un adolescent com cal. Tanta bondat ens irrita! «Aquest noi va mal encaminat», solem dir.

Només ens queda el consol de pensar que l'obediència pot ser una forma de rebel·lia: l'Eudald sap el que volem d'ell –que sigui un jove malcarat i indisciplinat– i ens porta la contrària, com nosaltres fèiem a la seva edat.


Microrelat finalista del V Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2015-16. Il·lustra el text un quadre de Domenico Gnoli (1933-1970).

divendres, 15 de gener del 2016

PAOS ED STRELLE (Un microrelat de Roger Batalla)

Quan la A es trobà rodejada en aquell llac, temé el pitjor. Sentia les mirades de la resta de l’alfabet sobre seu. Allò era una venjança en tota regla. Pagaria per una existència de privilegis immerescuts només per ser la primogènita, la favorita dels metges, el crit de guerra, el gemec de plaer o la rialla, amb la discreta col·laboració de la H, que ara també la fitava amb una ira silenciosa. Però llavors, amb les aigües de sobte embravides, un braç metàl·lic monstruós enlairà la noble descendent d’àlef i un escamot de lletres, que ja l’havia abordada. I, amb un últim crit agònic i egocèntric, desaparegué amb les seves germanes de diccionari, de comunicació oral i escrita de tota una civilització, víctima d’una cullerada mortífera de sopa.

Microrelat finalista del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de català de Montornès (Consorci per a la Normalització Lingüística).


Roger Batalla neix a Terrassa i es llicencia en Traducció i Interpretació a la UAB. Un cop establert a Barcelona, estudia art dramàtic a l’Escola Nova Eòlia i cant a Vocal Factory. Es dedica a l’actuació, el doblatge i la publicitat, i s’ha especialitzat en la traducció de teatre i de musical.