Una hora abans del canvi de dia, l'Àgueda va pujar
a les golfes sigil·losament. Asseguda davant del mirall escrostonat que
coronava el tocador familiar, va encendre el canelobre de tres braços de l'àvia
Segismunda i se'l va acostar breument al rostre per mirar-se. Llavors va treure
d'un calaix el raspall de plata de la tia Justina i va començar a desenredar-se
la llarga cabellera de color gris perla que se li arraulia sobre les cuixes,
com un gat manyac. Tot seguit, va despenjar de l'armari de noguera el vestit
més llampant de la seva col·lecció, una túnica blanca de fil amb brodats de
fantasia que li tapava tot el cos, i se'l va posar amb cerimonial parsimònia.
Finalment, es va empolvorar les galtes amb la cendra que cobria el tocador, es
va escurar la gola una mica i va assajar davant el vell mirall el seu somriure
més malèfic.
A les dotze en punt, l'Àgueda va empunyar el
canelobre encès, va travessar la porta de les golfes com un corrent d'aire i va
començar a recórrer les diferents estances de la casa, terroritzant els
residents amb uns udols esgarrifosos. El 50è aniversari de la seva mort en el
devastador incendi que va destruir bona part de la seva casa pairal, bé es
mereixia aquella celebració extraordinària.
David
Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i
microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i
ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de
l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els
seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui
tampoc trauré la pols”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada