diumenge, 30 d’octubre del 2016

DESTÍ (Un microrelat d'Ernesto Ortega)

En Lluís i la Sònia no han trencat pas. En Lluís no s’ha anat al llit amb aquella companya de treball que tant li agrada i la Sònia no l’ha fet fora de casa. En realitat, mai no s’han dit una paraula més alta que l’altra ni han deixat de parlar-se per ximpleries, però tampoc no s’han demanat perdó, ni s’han dit t’estimo. No han tingut pas fills. Ni gos. No han compartit les tasques de la llar ni un apartament a Lavapiés i mai no han anat al notari a signar una hipoteca. Tampoc no han pujat a la Torre Eiffel ni han anat de viatge de nuvis a Nova York. No han fet l’amor al seient del darrere d’un cotxe, ni a cap altre lloc. Ni tan sols s’han fet un petó. No han intercanviat missatges per Whatsapp ni han quedat a prendre una copa en un bar de Malasaña. I no s’han quedat tancats tots dos dins d’un ascensor avariat. I tot perquè a en Lluís, per una vegada, se li ha acudit pujar per les maleïdes escales.

La traducció és de Pere Herrero.

Ernesto Ortega Garrido va néixer a Calahorra, La Rioja, collita del 71. Actualment viu a Madrid on es guanya la vida com a redactor publicitari. Ha publicat el llibre de relats “La dictadura del amor” (LCK15) i el llibre de microrelats “Microenciclopedia ilustrada del amor y el desamor” (Talentura Libros), del qual s'ha extret Destí.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

QUEDA'T (Un microrelat de Josep Sampere)

Em van jurar i perjurar que aquella casa estava embruixada, que era un fet demostrat, que seria la prova que li calia a un escèptic com jo per retre’s a l’evidència i obrir els ulls a les altres realitats. M’hi vaig avenir, per què no? Només volien que hi entrés per donar-hi un cop d’ull i confirmar-ho, i així ho vaig fer, de nit, evidentment, i m’hi vaig passejar xiulant en el to displicent de l’incrèdul militant: vaig obrir portes, calaixos i armaris, vaig mirar sota els llits, vaig treure el cap per les finestres per burlar-me dels badocs que m’esperaven al carrer, vaig alçar tapes de vàters i vaig descórrer cortines de dutxes. I què hi vaig trobar, en aquells forats, racons i recambrons? Pols i més pols, diaris esgrogueïts, peixets de plata i floridura. I un osset de pelfa arnat i cec, que em vaig endur per brandar-lo davant les cares decebudes d’aquella colla de crèduls figaflors. Un cop al peu de les escales, quan em disposava a girar el pom de la porta, vaig notar que em serraven el canell amb una força sobrehumana. Va ser aleshores que vaig veure que l’osset tenia urpes i no volia que marxés.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

dissabte, 22 d’octubre del 2016

SOPA DE PUCES (Un microrelat de Núria Tort)

La Júlia va apagar el fogó i es va servir un plat de sopa maravilla ple a vessar. Sopa de puces, va pensar, veient nedar les boletes enmig del baf. Va agafar el plat amb totes dues mans i se’l va endur, molt a poc a poc, cap al menjador. No sabia que no hi arribaria, ni ella ni la Tanit, que encara li dormia dins el ventre. Tampoc sabia que aquella tarda la seva germana li hauria dut robeta per la nena, que l’haurien repassada juntes i que la Júlia li hauria dit que moltes gràcies i que ni tan sols la rentaria, de tant ben cuidada que li duia. No sabia que l’endemà mateix l’hauria rentada i planxada, perquè hauria trobat que feia olor de foraster, i no volia embolicar la Tanit amb l’olor d’una altra quan arribés. No sabia que la roba que havia de ser per la Tanit passaria vuit mesos dins d’una maleta de pell sota el llit de sa germana, i que la dona de fer feines cada dilluns desitjaria llençar el coi de maleta perquè li faria encallar les boles de pols. No sabia que la maleta aniria a parar a mans d’una altra dona, que avui encara no coneixia l’home que l’havia d’embarassar, i a qui ningú no explicaria mai que aquella hauria d’haver estat la roba d’una nena morta. La Júlia va saber que tenia problemes a mig camí del menjador, quan els pantalons li van quedar xops i una fiblada al baix ventre la va fer caure de genolls. No va mirar avall. No va veure el bassal de sopa tenyit de vermell ni les puces ben quietes, enganxades a terra. No volia saber que el plat s’havia esmicolat. No volia saber el que sabia: la Tanit ja no hi era.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

LA BICICLETA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

He heretat la bicicleta del meu pare. Ell era un home ric. Posseïa quatre vaques de llet generosa i un quintà de conreu del qual recollia tres sacs de panís cada temporada. A poc menys de tres quarts d'hora, una deu d'aigua ens omple els poals. Som feliços enmig d'aquesta sabana on compartim el destí amb dotze famílies més. Quan he d'anar al poble més proper per proveir-nos d'allò que ens fa falta, camino dos dies sota un sol abrusador. Ara, amb la tristesa arrapada al cor i l'adéu vivint encara als meus llavis, sento que el llegat del meu progenitor m'escurçarà els camins i em prolongarà la vida. La bicicleta és un gran invent, que condueix persones i embalums a una felicitat mai no imaginada.

El dibuix és de Ramiro Fernández Saus.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana)L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat(Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni),Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015,  surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).