dimarts, 30 de juliol del 2013

ACROSS THE UNIVERSE (Un microrelat d’Iván Teruel)

Veig que puja a tocar-la novament, com ha fet tantes altres vegades. Encara que en aquesta ocasió hi ha quelcom que li pesa a les passes i les espatlles. La seva guitarra elèctrica sembla trista. Mai l’havia vist així. Perquè el seu món sí que ha canviat, malgrat la tornada, que ell cantava des dels budells de la seva veu com per conjurar que res de dolent li pogués passar. Però el meu germà sap que és la meva cançó preferida.

Recordo la primera vegada que la vaig escoltar. Jo era a la meva habitació, cap al vespre, veient des de la finestra com es feia fosc. I ja als primers acords vaig notar que alguna cosa em feia remoure per dins. Com una sotragada per darrere de la pell que va acabar a la pell mateixa. Va anar i va tornar, i després va sostenir-se. La tremolor, vull dir. I llavors vaig mirar el cel enfosquit i en aquella contemplació amb la cançó de fons vaig comprendre alguna cosa profunda que mai vaig saber expressar. Un secret, potser.

Des d’aleshores li demanava al meu germà que me la cantés. M’agradava sentir la seva veu propera perquè així tenia la sensació que gairebé podia tocar les notes amb les mans. I li preguntava coses. Com què significava Jai Guru Deva. Res, em deia, no significa res perquè l’univers és així d’inexplicable. Altres vegades, mentre l’escoltàvem junts, repetia: ho veus?, estanys de tristesa i onades d’alegria, la vida és això, Dani, una muntanya russa d’emocions. Ja ho entendràs.

Se li ennuega la veu quan arriba a la tornada de la cançó. Se li esquerda. El seu món sí que ha canviat, malgrat el que diu la lletra. Amb la veu esquinçada i dues llàgrimes eternes a les galtes, continua tocant. Sap que és la meva cançó preferida. I arriba al final. I ve cap a mi per abraçar-me.

Tirat sobre el fèretre, em murmura plorant: això no canviarà res, Dani, em sents?, no canviarà res perquè estaré cantant per tu sempre.

Microrelat guanyador del concurs “El petit conte de l’oient” organitzat per l’emisora Cent-7 Música de Vila-sacra. El quadre és de Juan Gris.


Iván Teruel (Girona, 1980) és llicenciat en Filologia Hispànica i treballa de professor d’Ensenyament Secundari en un Institut públic. Com a investigador, és responsable d’una edició crítica de la “Historia oriental de las peregrinaciones” del viatger portuguès Mendes Pinto, i de l’estudi “El Perú escindido”. Actualment prepara el seu primer llibre de microrelats. És autor del bloc “La tijera de Lish”. 

divendres, 26 de juliol del 2013

LA NACIONALITAT DELS CORBS (Un microrelat de Víctor Sabaté)

De ben segur que els corbs europeus seguiran perdent una i altra vegada el seu formatge davant de l’astúcia de les guineus. El corb nord-americà, en canvi, tal vegada aprendrà la lliçó: una tarda de fred desembre perd el formatge per primera vegada; greu i auster, alça el vol, corb antic, corb adust i espectral, que sobrevola els boscos, sobrevola els rius, sobrevola els camps, i més boscos i rius i camps, i, finalment, exhausta i contrafeta, l’au aparta les cortines púrpura d’una finestra, s’encimbella al bust de Pal·las que corona la llinda de la porta, i gralla desesperadament i repetida: «Nevermore, nevermore».


Víctor Sabaté. Com és costum entre els seus contemporanis, ha nascut, ha estudiat, ha viscut en alguns llocs i ha treballat. Prefereix llegir abans que escriure. Les coses que li agraden acostumen a passar de moda: el conte fantàstic de finals del XIX i principis del XX, els videojocs de l’època dels 16 bits, el suïcidi, el Noveau Roman i el rock progressiu dels setanta. Acaba de publicar la seva primera novel·la, “El jove Nathaniel Hathorne” (Raig Verd, 2012), i manté el blog iaireland.wordpress.com

dilluns, 22 de juliol del 2013

MICROCONTE PER A NENS QUE ODIEN LES VERDURES (Un microrelat de David Arnau)

La Mariona era una bleda. Es va passar tot el camí de la plaça a casa somicant, pobrissona. Va pujar les escales sanglotant. Va entrar a la cuina plorant a llàgrima viva. Els seus laments es van continuar sentint a través de la vàlvula de l’olla fins que va estar ben cuita. Aleshores, envoltada d’un cor de patates, va arronsar les fulles i va callar per sempre.



