divendres, 3 de juliol de 2020

UN LLOC TRANQUIL (Un microrelat de David Gaffney)

L’habitació que li van donar tenia set armaris. Set. De nit, els armaris l’aclaparaven. Figures fosques i melancòliques s’apropaven al llit, cares amb mirades amenaçadores sorgien de les vetes de la fusta. El propietari no permetia desfer-se’n. Eren clàssics. Sòlids. Així que havia de pensar una manera de fer-ne ús. En un va encaixonar-hi el televisor, en un altre l’equip de música, els estris de cuina en un tercer, i va omplir de trastos la resta. Però no se li ocorria què fer amb l’últim. Una nit va entaforar-hi el seu edredó i va dormir millor que mai.

Va decidir quedar-se a l’armari. Hi va instal·lar la ràdio i també menjava allà dins. Finalment va convidar sis persones més a viure en els altres armaris. Perquè ell era un home sociable.

Traducció de Jordi Masó.

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010), All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark. La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013).

diumenge, 28 de juny de 2020

MEGAFONIA (Un microrelat de Núria Mirabet i Cucala)

De petit va anar a un gran fira amb els pares i els germans. De cop es va trobar sol i no va saber cap a on tirar. Es va sentir trist, perdut i desvalgut. Una altra família el va veure i el va portar al punt de megafonia. Van dir el seu nom. Van arribar el seu pare i la seva mare que s’havien separat. Ella pensava que era amb ell i ell que era amb ella. D’adult també se sent trist, perdut i desvalgut, però no hi ha servei de megafonia.

Núria Mirabet i Cucala (Barcelona 1954) és llicenciada en Filologia catalana, ha estat professora de Llengua i Literatura catalanes a secundària. És traductora de l’alemany, el francès, l’italià i el txec. L’any2013 se li va concedir el Premi Vidal Alcover de Traducció per l’obra de J. W. Goethe De la meva vida. Poesia i veritat, l’any 2011se li va concedir el Premi Ciutat de  Barcelona de Traducció per la mateixa obra. És autora de contes per a infants i va rebre el Premi «Catalanets de Berlín e. v.». És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

dimarts, 23 de juny de 2020

L’ASSETJADOR (Un microrelat de Jordi Masó)

Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i en beu el contingut d'un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!

Microrelat inclòs a Ambrosia (Males Herbes, 2020). Ambrosia, el nou llibre de Jordi Masó, és des d’avui, 23 de juny, a totes les llibreries del país.

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dijous, 18 de juny de 2020

LA PREGUNTA (Un microrelat de Vicenç Ambrós Besa)

El paquet ha d’arribar d’un moment a l’altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S’acomiaden «no cal que m’acompanyi, sé el camí, gràcies» i trenca l’embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L’olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d’una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure’s a la solapa, s’atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l’editor i li explica. «Apareix l’any de naixement, sí, però també l’actual.» L’editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l’autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d’interrompre’s la connexió: «Qui és, vostè?».

Soc escriptor i jurista. Visc entre Lluçà i el barri barceloní de Sant Andreu. Conreo la narrativa i la poesia. He publicat algunes novel·les, l'última de les quals (Acta martyrum, publicada per Cossetània) va rebre el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. També m'han editat alguns reculls de poemes i he col·laborat en l’elaboració de llibres locals vinculats al Lluçanès, així com en diversos reculls o antologies d'autoria compartida. Des del 2019 condueixo tallers o seminaris d’escriptura creativa. Algunes de les meves obres es troben disponibles al web www.vambe.cat

dissabte, 6 de juny de 2020

L’HOME PACIENT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Té fama de fotògraf observador i pacient. El Tomàs és capaç d’estar-se hores alerta per captar la imatge d’una abella pol·linitzant una flor d’ametller o esperant l’eclosió de l’ou d’una cria de tortuga. Ha plantat el trípode en paratges recòndits, des de la Capadòcia fins a Islàndia, des d’Austràlia fins a la Patagònia. Però la revista no es ven gaire bé. Per això, quan el director l’ha cridat al seu despatx per comunicar-li que aquest any tampoc li apujaria el sou, el Tomàs, sense dir res, ha tret el sobre de la maleta i l’ha posat sobre la taula. Abans d’agafar-lo, el director l’ha mirat breument, intentant endevinar-ne el contingut. Mentre observava les fotos, unes gotes de suor s’han insinuat al seu front.

