divendres, 28 de gener del 2011

LA FERUM D’ADAM (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

La Coriandre Adàmica és una planta que, segons una interpretació molt agosarada de les Sagrades Escriptures, va néixer de la primera gota de suor d’Adam després d’abandonar el Paradís en contacte amb l’aridesa de la terra erma.

Per aquesta raó, la Coriandre Adàmica viu i creix només si es rega amb suor humana, la qual cosa fa que sigui desconeguda als països rics, ja que sol fer-se entre els sembrats de les zones més tropicals d’Àfrica.

Algun botànic ha dit que és una flor massa humana. Tal vegada tingui raó, perquè el seu tuf d’aixella i la seva textura granular fan que la fruita, aparentment saborosa, sigui execrable i vomitiva.


Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

dilluns, 24 de gener del 2011

C’EST LA VIE (Un microrelat de Maria Cirera)

Hauria sigut una gran boxejadora. A dalt del ring s’hauria mogut amb un mestratge mai vist fins llavors. La seva estratègia de joc del tot inèdita l’hauria propulsat cap als pòdiums més elevats. El seu revés l’hauria convertit en un emblema nacional. La seva tenacitat no tan sols l’hauria catapultat com a bandera dels grups feministes d’arreu del món sinó també com a símbol inqüestionable de superació personal. S’hauria pogut comprar una casa prou gran. Al seu costat hauria tingut un marit enamorat, o potser més d’un. En resum, hauria tingut una vida de plenitud i felicitat. Malauradament, quan va complir vuit anys els seus pares la van apuntar a classes de ballet.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dijous, 20 de gener del 2011

LA VERSIÓ OFICIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La llegenda ha estat molt benèvola amb Guillem Tell. Perquè se sap que la fletxa disparada amb la ballesta es va desviar uns mil·límetres fatals, i va travessar el crani del nen, partint-lo en dues meitats admirablement simètriques. La poma, col·locada sobre la tofa de cabell, va caure a terra, intacta. Aquests són els fets inqüestionables.

Un pare que esberla el cap del seu fill per un error de càlcul (però un mal dia el té qualsevol!) no és una història gaire edificant. Per això els rondallaires van afanyar-se a alleugerir-la, a redreçar-la, a amorosir-la: a tergiversar-la. Els primers narradors mencionaven la imprudència del nen: s’havia mogut al moment transcendental (així la punteria del ballester insigne quedava fora de dubte). Però poc satisfets amb aquesta versió –que menava al mateix desenllaç tràgic– van fer circular una variant més compassiva: la poma sí havia rebut l’impacte de la fletxa i el nen n’havia sortit malferit. Al llarg de generacions la ferida del nen Tell va esdevenir successivament un trau, una esgarrinxada i una rascada superficial. Finalment (oh, miracles de l’oralitat!) el fill de l’heroi suís va sortir il·lès del mal pas.

Però l’evolució de la història no s’atura aquí. En una època dominada per la correcció política, no es d’estranyar que darrerament expliquin que, superat el tràngol, a Guillem Tell van retirar-li la tutela de la criatura: ¿qui no es malfiaria d’un home tan arrauxat capaç d’arriscar el cap d’un fill?



Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

diumenge, 16 de gener del 2011

GRANDESES (Un microrelat de Joan Pinyol)

En un racó de bosc d’un país diminut vaig trobar una petitíssima fulla d’arbre i vaig voler cedir-la al Museu de la Miniatura de la capital més petita del món.

Una vegada dins, vaig seguir les breus explicacions que ens regalava en poc temps un guia de curta edat i, després de la fugaç visita, el vaig distreure un momentet per comunicar-li la meva intenció. Però ja no vaig ser-hi era a temps. Pel camí havia perdut la petita fulla. No pas al minibús que m’havia portat –perquè en entrar al Museu encara la duia al mig del palmell de la mà–, però sí una vegada dins, en algun raconet d’aquelles modestes instal·lacions.

Mentre em disculpava breument, vaig notar un pessic al turmell. El conductor d’un dels trenets que s’exposaven havia abandonat feia escassos segons la maqueta per retornar-me l’obstacle que impedia el pas al seu comboi.

Després d’agrair-li el gest, vaig regalar-li la fulla perquè li fes de para-llum i, abans de córrer cap a les estretes vies, m’ho va agrair amb un petó en un dit del peu. Tot i que era petit de mida, l’homenet tenia un cor molt gran.


Microrelat inclòs al recull “Glops” (Petròpolis, 2009)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

dimecres, 12 de gener del 2011

MICROCONTE DELS ZEROS INHUMANS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Quan hi ha una gran catàstrofe no suporta que s’arrodoneixen les xifres dels morts. “Quaranta mil”. És difícil creure’s una dada així, tan buida, tan plena de zeros, que no deixen intuir el rostres que s’hi amaguen darrere. Quan era petit els odiava, els zeros, i hi dibuixava dos ulls i un serrell.


Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i el poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

El dibuix és de l'Ada Masó

dissabte, 8 de gener del 2011

ELOGI DE LA VIDA CALLADA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

–Oh Jardiner que conjugues cel i terra per vèncer el foc del temps i el pes de la memòria. Tu que obstinadament remous els polsos de la vida i estimules l’esclat dels colors i el perfum de les delícies, que coneixes els secrets del diàleg, que dónes corda al rellotge de les llavors i mesures les ràfegues del vent i l’univers encès de la nit. Tu que convoques el ganivet de la perfecció i anivelles, en desigual combat, els brots del dolor i la bellesa, que sembres la pols dels astres i adobes el destí amb la rosada del silenci. Tu que enyores l’ocell que abasta el cel de la tempesta, i vius arrelat al somni del futur –va recitar, emocionat, el Príncep-, oh poeta de la llum, tu seràs per sempre més l’horitzó de les nostres mirades, perquè portes la primavera al cor i la pluja a les mans!
.
Microrelat extret d’“Els jardins del príncep Umar”, publicat dins el volum “Kosambi, el narrador” (Proa, 2006)
.
Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

dimarts, 4 de gener del 2011

L’INDIANO (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

De jove, quan va marxar, era un tarambana acabat. Li agradava més la xefla que el treball, però semblava que havia acabat posant seny. Havia emigrat amb una mà a cada butxaca i ara, milionari en tornava. Les notícies que arribaven de Cuba no podien ser més prometedores. A can Ribot s’esperaven amb gran delit el retorn del fadrí, que havia passat llargs i dificultosos anys a l’illa i semblava que havia aconseguit, finalment, fer fortuna.

En la darrera carta els explicava que tornava a casa amb una maleta plena de bitllets, aconseguits després de liquidar el seu negoci d’indiano: havia creat, del no-res, una fàbrica de pèsols. S’acabaria haver de treballar la terra, sembrar, regar, collir… Un inèdit procediment industrial, la revolució al món agroalimentari, feia que els preuats llegums es poguessin produir de manera mecanitzada. Ja no calia patir més per la collita: la seva fàbrica elaborava pèsols dia i nit, tot l’any. Tan extraordinària era la patent que els americans, bocabadats, li havien pagat a preu d’or. Això li hauria de permetre, a ell i família, tenir la vida resolta i un futur daurat per davant. En un racó de l’era de la casa pairal ja hi tenien un clot fet per plantar-hi una palmera monumental.

Poc s’imaginaven a can Ribot que, en meitat de la travessa camí d’Europa, una gran tempesta sacsejaria de tal manera el vapor que el tornava a casa, que la maleta dels somnis aniria a parar, sencera, al fons de l’Atlàntic.

Almenys, aquesta era l’explicació que el fadrí comptava donar-los …


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa