diumenge, 18 de febrer de 2018

ELS MESOS (Un microrelat de Sandra Freijomil)


No ho aconseguiré mai. Gener, febrer, maig... No. Torna-hi. Gener, febrer, març, juny... No. Ara les nenes canten. Han inventat una cançó perquè jo aprengui els mesos. Elles ho fan com si res, cada matí, després d’esmorzar i abans d’anar a la platja, la mateixa cançoneta. Sense esforç. Jo m’hi enganxo però no em surt. M’enfado. Amb el pare i amb elles, en el fons m’enfado amb mi mateix. Perquè no me l’aprenc.

El pare carrega el cotxe, les tovalloles, la nevera amb el dinar, la síndria ben grossa, les galledes i pales, el diari, el protector solar. Les nenes pugen i riuen. Jo encara estic provant de repetir la cançó, la que canten cada matí i que a mi no em surt. Han decidit anar a migjorn avui, no hi bufa el vent.

De camí, observo per la finestra del cotxe els metres i metres de tanques de pedra amuntegada i portetes de fusta. Tot d’una, en passar per una casa blanca i lluminosa, ho recordo, xisclo tot content, rere aquesta corba hi ha un ruc. El pare, la mare, les nenes, tots em miren incrèduls. Què dius tu ara! Jo em faig petit, penso que possiblement m’he equivocat però encara murmuro, jo recordo un ruc. Perquè és cert, perquè l’estiu passat hi era, i el vam veure i vam riure, perquè què hi feia un ruc lligat amb una corda, a la vora de la carretera.

El pare tomba i allà, imponent, com un regal de reis, hi ha la bèstia, el ruc, gris indefinit, lligat a la tanca. Les nenes criden, tenia raó! El pare somriu i murmura, aquest noi té molta memòria. Jo faig un bot, content, inflat, mentre repeteixo endins, gener, febrer, maig... com era allò dels mesos? I me n’adono de nou que no em surt.

Nascuda a Barcelona el 1975, sóc llicenciada en Filosofia per la UB. Escric des de ben jove i sobretot llegeixo. Vaig fer els cursos de novel·la de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu i tinc tres novel.les al calaix que busquen editorial. També escric relats breus i els publico al blog www.sandrafreijomil.com. Treballo, faig de mare de tres fills i observo la vida per extreure'n relats.

dimecres, 14 de febrer de 2018

LA CRINFLACCIÓ DEL CUMBRENY (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El primer impacte va esquinçar la nau
com si fos un obrellaunes gegantí.
RAY BRADBURY, Calidoscopi

Els sensors d’hipermaneig havien detectat un entòmit que descrivia una òrbita helio-el·líptica al voltant de Sigma 7. Vaig entuscar les coordenades. L’anàlisi dels paràmetres de Frey eren taxatius: la crinflacció era imminent. Els gràfics Morris-Svenson i el Paradigma de Jones ho corroboraven. El capità va exigir una premanació. A contracor, vaig verificar el tablatge de mussems i brònquils. De passada, vaig demanar al meu assistent que comprovés els carbencs i els nivells de portecoil i benzamina. Amb els resultats a la mà, no em quedava cap dubte: si no entrompàvem el garbam, se’ns desfimbraria el trenc.

Vaig decretar una discrumpció urgent dels grufonys. La nau va fer un trifoll espantós, una virella rescumbrosa. «Es pot saber per què heu discrumptat els grufonys?», va protestar el capità, fora de si. Però l’arcam se’ns envintrollava i els torells nimfàtics es trengien. Un regum espès va contrifar el pengrer, va refisclar-lo. El capità renegava: «Escròtil putèfic!». Vaig còrrer cap a la baraula d’emprunament: calia fer una maniobra de cligregació. Però el tribec devia estintar-se perquè, mentre jo mirava de girlar les cletxines i les carbenyes, vaig sentir un brunc estifòl·lic que ens fesqueia. El rínjol va brumar-se, els xipridors s’aventraven, s’enllonguien, es marcofaven. Els compingidors no responien. La gatzina va empitrar-se. No quedava cap albúrmia estràfica, cap birlot, res. Tot era garbony i llúcul. Tranglòdia, frungícia, albort. «Anauli! Anauli!», cridaven els companys.

I l’entòmit va crinfladir. Escròtil putèfic!

La il·lustració és de Robert Hochstoeger.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018)

dissabte, 10 de febrer de 2018

LLARG CAMÍ (Un microrelat de Maria Figueras)

El pagès de pell torrada nota el tacte de suor al coixí. Ha lluitat tants anys contra el fantasma, que li sap greu deixar-se endur. Finalment però, acluca els ulls. Cau avall, per un forat profund. L’olor de terra acabada de llaurar l’embolcalla. Gotes de rosada sobre uns pàmpols li mullen la cara. Llum, veu llum. Una escletxa que s’acosta, s’escolten veus. Lentament surt de la foscor i amb la vista borrosa s’observa, va nu. Algú l’agafa, s’ofega. Enyora el suau xiuxiueig de la vinya i plora amb gran desconsol. S’intenta eixugar les llàgrimes, però no en troba, i llavors s’adona de la seva petita mà. Una dona suada i exhausta l’observa.

