dijous, 30 de novembre del 2017

COTXES (Un microrelat de Jordi Bonet-Coll)

Somio amb la casa dels avis a Teià. Hi passava els estius. Faig córrer els meus cotxes en miniatura per la llenca de terra que hi ha davant del mas. A l’entrada de la casa hi tenien un tancat amb oques. Eren la seva alarma, connectada a la mala llet i a l’escopeta del meu avi. De sobte, les oques comencen a cridar i em desperto. Al davant hi tinc un home amb el cap rapat que em mira sorprès. Ja van dir que no es dormís amb la finestra oberta, però a mi la calor em mata. L’home del cap rapat surt de l’habitació corrent i tinc por que no vagi cap a l’habitació del nen. M’aixeco del llit terroritzat, amb les oques cridant dins el meu cap, i quan he fet tres passes recordo que el nen no hi és perquè un borratxo el va atropellar. M’aturo davant l’escala que porta a la planta de baix. No sento res. Mentre penso que l’he cagada i que hauria d’haver trucat a la policia, una empenta em fot escales avall. Torno a estar a Teià, a la llenca de terra, fent una carrera amb els meus dos cotxes preferits. I ja sé que em quedaré aquí per sempre més. Millor. Allà ja només hi havia dolor. Aquí és l’únic lloc on he estat bé a la meva vida. Les oques ja no criden.

Jordi Bonet-Coll (la Bisbal d'Empordà, 1969) ha publicat un conjunt de relats (T'arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999), una novel·la curta (S'ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l'any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Va escriure el guió del documental La Bisbal d'Empordà: 100 anys de ciutat i té contes publicats en tres reculls col·lectius. O sigui, només li queda la poesia (improbable) i una novel·la llarga (en procés).

diumenge, 26 de novembre del 2017

ELOGI DE LA LLIBERTAT (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

El gos no tenia nom ni casa. No tenia poble ni país. Ni telèfon, ni mòbil, ni televisor, ni cotxe, ni bandera.

El gos no tenia pedigrí, ni raça, ni classe social, ni estudis. Vivia la llibertat dels pobres. Sense calefacció, ni manta de llana, ni coixí de fil, ni menjar de llauna.

És a dir, aquell gos era un perill públic.

Microrelat inclòs al recull El ventríloc tartamut (Témenos, 2015).

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).

dimecres, 22 de novembre del 2017

NECROLÒGIQUES (Un microrelat de David Dot)

Les nou. Poso la mà al foc que el 98% dels habitants del país està pendent del televisor. Han tingut un èxit innegable, definitiu: l'interès per les altres seccions del noticiari ha caigut en picat. La gent obvia els esports, la meteorologia o el trànsit de vehicles per les principals vies de la xarxa viària. Els pronòstics pel cap de setmana s'han complert i estem a l'expectativa. Els experts asseguren que, en pocs mesos, estaran en condicions de fer prediccions encara més fiables. Quina bogeria —vaig sentenciar. Però, alhora, em sembla extraordinari. No vull ni pensar què s'ha de sentir quan llegeixes el teu nom i cognoms a la graella obituària. També hi especifiquen l'edat, és clar. Tant se val quin mètode facin servir. Saber el dia que deixaràs aquest món, encara que sigui amb unes quantes hores d'antelació, canviarà, o potser hauria de dir "ja ha canviat", la nostra miserable vida.

Microrelat finalista del VI Concurs de Microrelats de La Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

David Dot (Vilafranca del Penedès, 1971). Llicenciat en Biologia.

dissabte, 18 de novembre del 2017

LEX MUNDI (Un microrelat de Marta Finazzi)


Norbert Sales no era un advocat qualsevol perquè sempre menjava una piruleta minuts abans de començar un judici. Era el seu propi ritual per llepar el temps d’espera, infinitament dolç, fins que la transparència del caramel, com si fos un mirall, el retornava a la concurrència de persones que s’apilonaven caòtiques als passadissos d’aquell edifici que semblava un palau. Però allà no s’hi celebraven festes ni tampoc balls. Potser era per això que el lletrat Sales devorava piruletes vermelles des de la línia invisible de la defensa, només perquè necessitava que la llei no fos tan insípidament avorrida. També, perquè ell creia que era molt més que aquella paret de roca que li havien ensenyat a escalar a la Facultat de Dret i per les escletxes de la qual s’escolaven totes les injustícies del món. En una altra vida, li hauria agradat ser botiguer de la veritat i vendre-la a pes perquè, d’aquesta manera, tothom en pagaria el preu just. Segurament, amb aquest negoci no es faria mai ric, però sempre somiava que seria bonic poder fer la bugada de les consciències humanes i estendre-les al ras, sota el sol de la llei.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González i finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar. Publica el blog Fanalets salvatges.

dimarts, 14 de novembre del 2017

MALSON GREMIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Algunes nits em desperto inquiet perquè m'ha semblat sentir les passes d'un lladre, un lladre astut que ha saltat el reixat i les bardisses, que ha anestesiat els meus gossos, que ha forçat el pany de la porta amb un tornavís, que ha sabut desactivar l'alarma i que ara es mou per casa amb guants i passamuntanyes, sigil·lós, furgant calaixos i armaris, arreplegant dins d'una bossa joies, diners i algun quadre —el meu lladre sibarita deu ser un expert en pintura— abans d'entrar a la meva habitació, acostar-se al catre on dormo, aixecar un braç i etzibar-me una ganivetada mortal que em desperta —com ja he dit— inquiet i amb un sol pensament: ¿com s'ho farà aquest lladre per escapar a través dels barrots de la meva cel·la?

