divendres, 28 d’agost del 2015

FARFALLA (Un microrelat de Marta Finazzi)

M'hauria agradat conèixer el meu avi. No es va morir a la guerra perquè tenia l'enemic entortolligat a dins, una daga fantasma que li va segar l'última corda de vida en una emboscada brusca sens música ni melodia de comiat. Tothom li deia Rico, l'italià tranquil que mirava l'horitzó en silenci i somiava en una llengua estrangera. No es deia pas Rico, però va deixar que tothom s'ho pensés, potser perquè ell ja no era capaç de sentir el batec de la pàtria en un sol mot.

Fa dies que penso davant d'un full esgrogueït i ple d'arrugues que la memòria dels vius mai no podrà allisar. Quan vaig trobar la carta al calaix del tocador de la meva àvia, em vaig estremir perquè no havia vist mai aquella lletra serena que ara se m'apareixia com el vol fugaç d'una papallona. I els tres primers mots se'm van clavar ben endins com les espines d'una rosa: La mia farfalla. No crec en les casualitats perquè farfalla és la primera paraula que vaig aprendre en italià. L'avi m'havia enviat un regal anònim que m'acompanyaria tota la vida, com un nus invisible que em protegia per damunt dels mots. I el pes de la meva identitat esdevenia com l’aleteig d'un papallona.


Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada del món de la cultura i l’escriptura. Professional del món de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar. Recentment, ha guanyat el XXII Concurs de Cartes d’Amor 2015 organitzat per l’Ajuntament de Calafell i ha quedat finalista del Premi de relats curts Carme Lafay 2015.

dilluns, 24 d’agost del 2015

OMBRES XINESES (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)

Les nostres ombres es van quedar a Firenze. Si no, on han anat?

Des d'aquell viatge, sí. Ja fa molts dies que me n'he adonat. Ni tu ni jo tenim ombra.

S'han aixoplugat sota el Ponte Vecchio, tot emmirallant-se en l'Arno, pel pur plaer de contemplar-se. No saben dels àngels del fang[1].

Voldrien córrer pels jardins del Mèdici i deturar-se en tots els quadres renaixentistes, però només són ombres amb el desig amagat de passejar pels carrers de la ciutat. I nosaltres som aquí, desvalguts, repartint equitativament la casa i els fills.

La pensió no inclou la pèrdua de l'ombra en el matrimoni. No t'ho podré compensar mai.

[1]Els àngels del fang són els voluntaris que van ajudar a rescatar del fang i l'aigua les obres d'art el 1960 quan es va desbordar l'Arno.


Microrelat inclòs al recull Bavastells (Walrus, 2014). La fotografia és "Dark Firenze" d'Anatole Klapoouch.


Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013). El seu últim llibre és M'he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015).

dijous, 20 d’agost del 2015

THIS IS A JOB FOR (Un microrelat de Maria Rovira)

Clark Kent recorria desesperadament i a supervelocitat (ja obertament indiscreta) les avingudes de New York, amb el fum de l’incendi ara a l’horitzó però amb el plor de la nena del 18è pis perfectament audible. ‘No pot ser, no pot ser’.

Què se n’havia fet de les cabines telefòniques? I qui esperava que un ciutadà nord-americà es canviés en un locutori?

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco. 


diumenge, 16 d’agost del 2015

L’ESPIA CONFORTABLE (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

La Maria tenia el costum d’emportar-se a casa totes les bossetes de sucre dels cafès que prenia arreu on anava i que per guardar la línia renunciava a prendre’s.

I el marit, que era gelós i recelava de tothom, cada vespre llegia d’amagat les bossetes que ella guardava a l’armari de la cuina. Així coneixia l’itinerari quotidià de la Maria i es felicitava perquè, fins llavors, el pacte de lleialtat no semblava que s’hagués trencat. 

Microrelat inclòs al llibre “El ventríloc tartamut”, que Témenos publicarà el proper mes d'octubre.


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes” i "Desig i sofre", i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

dimecres, 12 d’agost del 2015

DOCUMENTAR-SE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Després de tants anys d’escoltar pecats i repartir penitències, mossèn Fabià va començar a encuriosir-se per aquelles perversions a les quals els fidels es lliuraven tan alegrement, i va decidir-se a experimentar-les amb el convenciment que si s’acostava al pecat, podria socórrer els pecadors amb més eficiència i coneixement de causa (si més no, això va declarar mossèn Fabià davant del tribunal que l’acusava de pedofília, violació i altres delictes tangencials).


Microrelat inclòs a Les mil i una, recull que publicarà l'editorial Témenos el mes d'octubre.