Microrelat inclòs al recull El peix que volia ser home (Amazon, 2020).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no! 99 exercicis d’estil (Premi Lleida de Narrativa, 2009), La vida assistida (Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2011), De memòria (2016) i La paraula primera (2017). https://ribera.wordpress.com

dimarts, 2 de juny de 2020

EN QUIN MÓN ESTIC? (Un microrelat de Joaquima Pellicer)

Des de fa uns quants dies, quan la visito a l’hospital sempre em fa la mateixa pregunta: «En quin món dels morts estic, en el món del cel o de l’infern?». «En cap dels dos, ni en un ni en l’altre», jo li contesto, «estàs a la terra, tia, en el món dels vius, entre tots nosaltres.» El facultatiu ens ha dit que la situació no és preocupant, que les persones d’avançada edat i malaltes sovint es desorienten.

Però abans-d’ahir vaig ser jo qui es va desorientar del tot amb el seu nou i desconcertant comentari. Tot passejant-la amb la cadira de rodes pel passadís de la tercera planta de l’hospital, va insistir molt a entrar en una de les habitacions dels altres malalts. Em va dir que allí estava descansant el seu marit i que cada dia li feia una estona de companyia. «Això que em dius no és possible, tia», jo li vaig dir tota sorpresa, «perquè l’oncle Josep, el teu marit, fa més de vint anys que va morir». Ella, tota disconforme i aparentment serena, amb veu alta em contestà: «Ja ho sé que el meu marit és mort, no en tinc cap dubte. És per això que et pregunto, sense resposta: en quin món dels morts estic?». La pobra dona, a més de desorientada, s’havia begut l’enteniment.

Joaquima Pellicer Solà (La Bisbal d’Empordà, 1952). Des de molt jove ha treballat d’administrativa. Ha publicat el llibre poemes i històries Coses de l’avi, coses de casa, vivències del passat (2008), el conte infantil il·lustrat En Mic i la nit de Reis i la novel.la El llac de les papallones (Curbet Edicions, 2020). Col·labora mensualment en la revista de lletres Doll de tinta, amb una secció titulada Petites històries i llegendes empordaneses.

dijous, 28 de maig de 2020

PRECAUCIONS DE MATINADA (Un microrelat de Josep Pastells)

Què els hi he de dir, ara? Parlar-los del meu avantpassat Onofre de Dip seria una estupidesa, em temo. En l'hipotètic cas que sàpiguen qui és i entenguin els meus justificadíssims motius per conduir de matinada, encara em relacionaran, via ratpenats, amb la propagació del virus i, moguts per l'impuls heroic inherent als pànics moderns, actuaran per preservar la salut comunitària. L'estat d'alarma ho complica tot fins a extrems inaudits: seguir les meves rutines nocturnes és quasi més perillós que ser el Tigre del Maestrat a la Primera Guerra Carlina!

El més raonable serà admetre que he transgredit les normes, acceptar impassible la multa de 600 euros. Malgrat la ira que em domina, tinc un aspecte força presentable i puc passar per un ciutadà que almenys ha omplert el certificat autoresponsable de desplaçament. També és cert que no hi especifico la causa de força major que m'ha fet agafar el cotxe a aquestes hores, però no penso confessar que tinc una amant a Llançà i consagrem el nostre amor mossegant-nos les goles. Decideixo que simplement diré lo de l'amant i suportaré amb estoïcisme les mirades burletes.

Tot es complica quan un dels agents se m'acosta més del compte i constato que no fa gaires hores que s'ha tallat afaitant-se. La flaire de sang seca és tan deliciosa, tan irresistible, que m'obliga a actuar com el vampir modern que soc. Veloç, implacable, amb dentegades profundes i precises que, per simple precaució, faig extensibles a l'altre mosso.

Microrelat escrit en homentage a Joan Perucho.

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d'aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d'Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l'Empordà (2018).

divendres, 22 de maig de 2020

VENJANÇA (Un microrelat de Jordi Masó)

Havien deixat l’urna sobre un prestatge de la llibreria. Va descaragolar la tapa. Encara feia olor de socarrim. Va anar escampant les cendres per tot el pis amb el mateix gest que feia quan, de petita, espargia les llavors a l’hort de l’avi, allà al poble. Abans de marxar, va contemplar el paisatge nevat de la sala d’estar. Quin descans no haver de sentir mai més la cantarella irritant, insistent: «Adela, torni a passar el drap que als mobles encara hi ha pols!».