La fotografia que acompanya el microrelat és d'Herminio Alcaraz.

Maria Figueras Tutusaus (Sant Vicenç de Calders, 2001), sóc estudiant de 1er de batxillerat científic i m'agradaria ser metge. Gaudeixo descobrint la natura, toco l'oboè, escric de tant en tant i m'apassionen les noveles policíaques. El 2015 vaig guanyar el primer premi del concurs Joan Perucho amb el relat "El vestit vermell".

dimarts, 6 de febrer de 2018

LA BIFURCACIÓ (Un microrelat de Beatriz Díaz Rodríguez)

De tota la vida, la deixalleria era acabant el poble a la dreta, i el cementiri, a l’esquerra. Aquell matí, però, els veïns de Fossar de Dalt que van voler acomiadar al vell i conegut Tomàs, van haver d’agafar el camí de la dreta, tot fent pujada, segons el nou avís. Amb la pena ningú s’ho va qüestionar, la vídua amb els ulls plorosos no podia més que seguir els passos dels seus veïns, tot recordant i enyorant al vell Tomàs. De tornada, i fent baixada, les llàgrimes s’assecaven i acomiadar-se d’en Tomàs no es feia tan pesat. Varen començar les preguntes, qui hauria decidit aquell canvi? Estaria còmode en Tomàs dins d’aquella banyera rovellada tota l’eternitat? Arribats a la bifurcació es van creuar amb en Joanot, ben carregat amb la seva vella i trencada bicicleta, tot agafant el camí de l’esquerra sense aixecar la vista del terra per veure el nou avís. Ningú però va gosar en preguntar-li res. En part perquè en Joanot era el fill del nou alcalde i perquè aquella bicicleta ben mereixia un bon descans, les vistes i el sol de tarda del cementiri, perdó, de la nova deixalleria, no tenen preu. La seva pena però trigaria més en marxar, la nova deixalleria de tornada fa pujada.

Beatriz Díaz Rodríguez (Mataró, 1977) és llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses (UAB) i postgrau en Gestió de Continguts a Internet (ICT). És en el seu paper de mare de dos nens on fa de publicista, directora financera, gestora de conflictes i dinamitzadora d’actes diversos. Sempre ha escrit però mai s’havia llençat a fer-ho públic, és des de l’any 2016 que escriu microrelats i els comparteix.

divendres, 2 de febrer de 2018

FILLS DE DÉU (Un microrelat de Sílvia Armangué)

No és que en Jaume, l’hereu, ens fes fora, no, però des que el pare es va ferir, en Joan i jo vam veure que fèiem nosa. Jo, sempre en vaig fer, de nosa, perquè vaig néixer així, curt i negat. Els anys que en Joan va passar al seminari, fent-se un sant capellanet, vaig viure ben malament. El Jaume no em sofria; quan es reien de mi, ell també reia, no com el Joan, que diu que sóc fill de Déu, com tothom. Quan el pare va morir, vaig sentir una gran dissort, més quan el Jaume va fer-me anar al casalet de la granja, a fora el mas. No em reca la feina, i jo feia tot el què ningú volia: netejar la cort, carregar aigua i llenya, escorxar les bèsties. Si s’havia d’anar al poble, allà m’enviaven, fes pluja o socarrim; si la gata paria massa seguit, jo li treia els cadells. Mai he ofegat els animalons, que és una mala mort; què saben ells, pobres bestioles, la nosa que fan. Els trencava l’espinada: el coll partit en un moment, i ni ho sentien. En Joanet venia, molt de tant en tant: quan fos capellà se’m enduria, em deia. Era el meu consol.

Ara, que fa tants anys que visc lluny del mas, em sento feliç. Aquí al Convent de Santa Maria de Pujalt feinejo de valent, però visc a la casa parroquial amb el Joan. El Joanet és rector de Pujalt i confessor del convent, i està tot el dia puja i baixa, atiant la fe de la gent i fent bones obres. 

Avui he estat al galliner, a l’hort i a la cuina; després, la germana Madorell, que és vella i agra, m’ha donat un farcellet, com d’ altres vegades. I he pensat que era bon dia per plantar els lliris nous. No hi ha lliris com els meus. No, enlloc de la comarca. Alts i esplendorosos. Quan ve gent de qualitat a visitar el convent, els duen a veure la capella de sant Fatxendo, el canell incorrupte de santa Suleima, i els meus lliris.

Cavo un forat fondo en la terra negra, i llavors m’adono que el farcellet es mou. El primer cop, li vaig dir a la Madorell, germana, és viu, encara, i ella em va mirar furient i va dir: fes com sempre, desgraciat. Però mai els he sepultat alenant; faig com als gatets. Quina culpa en tenen, ells.

Dies com aquest, en Joanet està trist, i sovint plora. S’acusa de ser un pecador, un mal home, i té amarguesa en la mirada.

Jo faig sopa de farigola, que li agrada molt, i cansalada. I passen els dies, i es va consolant, pobre Joan meu. 

És viure.

La fotografia és d'Andrés Rul·lan

Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio i el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre Estats del metall (ed. Saragossa).