dimarts, 31 de març del 2015

TORNAR (Un microrelat de Xavier Ballester)

Estic mort. Ho sé perquè estic viu i puc veure com estic mort. Els operaris són a punt de segellar la làpida, us crido però no serveix de res perquè els morts no criden. Tan se val, no hi sou, no heu vingut. Ara ho sé, massa tard. Però no patiu, no us ho retrec pas. Tornar a començar és impossible, però quan torni just al moment on us he deixat –els nens esmorzant a la cuina i tu a punt de besar-me la galta– tan sols us demano que seguiu fingint, que seguim vivint com sempre, com si m’estiméssiu.


Microrelat guanyador del Concurs "Cronoviatge" organitzat per Fantàstik i l'editorial Males Herbes. L'il·lustra "L'illa dels morts" d'Arnold Böklin.

Vaig néixer a Barcelona el febrer de 1974. Vaig llicenciar-me en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona el 1999. He guanyat premis de poesia (Concurs de l'FNAC, 1999) i de narrativa (15è Premi de narrativa curta Tinet dels "Premis Ciutat de Tarragona 2011-12" i Premi "Casal Lambda 2010", a més de ser finalista del "III Miquel Arimany 2012" i del "Mercè Rodoreda" de Gràcia). Dirigeixo el programa de literatura "Lletraferits" a Ràdio Molins de Rei.

divendres, 27 de març del 2015

DE SOL A SOL (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Encara és negra nit quan es remulla la cara amb l’aigua del gibrell. Un cop vestit, baixa a l’estable i pixa sobre la palla del femer. Després treu la mula i l’enganxa al carro. Hi carrega la dalla, la pedra d’esmolar, una manta vella i el sarró que li ha preparat la dona.

–Arre! –crida un sol cop. La mula és un animal ja gran de pels aspres i ulls tristos. Amb el pas mandrós, enfila el camí que porta al camp de blat. El gos perdiguer els acompanya content. Quan arriben al tros, ben just clareja. Es planta davant l’extensió de blat madur. S’ajusta la faixa, escup a les mans i s’hi posa. Amb el cos lleugerament corbat, mou la dalla d’esquerra a dreta amb mà ferma i una cadència regular, avançant una camada curta després de cada cop. El blat cau arrenglerat al seu pas mentre el sol va pujant. De tant en tant s’atura ja sigui per eixugar-se la suor, afilar la dalla o remullar la gola seca. El gos dorm sota el carro, a l'ombra. La mula pastura lligada llarg a una alzina jove i amb el cap i la cua mira d’espantar els tàvecs que li volen xuclar la sang.

A l’hora de l’àngelus deixa la dalla a terra. Es treu el barret de palla, dóna una grapat de civada a la mula i busca l’ombra de la noguera. A recer dels raigs del sol, menja un tros de pa de tres dies i un bocí de formatge; de tant en tant fa un trago de vi del bot. Després estén la manta i s’hi ajau de costat, amb els genolls arronsats i les mans juntes a mena de coixí. El gos també s’emmandreix a prop dels peus. Fa la migdiada una hora llarga i acabat torna a segar blat.

Sega fins al moment que calcula que podrà arribar a casa amb l’últim bri de llum. Carrega les eines mentre s’empassa el doloret que li rossega la ronyonada i xiula al gos. No cal que digui res a la mula, ella també té ganes de tornar i amorrar-se a l’abeurador. Mentre s’atansen al poble, pensa en el sopar calent i en el llit tou; i també pensa que la nit serà curta, massa curta, però és temps de collita i ha de pujar cinc fills.

Il·lustra el microrelat "Harvest Time" de Henry Hillier Parker (1858-1930)

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat.


dilluns, 23 de març del 2015

VENTURA (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Sí, sóc la Ventura. La que arrossega els peus cansats sobre les rajoles gastades. La que puja i baixa les escales, esgotada; la que obre armaris, desa el farcell, puja sacs de carbó des del celler; la que neteja la roba al safareig glaçat, la que ploma l’aviram, la que passa les nits vetllant a un nen malalt. La que s’ha fet vella en aquesta casa que té llar de foc a cada habitació. Però no al meu cambró sotateulada: glaçat a l’hivern, sufocant a l’estiu.