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El proper mes de juny apareixerà el seu nou llibre de microrelats Ambrosia, també a Males Herbes.

diumenge, 17 de maig de 2020

TAFANERIES (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Ningú sabria dir com va sorgir el mite. D’un cúmul de casualitats, segurament, com tots. La qüestió és que algú va començar a fer córrer que l’Andreu era immortal. L’home no tenia cap característica especial que ho justifiqués. Semblava més jove del que era, això és cert, i feia uns anys havia sobreviscut a un accident de cotxe força aparatós. Però d’aquí a acceptar que era etern, n’hi havia un bon tros.

Ell no ho desmentia mai. Al contrari. Si li preguntaven, callava i feia aquell mig somriure de qui guarda un secret extraordinari. De vegades, com qui no vol la cosa, fins i tot deixava caure que havia anat a visitar la família, besavi inclòs. Si fos veritat, l’avantpassat hauria de ser de la quinta del Matusalem! En tot cas, entre això i allò, la llegenda va anar creixent.

I és clar, si els seus ancestres encara eren vius, volia dir que la immortalitat s’heretava. Des del dia que algú va arribar a aquesta conclusió, la casa de l’Andreu va ser un no parar d’entrar i sortir dones de dia i de nit. Potser per això, avui, de cos present dins del taüt que presideix el menjador, l’Andreu mostra una expressió de satisfacció que sembla que no l’hagi d’abandonar en tota l’eternitat.

Microrelat guanyador del mes d’abril en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. El quadre és "Dorian Gray" d’Ivan Albright (1947)

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

diumenge, 10 de maig de 2020

LA PROVOCACIÓ D’UN CABELL SOLT EN UN PENTINAT FORA D’AIXÒ PERFECTE (Un microrelat de Mark Leyner)

Té una bomba al cotxe. Fica la clau al contacte i la gira: el cotxe explota. Surt. Obre el capó i fa una inspecció superficial. Tanca el capó i torna a entrar dins. Gira la clau de contacte. El cotxe explota. Surt i tanca la porta d’un cop, empipat. Dóna una puntada de peu al pneumàtic. Es treu la jaqueta i s’esmuny sota el xassís. Furga una mica. Surt lliscant i es neteja el greix de la camisa. Es torna a posar la jaqueta. Entra al cotxe. Gira la clau de contacte. El cotxe explota, enviant restes a l’aire i trencant els vidres de les finestres dels edificis. Surt i diu: Collons! Truca a la grua. Els dóna el número de l’Associació Estatunidenca de l’Automòbil. Remolquen el cotxe a una benzinera Exxon. El mecànic entra al cotxe i gira la clau de contacte. El cotxe explota, destrossa els sortidors de benzina i el logotip vermell i blau d’Exxon esclata damunt del seu pal com un globus en una corda. El mecànic baixa. Vostè té una bomba al cotxe, diu. L’home posa els ulls en blanc. Això ja ho sé, diu.

Traducció de l’anglès de Jordi Masó. Microrelat inclòs al llibre My Cousin, My Gastroentorologist (Vintage Contemporaries, 1990). Hi ha una traducció al castellà: Mi primo, mi gastroenterólogo (Pálido Fuego, 2013).

Mark Leyner (New Jersey, 1956) és autor de les novel·les Et Tu, Baby (1992), The Tetherballs of Bougainvillle (1998) i The Sugar Frosted Nutsack (2012) i els reculls de relats I smell Esther Williams (1983) i Tooth Imprimnts on a Corn Dog (1996).

dimarts, 5 de maig de 2020

CORRO (Un microrelat de Jordi Bonet-Coll)

No hauria d’haver sortit a córrer: no en tinc ganes i està núvol. Per motivar-me, busco una ruta nova. Passo pel costat d’un mas i sento la flaire forta d’una mimosa: n’hi havia una en el camí d’anar a l’escola i és l’olor de la meva infantesa. La pudor de la granja de porcs de més endavant espanta la mimosa i em recorda els estius de l’adolescència a ca l’oncle Pere. Començo a pujar. El sol que travessa els núvols em porta a l’experiència psicodèlica d’una acampada al Pirineu amb vint-i-pocs. I el cant d’una merla em recorda el primer clau amb la dona, enmig d’un bosc del Cadí. Ostres, tot això s’assembla a les pel·lícules: el moribund veu passar la vida davant els seus ulls. Collonades. Però aquest corriol humit i estret, amb un estimball a mà dreta, per on corro ara, és com el del Montseny on vaig estar a punt de matar-me l’any passat. Em van salvar un arbust i la mà d’un capellà excursionista. Per si de cas, camino fins a sortir al camí. I després corro com un boig, perquè fa baixada i per l’alegria estúpida que sento d’haver sortit il·lès d’un pensament encara més estúpid. La cara del conductor del tot terreny que m’envesteix és clavada a la del capellà excursionista.

