divendres, 27 d’abril de 2018

DUALITAT (Un microrelat de Carles Castell Puig)


L’home tanca l’informe que ha de lliurar l’endemà i obre el document amb el seu darrer poema. Comprova que cap company pot veure la seva pantalla d’ordinador i es capbussa en la tasca creativa. Tanmateix, avui no aconsegueix concentrar-se. No pot treure’s del cap l’angoixant pregunta de perquè no té èxit en el camp de la poesia, malgrat el seu innegable talent i la infinita constància.

De cop, una idea pren forma en l’interior del seu cap. Aplicarà a la poesia allò que sap fer millor: l’anàlisi per a la planificació estratègica. Engrescat, agafa un llapis, treu un full de paper i traça una gran creu que el divideix en quatre parts. Llavors, es llença a desenvolupar una de les metodologies analítiques habituals.

Dues hores més tard, decideix llençar la tovallola. Per molt que s’ha espremut el cervell, només ha identificat una fortalesa i dues oportunitats vinculades a la seva poesia. Per contra, els espais corresponents a debilitats i amenaces estan plens a rebentar.

Com a bon professional, admet l’evidència i es torna a submergir en l’informe. Tot i això, no es pot estar de modificar la darrera frase de les conclusions de manera que quedi un alexandrí amb dos hemistiquis.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.


dilluns, 23 d’abril de 2018

JORDI (Un microrelat de Miracle Sala)

—Pare, jo vull ser cavaller —demanava sempre la princesa. I el rei li deia que es distragués amb els rosers del jardí i les lectures que li portaven els savis de la cort.

Quan un drac arribà al regne, assolant els camps amb alè de foc i omplint els somnis de presagis funestos, el rei tampoc no escoltà els precs de la princesa i convocà herois d’arreu per combatre el monstre.

Aleshores la princesa, intuint la màgia de les flors i les paraules, collí un ram de roses, prengué un llibre i sortí en secret del palau.

Caminà per la plana fins que veié les ales del drac estenent l’ombra de la mort, esperà que vingués la foscor i es dirigí a la cova on es refugiava la bèstia. Dins la cova, el drac ja dormia. La princesa sabia que també llavors era perillós, però s’hi acostà sense por.

Li posà les roses sota el morro pudent, obrí el llibre i, a cau d’orella, li anà dient un poema darrere l’altre, tota la nit.

Al matí, en despertar-se, el drac devorà les roses i amb ulls agraïts estirà el coll perquè s’hi enfilés la princesa. El poder del drac havia canviat i ara el seu vol retornava la vida a la natura. Aterraren al mig de la ciutat, on els herois, congregats encara, brandaren la llança en senyal d’amenaça.

—Atureu-vos —va dir la princesa—: el drac ja no farà més mal. Estima els llibres i adora les roses. A partir d’avui viurà amb nosaltres.

—Quin nom li posarem? —van cridar els nens, que rodejaren el drac amb intenció de convidar-lo als seus jocs.

—Va bé Jordi? —va respondre la princesa.

Microrelat guanyador del 2on premi del Concurs de Relats Breus Sant Jordi del diari Regió 7 (maig de 2017).

Miracle Sala i Farré (Santa Maria d’Oló, 1967) és filòloga clàssica i viu a Girona, on cada mes, des de fa quinze anys, comparteix tertúlies literàries amb un grup d’amics escriptors. Té contes publicats en volums col·lectius, diaris, revistes i webs literaris. Ha estat guardonada, com a finalista o guanyadora, en nombrosos certàmens de relat curt. El més important fins ara és el II Premi Món Rural de Narrativa, amb el recull de contes La força de les paraules (Cossetània, octubre 2017). Ha publicat també el poemari il·lustrat La mort és molt bèstia (Tushita, 2018), un recull de 101 epitafis animals.

dijous, 19 d’abril de 2018

L’ESPIA (Un microrelat de Marta Finazzi)


Ningú no sabia com es deia, només que vivia a la fortalesa. Jo no hi havia estat mai perquè era un lloc inhòspit que tampoc tenia nom perquè feia frontera amb el no-res, entre el desert i les muntanyes. Sempre m’havia fet por d’anar-hi, fins que un dia m’hi vaig aventurar, desafiant el destí, i llavors vaig veure l’espia sortint del llindar de casa seva. Era un bloc de pedra massís i auster, en què les esquerdes que el recorrien eren com els anells d’un arbre o les línies de la vida d’una mà molt robusta. Però la porta semblava la d’un temple, tan majestuosa i solemne, com si hagués sortit d’una pàgina estripada i antiga de la història del món. La llegenda explicava que aquell immens edifici que semblava una roca sempre havia estat allà, fora de la cronologia, com si fos un fòssil de la memòria. Ningú no sabia qui era, malgrat que l’espia sempre havia viscut allà, com un soldat del temps o un templari de la veritat que només buscava camins de llum. I, tanmateix, abraçada i oculta darrere d’aquell paisatge espectral, ara l’espia era jo.

Què busqueu, forastera? –em va dir una veu fantasmagòrica.

Us volia conèixer. És veritat que sou un espia?

Només soc el guardià d’aquesta casa tan humil. Està feta del quars de la muntanya i l’he de continuar construint fins que em mori. Per això és indestructible. És dura i afilada com l’ànima humana, però és més que un lloc en la geografia. És un símbol de resistència. Tots tenim la nostra pròpia fortalesa on tancar-nos a viure i a dins només hi ha la fe. Aferra-t’hi com si fos una boia i només així et salvaràs del naufragi de viure. Recorda-ho sempre.

I on és la meva fortalesa?

Mira’t bé la mà esquerra, pubilla. Hi veuràs un mapa dibuixat que només tu sabràs llegir per arribar-hi. En l’atles de la bona sort, hi ha una pàgina guardada per a tu i, quan la trobis, atura-t’hi per no perdre-la mai.

Per què, senyor?

La fortalesa interior no té coordenades ni punts cardinals. És tan anònima i secreta com la vida d’un espia.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González, finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar, i finalista del mes de desembre, en la categoria “justícia”, del VIII Concurs de Microrrelats ARC “Virtuts”. Publica el blog Fanalets salvatges.

diumenge, 15 d’abril de 2018

EL DEUTE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Ara recorda que, en veure-la sortir del mar, va pensar: «Donaria deu anys de la meva vida per follar-me-la». I recorda que la noia, després d'eixugar-se amb una tovallola, se li va apropar i va demanar-li, successivament, crema solar, un cigarret, un refresc, conversa, fer un tomb pel passeig marítim, sopar en una marisqueria arran de platja, un petó als llavis i, ja en l'habitació de l'hotel, que la follés, que la follés ben fort.

En recordar-ho ara, tants anys després, s'incorpora del llit i els familiars que l'envolten li senten pronunciar unes últimes paraules incomprensibles: «Deu anys, quin preu tan car!». I la infermera, amb la jovialitat habitual en el gremi, el justifica: «Delira, pobret».

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018)