David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols

dijous, 18 de juliol del 2013

EL SOMNI (Un microrelat d’Eduard Ribera)

El somni és sempre el mateix: algú m’empeny a dins del diccionari, i aleshores davallo en caiguda lliure al pou profund però ben il·luminat on conviuen les paraules. La patacada és substantiva però afortunadament és amortida per un llit d’exclamacions. El fet és que de seguida començo a remenar articles i després adjectius i e aquest moment m’adono que alguns pronoms s’escapoleixen pel corrent sintàctic, rere el rastre d’una comitiva verbal. Les conjuncions i les preposicions es barallen i un adverbi les fa posar en concordança, ordenadament. En aquest punt intento construir una oració que tingui certa lògica, però aleshores, de sobte, sona el despertador. “És l’hora d’aixecar-se”, pronuncio. És la frase que estava buscant.

La il·lustració és obra de Rodger Roundy.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965)  és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Ha publicat “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa, 2009) i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

diumenge, 14 de juliol del 2013

I TU, JA ESCRIUS? (Un microrelat de Sònia Moll)

Passem poc temps amb el pare. Treballa tot el dia en una editorial corregint llibres de medicina, i encara fa hores extres. No arriba el sou per a tanta criatura. Molt sovint s’endú feina a casa: arriba a les set, es tanca a l’habitació i no en surt fins a l’hora de sopar.

Tots quatre esperem amb una ànsia secreta els diumenges a la tarda. El pare treu el cap per la porta de la seva habitació i ens crida: “A qui li toca?”. Fem torns perquè ens talli les ungles. Entra un de nosaltres i tanca la porta. Els altres fem veure que ens entretenim amb els nostres jocs mentre parem l’orella per anar-hi tot d’una quan tornem a sentir “A qui li toca, ara?”.

En l’estona que el pare ens talla les ungles, ens dedica en exclusiva tot el temps del món. Ens pregunta com ha anat la setmana a l’escola, si tenim amics, si ens portem bé amb els mestres, quines assignatures ens agraden i quines no. Assaborim el privilegi de sentir-nos únics davant d’ell, i li contem les nostres històries petites, les frustracions, les baralles i els jocs amb els germans, les excursions de l’Esplai. Sempre sona música clàssica. “I tu, ha escrius?”, em pregunta ell. I jo m’afanyo a dir-li que sí, perquè fa dies, setmanes, mesos, que he començat a imitar-lo, i esgarrapo quatre línies en llibretes menudes d’espiral, quadriculades, com les que ell omple amb lletra diminuta.

Malgrat les ganes immenses de ser-li a la vora, prefereixo ser l’última, perquè així sortim junts del despatx i ell em posa la mà a l’espatlla i recorrem junts el passadís atapeït de prestatgeries plenes a rebentar de llibres, i arribem al menjador i m’assec al seu costat, amb la il·lusió de continuar la conversa.

Mai, mai de la vida, no m’he mossegat les ungles.


Microrelat inclòs a “Creixen malgrat tot les tulipes” (Viena, 2012). El quadre és "Dans la bibliothèque" d'Édouard Vuillard.


Sònia Moll (Barcelona, 1974) és llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Amb “Non si male nunc” (2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. “Creixen malgrat tot les tulipes” ha rebut el XXXII Premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa.

dimecres, 10 de juliol del 2013

UTOPIA (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)

L’amo va estrènyer els coberts i va estirar el coll, com sempre que alguna inconveniència el crispava. I això era sovint. Aquesta vegada es tractava de la manca de carn en les menjades. Ens va advertir que no toleraria “més peix pudent i alfals”. És un home gran i ens sabia greu contrariar-lo, descobrir-li que el Nou Govern Mundial s’havia proposat eradicar el consum d’animals morts i acabava de clausurar fins l’últim escorxador i l’última carnisseria.