Jordi Bonet-Coll (La Bisbal d'Empordà, 1969) ha publicat un recull de relats (T'arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999), una novel·la curta (S'ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l'any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Amb el microrelat «Pèrdua» va guanyar el V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16).

diumenge, 26 d’abril de 2020

INTERIORS REVOLUCIONARIS (Un microrelat de Violant Barquet)

Quan es va decretar l’estat d’alarma per pandèmia, els senyors Bondia van convenir que la noia romangués a l’hotel, doncs encara quedaven les neveres plenes, una muntanya de tovalloles i llençols, i les plantes a punt d’esclatar en flor. I la Miranda, que compartia un pis diminut amb dues amigues, va respondre a disposar senyor, i, com de costum, ho va dir de cor. En menys de tres dies ho va tenir tot enllestit. Amb les persianes mig abaixades, comprovà que el silenci existia i que tenia una textura com de flam d’ou. Constatà que sense les persones els objectes romanien pulcres i immòbils, i que aquesta immobilitat precisa aturava les agulles del rellotge.

Acostumada a matinar, les primeres exploracions van tenir lloc allà on mai ningú la requeria, a la biblioteca de l’hotel, on hi va descobrir els contes d’un autor de nom impronunciable, i li semblà que cada conte parlava d’ella i que llegir-los la curava no sabia de quin mal. A les tardes provava de fer sonar el piano i gràcies a uns pocs tutorials va treure la Sonata nº 11 en La major de Mozart. A les nits, encara lúcida i excitada, experimentava amb les aquarel·les i es meravellava de la facilitat amb què el pinzell de marta feia aparèixer vegetals i paisatges sobre el blanc virginal. Les eternes durícies a les mans i els dolors lumbars havien desaparegut. Uns dies més tard va provar amb els nocturns de Chopin, amb les pintures a l’oli, i encara va enllestir una novel·la breu i un recull de poesia.

Quan els senyors Bondia van irrompre aquell matí a l’hotel, la Miranda es va sobresaltar com si l’haguessin arrancada d’un somni molt dolç. Bon dia, Mirandina! —va saludar-la el senyor amb sincera alegria—. Fi del confinament! Tornem a ser lliures! Lliures!

El senyor Bondia no oblidarà mai la mirada que li llençà la Miranda, una mirada desafiant com de guerrillera revolucionària —diria més tard—, com tampoc oblidarà mai la imatge dels dotze cubs de Rubik resolts aquí i allà, que els últims hostes havien abandonat a mig fer, amb exasperada desídia.

El quadre que il·lustra el microrelat és "Empty interior" d'Alberto Mielgo.

Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums, 2014).

dijous, 23 d’abril de 2020

UN CONTE SOBTAT (Un microrelat de Robert Coover)

Hi havia una vegada un conte que, de sobte, mentre encara podia, va començar. És clar que per a l’heroi, que es va posar en marxa, no hi havia res de sobtat en el fet de posar-se en marxa, cosa que havia estat esperant tota la vida, ni en tots els desenllaços possibles, que, com l’horitzó, semblaven estar sempre en algun altre lloc. Però pel que fa al drac, que era un babau, tot era sobtat. De sobte li venia la gana i, de sobte, ja estava menjant alguna cosa. Sempre era com si fos la primera vegada. Llavors, de sobte, recordava haver menjat alguna cosa com aquella abans: una amargor familiar... I, també de sobte, ho oblidava. L’heroi, en trobar de sobte el drac (havia estat trescant durant anys a través de boscos encantats, deserts inacabables, ciutats carbonitzades per l’alè dels dracs, així que l’expressió «de sobte» no li semblava la més adequada) es va adonar que sentia enveja, mentre desembeinava l’espasa (un final possible s’albirava davant d’ell, com si l’horitzó, per un desesperat miratge sobtat, s’hagués inclinat), de la despreocupada llibertat del drac. Llibertat?, podria haver preguntat el drac, si no hagués sigut tan babau, mentre rumiava la sobtada amargor familiar (un record?...) del seu alè. De què? (Oblidat.)