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016). El seu proper llibre, La biblioteca fantasma, sortirà també a Males Herbes el mes de gener. 

divendres, 10 de novembre del 2017

EL PRIMER VOL (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)


El van deixar seure al costat de la finestra. Estava exultant. Era la primera vegada que pujava a un avió.  Només en sabia que s’enlairaven amunt, molt amunt, i volaven per sobre els núvols, on sempre hi feia sol i hi regnava una calma absoluta. Un cop l’aparell va encalçar la pacífica mar de cotó fluix per acomodar-s’hi, la seva mirada, inquisitiva, es va desprendre d’aquell escenari per uns segons. Aleshores, es girà i va reclamar tot fent gala de la seva bona memòria:

—On són els avis, mare?

Microrelat guanyador del VII Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà Esteve Paluzie (2017-18)

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou.

dilluns, 6 de novembre del 2017

ASIL GRAMATICAL (Un microrelat de Violant Barquet)

A la fi he escrit un relat. Un relat curt, molt curt, però vívid. Les frases han anat irrompent l’una rere l’altra fins a conformar un text harmònic. Frases ben formulades, amb l’autonomia d’una citació i la força d’un vers; tanmateix, és en el relat on realment es fan vistents i s’il·luminen, la petita ciutat a la que pertanyen.

No existia abans aquesta vila de paraules, ni el paisatge que es va obrint i et mena per carrers intransitats, la virginal blancor de la primera nevada. Mira l’eucaliptus escorçat, el balanceig fulgent, l’emanació suau que et neteja els ulls i te'ls emplena. El fullam dels plataners —o la neu inventada, possible— cruix sota el teu pas i és un cruixit inaugural, desflorat, irreparable. Canta el pit-roig, iridescent, titil·la la libèl·lula. Intueixes, amb estupor, la urpada efímera de la bellesa.

Ofereix petites meravelles com aquesta, el relat edificat, per bé que no és una gran metròpolis, ni tan sols arriba a ciutat de província; més aviat és un barri modest, un llogaret a les afores, potser un pati interior; una glorieta i res més. Sigui, doncs, una glorieta confinada, un espai suficient; sigui així i que caigui la llum sobre la filera de testos i sobre l’enrajolat noucentista, i que s’envoli exquisidament la pols.

Venint de la intempèrie com vinc, entén que em faci gairebé feliç aquesta rèplica d’ordre gramatical; el cobert de mots des d’on em mostro i m’amago. L’espai translúcid des d’on les coses esdevenen, a la fi, novament visibles. 


Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i actualment treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats, Edicions Els Llums, el seu primer recull de relats i contes. A la xarxa té alguns contes publicats: Finestra oberta, a la revista digital Paper de vidre; Verd, lila, color xocolata, que va obtenir el primer premi de Relats de dones, atorgat per l'Ajuntament de Tarragona; altres contes breus a Relats en català.

dijous, 2 de novembre del 2017

FLAIRE DE VENJANÇA (Un microrelat d'Esther Llombart Ramis)

Enguany l’alcalde s’ha lluït. Ahir nit ens va sorprendre amb una orquestra de debò, d’aquestes que veus vuit o deu músics a l’escenari, amb l’acompanyament de quatre coristes revestides amb lluentons, i avui ens engalana el paisatge amb globus aerostàtics de colors, talment com si hagués instal•lat al cel un arc de Sant Martí sense pluja. Els de Rocafina es moriran d’enveja. Ni punt de comparació amb el que van fer ells. Aquests eren els comentaris dels habitants de Rocadura, el matí del diumenge de festa major. Contents i empolainats (els més tradicionals estrenaven roba i tot), deixaven rastre de perfum pels racons del poble, i després de la missa de les dotze, s’afanyaven a buscar un trosset de terrassa on fer el vermut.

El cel es folrà de globus. L’alcalde agraïa les felicitacions amb un somriure garratibat mentre una gota de suor feia ziga-zaga pels solcs del seu front envellit. N’hi havia tants que els eclipsis de sol se succeïen contínuament, i donava la sensació que en qualsevol instant podia descarregar una tempesta, d’aquelles d’estiu, d’aquelles que de cop i volta fan que canviï tot, que els carrers es quedin buits, com si l’aigua arrossegués la calor, els jocs i la gent.

I sí que va descarregar, però no fou aigua refrescant que en tocar fons aixeca l’olor de la terra i de la vegetació. Dels globus van caure riuades pestilents de purins que empastifaren l’aire, els carrers i a tot aquell amb escassa capacitat de reacció. L’alcalde intuïa que uns globus que ell no havia contractat no podien ser un regal dels cels. El seu caciquisme havia engendrat prou enemistats perquè pogués ensumar la flaire de venjança. El que no preveia era que els de Rocafina haguessin triat executar la seva represàlia precisament per la festa major i d’aquella manera tan pudent. Els agosarats tripulants, sota les seves màscares, no es morien d’enveja, es morien de riure.

Microrelat guanyador del 3er Premi en el VI Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2016-17.

Esther Llombart Ramis (Lleida, 1973). Sóc enginyera tècnica en informàtica i llicenciada en comunicació audiovisual. Des de fa un temps he descobert l’escriptura i participo, entre d'altres, en els concursos de Relats en català. L’any 2015 vaig guanyar el primer premi amb el relat El traç d’una circumferència. També tinc un primer premi en el 4t Certamen literari Dia de les Dones de l’Ajuntament de Sort. He quedat finalista en diversos concursos, sempre en la modalitat de microrelats o relats breus en català.