Em vaig quedar orfe als onze anys. Els pares van morir dels tifus. La senyora Rocasanta se’m va endur a casa seva; les veïnes deien que l'hi devia etern agraïment. Se’l va cobrar tots els dies de la meva vida. Amb tretze anys, duia l’hort, el bestiar, la cuina. Quan van nàixer els fills –tres mascles seguits– jo els cuidava, els paixia, carregada amb un o l’altre mentre triava llenties o fregava la plata. Eren nens bells i capriciosos que es van tornar dèspotes en créixer. El pare reia si em colpejaven, la mare els atiava a tractar-me amb menyspreu. Jo els hauria pogut estimar, i bé que tots els meus sentits hi anaven: estava tan sola i em necessitaven tant. Però els cops dels seus punys petits es van transformar en burles malintencionades i reganys. Mals nens.

Els nois es van rebentar en divertiments la fortuna familiar, mentre el senyor jeia garratibat d’una embòlia i la senyora baladrejava, malparlant dels fills que els deixaven sols en l’infortuni. Vella i inútil, em van deixar morir al meu cau de misèria, la porta tancada, per no sentir-me agonitzar.

Per això sóc aquí: si venen operaris, rebento portes; si s’acosta un curiós, l’aterro amb esgarips. Els fills Rocasanta miren la gran portalada, encara sumptuosa, els ulls esbatanats. La casa és tot el què els queda i l’han de vendre, és la seva darrera esperança. Però qui pot enfrontar-se a un esperit irat? Un vent glaçat passa entre els arbres. Parlen baix, per temor.

–Tu creus que és la Ventura...?  


Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio amb "Greix", també el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre "Estats del metall" (ed. Saragossa).

dijous, 19 de març del 2015

CAPTIVERIS (Un microrelat de David Vila i Ros)

Quan l'últim pres abandonà la presó, el carceller s'adonà que ningú no havia passat tant de temps entre aquelles parets com ell, que hi havia treballat des del primer dia. I aleshores sentí una sensació d'ofec.

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l'ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.


diumenge, 15 de març del 2015

LES CROQUETES DE L'ÀVIA (Un microrelat de Carme Dolz)


Només de creuar el portal l’olor t’agafava pels turmells i et feia saltironejar, ballar escales amunt, lleugera com el vent. Un fil de sofregit s’escolava per sota la porta i et venia a buscar, penetrava en el teu nas i, com dos dits llargs, et feia elevar la barbeta estirant-te esglaó rere esglaó fins al segon pis. Quan la meva mare es posava a fer croquetes, tota l’escala n’anava plena.

Les tardes de dijous, en arribar d’escola, m’asseia al tamboret de la cuina i mentre berenava la veia traginar paelles amunt i avall, remenar la cassola dels rostits, fer anar amb traça un ganivet ben esmolat, eixugar-se amb el puny de la màniga la llàgrima de dol per la ceba de Figueres. Cada setmana les croquetes duien un farcit diferent, cada dijous m’esperava el joc de les endevinalles, tota una competició entre l’enginy i la creativitat de la mare i la meva memòria gustativa i fi paladar.
 
Pel meu aniversari, de formatge amb nous:

–Quan més petita és la nou, més soroll mou– deia la mare.

Per Pasqua, de bacallà i prunes:

–No facis aquesta cara, que aquestes prunes no són agres.

Per carnaval, tot s’hi val.

Dijous passat la mare, de tan segura que n’estava, em va donar una pista:

–És una recepta secreta, són les croquetes de l’àvia!

Allò no podia fer res més que tocar-me la moral i les vaig tastar:

–Hi trobo rostit? Pollastre? Bolets, cabrales, pernil, vedella, tofu, espinacs?

Després d’un parell d’hores d’anar-li al darrere, amb l’ego irritat i aprofitant que era a la dutxa, com qui no fa res vaig saltar-me les normes i li vaig dur un parell de croquetes a l’àvia a canvi del secret de la seva recepta, un fàcil suborn ara que feia mesos que jeia vint-i-tres hores diàries al llit.

Però l’àvia no hi era, fora de les croquetes.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  on esbargir el meu petit cervell escriptor.