Traducció de l’anglès de Jordi Masó. El quadre és de Rubens (1606-07)

dimecres, 22 d’abril de 2020

LA VIE EN BLEU (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Des de ben petita, ha estat addicta a una sèrie de dibuixos infantils. Amb el pas dels anys la dèria no li ha canviat. Viu la vida en el to blau dels barrufets.

Avui a la sala de parts, el ginecòleg i la infermera s’intercanvien mirades de preocupació. I salta la paraula cianòtic. Li ensenyen el nadó uns instants i se l’emporten a la sala de reanimació.

Ella somriu satisfeta. Serà un nen preciós, blau com el pare. Només espera que no sigui tan rondinaire com ell.

La il·lustració és de Marga Marcet.

Mercè Moreno Montañés va néixer a Lleida. És logopeda i mestra. Ha publicat alguns relats en reculls col·lectius; l’últim, Anades d’olla (2018) amb el grup d'escriptura Pasta de Full de Cardedeu. Publica regularment al blog Des del porxo i al blog del grup Escriure escriure (premi Vila de Lloret, 2018)

dissabte, 18 d’abril de 2020

LEGIÓ (Un microrelat de Manuel Moyano)

Les civilitzacions s’agenollen davant meu. Puc arrasar imperis. Puc aturar la història. Puc sembrar l’oblit. Viatjo amb el vent –com el pol·len o com la teva veu– i ningú no em mana. Igual que els déus, soc a tot arreu. No m’interessa el temps, però em moc de pressa. T’espero en els poms de les portes, en els mobles que fas servir, en els llibres que llegeixes, a la roba que duus posada, en el got amb què beus. No pots veure’m. No pots flairar-me. No pots sentir-me. No esperis clemència de mi. No pretenc res, només esdevinc. No penso en res, només existeixo. No odio a ningú, només destrueixo. Ni les estrelles del cel ni els grans de sorra em guanyen en nombre. Soc un. Som molts. Som ningú.  

Microrelat traduït per Damià Bardera Poch. El quadre és de Cornelis Le Mair (Eindhoven, 1941).

Manuel Moyano (Córdoba, 1963) és autor del llibre de microrelats Teatro de ceniza (Menoscuarto, 2011), els reculls de contes El amigo de Kafka (Pre-Textos, 2001) i El experimento Wolberg (Menoscuarto, 2008) i les novel·les El imperio de Yegorov (Anagrama, 2014) i La agenda negra (Pez de Plata, 2016) entre moltes altres.

dimecres, 15 d’abril de 2020

DIMECRES (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Els dimecres a la tarda, qui em treu és ella. Anem al parc, em deixa que faci les necessitats més urgents al tancat i de seguida pugem a aquell apartament que hi ha a prop. Jo em quedo a la saleta, ajagut en una manta de llana. A vegades, al cap d’una estona, escolto uns gemecs semblants als que se senten a casa algunes nits. Després tornem al nostre pis de sempre. Mentre sopen, ella li explica a quins llocs hem anat i les coses que hem fet. N’exagera unes i n’oblida altres. En acabat, diu que li fa mal el cap i aquella nit mai no sento cap gemec.

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

dissabte, 11 d’abril de 2020

FER EL SALT (Un microrelat de Jordi Masó)

Entre la multitud aplegada davant l'edifici, va aparèixer una dona. «És en Gaspar, el meu marit», va dir, assenyalant la figura enfilada a la cornisa. Els bombers havien desplegat una escala, al capdamunt de la qual un home uniformat intentava dialogar amb el suïcida. «El nostre interlocutor no se'n surt», es lamentava un policia. I li va atansar un megàfon a la dona: «Potser a vostè li farà cas».

Ella va sentir el pes de la responsabilitat. La vida del seu home depenia de la seva capacitat de persuasió i va mesurar molt bé les paraules abans d'acostar els llavis a l'embocadura. «Salta!», va cridar. «O és que no tens pebrots? Salta!». Davant el desconcert de tothom, la dona, amb l'aplom que donen més de trenta anys de convivència, va explicar: «És que el meu marit sempre ho fa tot al revés de com jo li mano». I amorrant-se de nou al megàfon va repetir amb més èmfasi: «Que saltis, t'he dit!».

L'home, dubitatiu, va fer un pas enrere i, dòcil, es va aferrar al braç estès del bomber de l'escala. «Ho veu?», va dir la dona. «En Gaspar sempre va a la seva!» Les paraules li van sortir amb un to més amarg que satisfet. «Mai no em fa cas».

