dilluns, 28 d’octubre del 2019

VINT-I-UN GRAUS (Un microrelat de Rosa Tamarit)


Era un dia de primavera. La Marisa i jo dúiem abrics blancs d’entretemps i sabates amb sivella (si no ens vestien igual, no semblava pas que fóssim germanes). Caminàvem rambla Catalunya avall agafades a la mare: una a cada mà, com setrilleres. Ni ens assemblàvem ni ens aveníem. I si caminàvem juntes, segurament ens acabaríem barallant. Aquell dia no. El cel era net. L’aire era fresc. La ciutat era bonica. Vam arribar al portal de l’Àngel. El termòmetre de can Cottet marcava vint-i-un graus. «Vint-i-un graus» vaig pensar jo, ben agafadeta a la mare, «aquesta deu ser la temperatura perfecta».

Rosa Tamarit Latorre (Barcelona, 1963) és llicenciada en Belles Arts, però fa divuit anys que treballa com a tècnica de Publicacions. Aficionada a la fotografia, a la cuina, a la lectura i a les arts plàstiques, acostuma a escriure com dibuixa: amb llapis o ploma.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

PERDUT (Un microrelat de Stuart Dybek)


Recordo, encara que pot ser que ho hagi somiat, un programa de ràdio que escoltava quan vivíem al carrer Divuit, damunt del taxidermista. Era un programa en el qual els nens trucaven a l'emissora i informaven d'alguna cosa que havien perdut —un anell, una pistola de joguina, una pilota, una nina— sempre alguna cosa valuosa per ells. I pitjor que joguines perdudes, mascotes, no només gossos i gats, sinó hàmsters, periquitos, tortugues amb closques pintades comprades en botigues barates.

Sintonitzava el programa casualment, llavors me n'oblidava, i cada vegada que el retrobava tenia la sensació de reviure la vegada anterior. Les mascotes perdudes sempre em feien pensar en el vell hongarès de baix que, segons deien, escorxava els gats del carrer, i en les meves mascotes secretes, les guineus del seu sòrdid aparador, amb els seus ulls de vidre que brillaven ferotges des de la polsosa jungla de falgueres, i els seus llavis replegats en un grunyit permanent.

Màgicament, al final del programa, tot es trobava. Encara no sé com ho aconseguien, i recordo que em preguntava si funcionaria trucar per informar de la pèrdua d'alguna cosa que jo sempre hagués volgut. Perquè aleshores pensava que alguna cosa que sempre s'ha desitjat però mai no s'ha tingut, ¿no era el mateix que haver-la perdut?

Traducció de l'anglès de Jordi Masó. Microrelat inclòs al recull The Coast of Chicago. Se n'acaba de publicar la traducció a l'espanyol: La costa de Chicago (Pálido Fuego, 2019).

Stuart Dybek (Chicago, 1942) és llicenciat en humanitats per la Universitat de Iowa i doctor en Literatura per la Universitat Loyola de Chicago. És autor dels llibres de relats Childhood and Other Neighborhoods, I sailed With Magellan, Ecstatic Cahoots i Paper Lantern.

dimecres, 16 d’octubre del 2019

TIMIDESA (Un microrelat de Roger Sunyer)


Ja no hi havia temps per la timidesa. Per això, just abans d’expirar, ell va ser capaç de dir-li «T’estimo» per primera vegada. Ella, sempre més tímida, va fer com si no l’hagués sentit. Ja no hi va haver temps per res més.

Roger Sunyer (Barcelona, 1971) és politòleg i escriptor. Autor de llibres de no ficció com Hacia una economía ciudadana (UOC, 2015), ha escrit una novel·la curta El dilema existencial de Gerard Maler i un recull de relats breus Contes breus, brevíssims, d'escletxes i atzucacs. Publica articles i relats breus en diversos mitjans així com al blog rogersunyer.com

diumenge, 6 d’octubre del 2019

RETROSPECTIVA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Es van conèixer en una retrospectiva de cinema albanès. Els dos van entusiasmar-se amb aquelles pel·lícules protagonitzades per soldats albanesos que combatien Mussolini, per abnegats camperols defensors del sistema estalinista o per polítics que lluitaven per la independència del país. Acabada la sessió, van continuar la conversa en un restaurant i una setmana després vivien junts.

Solien comentar que el cinema albanès els havia unit.

Quan complien deu anys de relació, van decidir fer un viatge a Albània. Durant la maniobra d'aproximació a l'aeroport de Tirana, l'avió va fer un sotrac. El pilot, amb una veu que s'esforçava per sonar tranquil·la, va anunciar un aterratge d'emergència. Per les finestretes es veia fum negre. Entre els passatgers es barrejaven els crits, els plors i les pregàries. Ells van abraçar-se. A través de la fumera, s'entreveien les quadrícules verdes dels camps. Albània. Mai s'haurien imaginat que lamentarien haver-se conegut en una retrospectiva de cinema albanès.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).