L’endemà, quan es va adonar que les salsitxes no eren de debò, sinó un succedani a base de farina, es va encendre d’ira i va ordenar que assotéssim el cuiner. En constatar la passivitat de tots l’escassa disposició a obeir-lo, va empunyar ell mateix la vara, cosa que va servir per liquidar la nostra paciència. Vam reunir l’assemblea i vam acordar unànimement enviar-lo amb els parents més pròxims. El càstig físic i la servitud també havien estat abolits, però això ell no ho hauria pas entès mai.

Ho vam fer a la sort i em va tocar a mi portar-lo a l’estació amb el carro, lligat i emmordassat per evitar que fotés crits i escandalitzés els paisans que ens trobéssim pel camí. Prop de l’escola, uns xiquets es van riure d’ell i ens van tirar una pedrada, però eren petits i no ens van encertar. Més endavant ens van saludar tristament, movent el cap, l’antic alcalde, ara escombrador municipal.


Microrelat inclòs al llibre “El llibre de tòpics” (Brosquil, 2002). El quadre és de Shelley Ross.


Carles Bellver Torlà és analista de tecnologia educativa del Centre d’Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Ha escrit entre altres “El llibre de tòpics” (Brosquil, 2002),  “La vida canina” (Brosquil, 2005), “L’home del calendari” (Tria, 2011). 

dissabte, 6 de juliol del 2013

FER-SE EL MORT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La infermera et pren el pols i fa que no amb el cap. El doctor esbossa un gest compungit però rutinari. La teva dona ofega el plor amb un mocador. El malalt del llit veí remuga alguna condolença. Et pengen una etiqueta al voltant del dit gros del peu i t’arxiven dins d’una d’aquelles lliteres metàl·liques: fer-se el mort té alguns inconvenients.

Al dipòsit no s’hi descansa bé: hi ha el degoteig llunyà però insistent d’una aixeta; hi ha un terrabastall cada vegada que porten nou inquilins; i les converses desimboltes del infermers, tan familiaritzats amb els cadàvers que no els tenen cap respecte; però, sobretot, hi ha la companyia massa silenciosa, ensopida, de cossos rígids.

L’endemà, quan comencen a furgar-te, ets a punt de deixar-ho córrer: busquen ves a saber quina deficiència en alguna víscera, et remenen com si fossis una escudella i et deixen, de record, una cremallera que ressegueix la superfície bombada del ventre com el meridià d’un globus terraqui. Més tard, un pinzell et fa pessigolles a les galtes i un pintallavis et perfila la boca. Voldries rebel·lar-te (detestes els cosmètics) però l’olor de les pólvores és reconfortant i desvetlla records d’infantesa (que n’és de capriciosa la memòria!).

És durant el panegíric del capellà que penses que potser has portat massa lluny la teva representació. Potser ja n’hi ha prou, de fer-se el mort. Però és tan agradable reposar entre encoixinats de vellut! S’hi està tan bé! Al final, decideixes continuar. Això és el què fan tots.



Aquest microrelat forma part del llibre inèdit “Les mil i una” i ha estat guardonat amb el “XXV Premi de Narracions curtes Ferran Canyameres 2013”. L'il·lustra un fotograma dels crèdits de la sèrie "Six feet under".

dimarts, 2 de juliol del 2013

CONJUR (Un microrelat de Maria Cirera)

–Papa, hi haurà un dia que serà més màgic que els altres?

El pare treu el cap de darrere el diari i se l’asseu a la falda.

–Oh i tant, petita! Hi haurà un dia, un de sol entre tota la resta, que serà el més màgic de tots.

Des de llavors i fins ara, hi ha hagut pluges d’estels, viatges exòtics, muntanyes encantades, promeses de sang... però cap dia com aquell. Cap sensació tan màgica com les paraules d’un pare conjurades sota l’atenta mirada d’una nena de cinc anys.


Il·lustra el microrelat "Nit estrellada" de Van Gogh.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.