Microrelat guanyador del mes de març en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. Il·lustra el microrelat una obra de George Tooker (1920-2011)

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dimarts, 7 d’abril de 2020

PRINCIPIS (Un microrelat d'Oriol Garcia Molsosa)

Adrià Arimany sempre ha estat un escriptor de principis. Literalment. Entre la seva obra s’hi compten tres mil quatre-cents relats començats, sis-cents setanta-set principis de novel·les i vint-i-tres versos a mig fer (sempre s’ha sentit més còmode escrivint en prosa). 47 principis sense final, el seu primer i únic recull publicat, fou aclamat unànimement per la crítica com «un dels debuts més prometedors de la literatura catalana». Més de tres segles després (i davant la perplexitat de la comunitat científica), Adrià Arimany segueix incapaç de trobar un final digne a la seva trajectòria.

Microrelat guanyador del mes de febrer en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres). 

dijous, 2 d’abril de 2020

CÀSTING (Un microrelat de Joan Pinyol)

Els aspirants a trepitjadors de raïm s’esperaven amb els peus inquiets. La primera a provar sort va ser una balladora de claqué. Massa ritme. El segon, un jugador de bàsquet que calçava un 47. Massa pes. Al final la plaça es va atorgar a un pirata pota de pal. Trepitjava més fi i conferia al raïm un suau aroma de fusta.

Microconte del projecte “Art a la taula”, d’elaboració de textos brevíssims per a etiquetes de cava amb la col•laboració de Cava Guilera de Lavern-Subirats. 

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana i catedràtic d'ensenyament secundari.  Fins al moment ha publicat dinou llibres, entre novel·les, reculls de contes i tres de microrelats: Noranta-nou maneres de no viure a la lluna (Premi Vila d’Almassora, Setimig, 2001), Micromèxics (Premi Vila de Puçol, Brosquil, 2007) i Glops (Petròpolis, 2009). Des de fa anys imparteix el taller de narrativa «El microconte, un petit gran gènere».

dilluns, 30 de març de 2020

CONFINAMENT (Un microrelat d'Albert Pijuan)

Mentre mirava pel balcó vaig notar una presència darrere meu. Em vaig girar. Era el meu hàmster que, des de la seva gàbia, em mirava amb aires de suficiència.

Albert Pijuan (Calafell, 1985) és llicenciat en Ciències Polítiques i en Filosofia. Ha publicat El franctirador (2014),  l’inclassificable Ramon Llull. Ara i aquí (2016), els llibres de relats Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà (2017) i La vastitud (2020) i altres relats en diverses antologies. Ha publicat i estrenat una vintena de peces teatrals. Ha traduït Evelyn Waugh, Robert W. Chambers i Dalton Trumbo, entre d’altres.

divendres, 27 de març de 2020

EL BRINDIS (Un microrelat de Diane Williams)

A l'oceà, la senyora Clavey va decidir avançar fins que l'aigua li arribés a les espatlles. Un petit glop d'aigua va coincidir amb la seva reflexió. Tenia el gust d'una variant freda i salada del seu te paiang congou preferit. No tenia la intenció de beure'n més, però en va beure... més.

Microrelat inclòs al recull Fine, Fine, Fine, Fine, Fine (McSweeney's, 2016). Traducció de Jordi Masó.

L'escriptora nordamericana Diane Williams (1946) és autora de vuit volums de contes breus. The collected stories of Diane Williams reuneix tota la seva obra i va ser publicat l'any 2018 per Soho Press.

diumenge, 22 de març de 2020

A TALL DE FAULA (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Dins de cada arbust se sentia un so constant i mecànic que s’acoblava al dels matolls veïns i omplia el sotabosc d’un brogit inquietant. Milers d’erugues mastegaven incansables les fulles i brots en total sincronia. Era l’estació del creixement i el seu únic objectiu passava per engreixar-se ben de pressa i tancar-se dins del capoll. D’allà en sorgiria una papallona bella i lleugera. Com les que, amb enveja, veien volar gràcils sobre els seus cossos grassos, lletjos i feixucs.

Excepte una eruga que descansava immòbil sobre l’àpex més alt d’un arboç, completament aliena al frenesí de la comunitat. Just acabada de sortir de l’ou havia observat com les papallones morien als pocs dies d’emergir del capoll. I ella no tenia cap pressa per abandonar aquell paradís. Per això, menjava només el mínim necessari per sobreviure. Amb el seu metabolisme alentit comptava poder perllongar l’existència uns quants anys.

