MICRORELATS DEL SETGE (1714-2014) 7

Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. Fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura".

__________

TESTAMENT

Un microrelat de Sílvia Romero

La matinada de l’onze de setembre de 1714, el notari Ricart caminava prop del baluard de Llevant. Des que durava el setge de Barcelona, eren reclamats ben sovint, un intent de normalitat jurídica amb què la societat s’autoenganyava: en realitat hi havia fam, mortaldat, desercions... Malgrat aquests revessos, necessitaven creure que la vida continuava com d’habitud.

En Pau, un de tants barcelonins que suportaven les penalitats del setge, tot d’una considerà que també volia llegar la seva fortuna:

–Mestre! Preciso els vostres serveis.

–Què desitgeu? –respongué amb presses perquè l’impacte d’una bomba acabava d’obrir una bretxa.

–Testar.

–I què voleu cedir? –encara indagà, desconfiat: dubtava que disposés de cap propietat.

–Vull llegar la vida a la ciutat.

A l’instant, una altra bomba impactà contra la muralla i un tros es precipità damunt d’en Pau.

–Que consti en acta –va concloure tancant-li els ulls i redactant un document post mortem signat amb una ditada de sang–: “La ciutat de Barcelona rep la vida d’un altre jove defensor de les llibertats catalanes.”

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) és escriptora, conductora de Clubs de lectura i llicenciada en Filologia Catalana. Guardonada amb diversos premis literaris, ha publicat contes infantils, relats, teatre i novel·la. D’aquest gènere cal destacar el seu últim títol: El plagi (Premi El Lector de l’Odissea 2013).

UNA BONA BIBLIOTECA

Un microrelat de Sebastià Bennasar 

Recorre cada nit la ciutat assetjada. Ha d’evitar els perills externs, però sobretot els interns. Barcelona és plena de morts en vida que somnien alleujar-se l’escrot abans que la propera bomba o la propera descàrrega se’ls emporti a l’altre barri. No dubtarien en matar-la, si calgués, per desfer-li les calces i violar-la damunt mateix del carrer, entre rates que fugen i gats esquelètics que ni tan sols farien un bon guisat si els quedessin forces per agafar-los. Malgrat tot, ella surt cada nit, amb el ganivet a les faldilles, disposat a enfonsar-lo, si cal, entre les costelles, tal i com li va ensenyar el pare, per fer sentir al receptor la dolça alenada de la mort envaint el pulmó.

No sap per què ho fa. Però a les nits recorre Barcelona entrant a les cases dels nobles. Només s’emporta els llibres cap a la seva barraca sota mateix de Montjuïc. No sap per què ho fa. No sap llegir. Però sempre és a temps d’aprendre’n.

Sebastià Bennasar (Palma, 1976). Escriptor i periodista. LLicenciat en Humanitats (UPF, 2009) i Màster en Història del Món (2011). Escriu de tot i molt perquè intenta viure d'això. Té 27 llibres publicats i molts texts en projectes col·lectius.Dirigeix amb Carles Domènec l'escola d'escriptura Bearn Sala de LLetres i la revista Bearn.

EL GRAVADOR

Un microrelat de Coia Valls

En Jordi Torner, estudiant de dret a les ordres del capità Bassons, cada nit parlava de l’assalt definitiu, quan les forces enemigues deixarien d’assetjar el seu estimat barri de la Ribera.

Als canvis de guàrdia passava per casa i deixava algun botó d’estany a mans del seu germà petit, en Pere, que els repussava amb dibuixos i senyals que representaven la victòria.

Faltaven tres dies per a la Verge d’Agost quan li va dur un botó que ja estava repussat. El nen se’l mirà encuriosit i notà que no era seva, aquella imatge bellament treballada.

–Com és que m’has portat un botó amb el que no puc fer res? –va preguntar.

El soldat li va agafar de les mans i va saber que era un botó de l’enemic. Després va respondre...

–També aquest mereix la teva atenció. Només si ets capaç d’apreciar el treball dels altres podràs reeixir com a gravador. 

El botó va quedar a mans d’en Pere, mentre el seu germà gran partia de nou cap a la mort.

Coia Valls (Reus, 1960) és escriptora i actriu. Entre els anys 2010 i 2014 ha publicat sis novel·les,  històriques o juvenils, que han estat traduïdes al castellà, l’italià i el portuguès.  El 2010 va rebre el Premi Néstor Luján de novel·la històrica per La princesa de Jade. Com a actriu, ha participat en diverses obres teatrals i en el film de Jordi Lara Ventre blanc, seleccionat per al Busan International Film Festival de Corea del Sud.