Impertorbable davant les mirades de fàstic i menyspreu de les seves germanes, es va cargolar una mica més sobre la tija i va rosegar superficialment una fulleta tendra. En acabat, va girar el cap per cercar l’escalfor d’un raig de sol que s’esmunyia entre les branques.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

dimecres, 18 de març de 2020

T'ESPERO (Un microrelat de Carla Pi Rusiñol)

Com tantes nits, t'espero. Plegues tard de treballar, molt tard.

M'he abillat com a tu t'agrada, el negligé negre de seda acabat amb randa, les mitges fines amb lligacama, no panties —que odies—, la cadeneta de platí al coll, les arracades llargues, les sabates de taló d'agulla.

He parat taula amb espelmes, un sopar romàntic amb ostres i xampany, no cava. Estovalles adamascades, copes de cristall de Bohèmia.

He posat els llençols blancs de setí que més et plauen. He preparat totes les coses que et fan arribar a l'èxtasi, ben administrades, amb saviesa antiga.

Porto el maquillatge acuradament realitzat, subratllant la profunditat de la meva mirada de gata, com sols dir. Estic preparada per fer-te passar una nit inoblidable.

Arribaràs afamat, com sempre. Sé com excitar-te sense escarafalls ni poses impostades, només amb la manera de mirar-te mentre em delecto amb la carn exquisida de l'ostra, sospesa delicadament a la forquilleta de plata. Sé com fer que els meus mugrons endurits alcin la seda del tènue vestit i et provoquin un tremolor de desig als llavis.

Deixaré que em desitgis... Que em portis al llit agafant-me per la cintura mentre em beses el clatell... Allargaré els preliminars, et faré glatir... Et portaré al setè cel...

I quan hi arribis, et murmuraré suaument, amb veu rogallosa, a cau d'orella: «Estic prenyada... de bessonada».

Boquejaràs, et faltarà l'aire, el teu cor delicat, portat ja al límit abans, fallarà definitivament. Fa dies que substitueixo la pastilla per al cor que prens al vespre per una vulgar píndola de vitamina. «Mort natural, aturada cardíaca», dirà el doctor Maresme, «tot i que era possible, no creia que passés tan aviat». Farà els compliments a la vídua desconsolada, que abans de cridar-lo presa dels nervis haurà recollit les restes del sopar i s'haurà vestit amb el xandall d'estar per casa.

I així, en lloc d'anar-te'n de tronc amb la meuca de vint anys que fa temps que et fa els ninots (et pensaves que no ho sabia, oi?) aniràs a residir al panteó familiar, amb tots els bocois libidinosos que t'han precedit. Amb el besavi sifilític i la tia que va deixar els diamants al xofer, «en agraïment pels serveis prestats». Però això sí, tu, a diferència d’ells, deixaràs una vídua legal i hereva universal dels teus béns. Jo.

Carla Pi i Rusiñol (Badalona, 1956), mestra. Va estudiar Magisteri a la UAB, tot i que ja feia de mestra de català abans d'entrar-hi. Ha treballat gairebé quaranta anys a Vilassar de Mar, a l'escola pública; primer al Pérez Sala i, des de la seva fundació el 1982, a l'Escola del Mar. Abans d'aprendre a escriure ja inventava històries. Lectora voraç de tota mena de gèneres, ha escrit principalment poesia, guanyant alguns premis locals i també la Mostra Literària del Maresme dues vegades (2007 i 2012). En jubilar-se, el 2016, ha volgut reprendre l'escriptura de relats. Forma part del grup vilassarenc “Modistes d'històries”.

dissabte, 14 de març de 2020

L'AMIGA (Un microrelat de David Vila i Ros)

Que sigui l'últim cop que em fas una cosa així! —m'etziba la dona de bon matí. Fer-te què? —li demano amb cara de no entendre res. He somiat que anaves pel carrer agafat de la mà d'aquella amiga teva —em respon tota enutjada. Però si és un somni! —li replico. De res no em serveixen ni explicacions ni excuses. Marxa a treballar d'allò més enfadada i al vespre la cosa encara continua. Amor, però que no veus que tot plegat... Ni cas. A l'hora d'anar a dormir no puc aclucar l'ull. Com li puc fer entendre que els somnis només són somnis? Fins que, no sé pas a quina hora, aconsegueixo adormir-me. I el que són les coses, immers en un son profund, trobo la resposta que tant cercava. Despertant-me tot d'una, la sacsejo suaument per aclarir la situació. I aleshores em quedo completament glaçat. Perquè qui dorm al meu costat no és la meva dona, sinó la meva amiga. I això sí que no sé pas com ho explicaré.

Microrelat inclòs a La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana, 2020). El quadre és de Johann Fuesli (1783)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes breus i microrelats Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010), Verba, non facta (Voliana, 2014) i Roba estesa (Voliana, 2017) i de l'assaig divulgatiu il·lustrat I si expliquem un conte? (Hi som, 2018)

dilluns, 9 de març de 2020

ELOGI DE LA VIDA CALLADA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

—Oh Jardiner que conjugues cel i terra per vèncer el foc del temps i el pes de la memòria. Tu que obstinadament remous els polsos de la vida i estimules l'esclat dels colors i el perfum de les delícies, que coneixes els secrets del diàleg, que dónes corda al rellotge de les llavors i mesures les ràfegues del vent i l'univers encès de la nit. Tu que convoques el ganivet de la perfecció i anivelles, en desigual combat, els brots del dolor i la bellesa, que sembres la pols dels astres i adobes el destí amb la rosada del silenci. Tu que enyores l'ocell que abasta el cel de la tempesta i vius arrelat al somni del futur —va recitar, emocionat, el Príncep—, oh poeta de la llum, tu seràs per sempre més l'horitzó de les nostres mirades, perquè portes la primavera al cor i la pluja a les mans!

Text inclòs al llibre Kosambi, el narrador (Proa, 2006).

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946 - Barcelona, 2020), poeta, narrador, dramaturg i autor dels llibres de microrelats El ventríloc tartamut (Témenos, 2015) i Alteritats (Témenos, 2018) i del recull d'aforismes L'enunciat (La Breu, 2011). Va ser guardonat amb diversos premis de teatre i poesia (entre aquests, tres premis de la crítica). L'any 2017, l'editorial 3 i 4 va publicar L'instint, primer volum de la seva obra poètica.

dissabte, 7 de març de 2020

LLUÇ (Un microrelat de Jordi Masó)

El més important era pensar en els ulls d'un lluç. No fallava. O en les vísceres, encara millor. Però calia ser ràpid: en aparèixer el llampec de l'estímul —ja fos en forma d'ungla llarga i pintada o de llavis humits— la ment havia de viatjar cap al lluç (ulls o vísceres) de seguida, sense entretenir-se. Davant l'ombra d'un mugró insinuat a través de la samarreta de teixit excessivament fi, pensava en els ulls inerts d'un lluç. O davant la carn —gelatinosa, blanca— que s'entreveia sota un escot massa obert, o la faldilla tan cenyida que revelava el perfil d'uns malucs ben delineats. Sempre tenia present el lluç. A vegades s'anticipava, i abans que l'estímul es materialitzés —quan l'amenaça era només una ombra difusa i llunyana—, abaixava les parpelles i es veia esventrant el lluç i contemplant el pàncrees, la bufeta, el fetge, el ronyó, l'intestí, la polpa policroma, lluent i lliscosa. I el perill passava de llarg. Tot gràcies a les vísceres (o als ulls) del lluç.

Fins que un dia la peixatera va descarregar unes ganivetades enèrgiques sobre el cap particularment resistent d'una tonyina i els pits li van oscil·lar sota el davantal tacat de sang i bilis. Ell estava indefens, desprevingut. Les mamelles balandrejaven a cada envestida. Un lluç, un lluç! Va haver d'apartar la vista i la va dirigir a les boques badades dels peixos arrenglerats sobre el llit de gel, a les antenes inquietes de les llagostes que agonitzaven, a les pinces dels crancs, a les malles atapeïdes de musclos i escopinyes. Però no va trobar-hi consol. El mal estava fet.

Ara, davant una emergència, quan vol pensar en el lluç, li ve al cap el mamellam de la peixatera. Tot s'ha espatllat. Sense el lluç li serà difícil mantenir a ratlla el pecat, allunyar-se de la lascívia, com exigeix cada diumenge als seus feligresos. Per culpa d'aquells pits intrusos, haurà de canviar d'estratègia. Haurà d'oblidar-se del lluç, adoptar una altra bèstia. Potser un porc senglar.

Microrelat inclòs al llibre Ambrosia, que publicarà Males Herbes el mes de maig.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dijous, 27 de febrer de 2020

HÀBITS (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

La tieta no fa petons, però sempre porta bombons, dins una capsa vermella amb lletres daurades. No em felicita mai per l’aniversari, però em regala llibres divertits quan ve a passar el dia. Havent dinat, pren un cigaló amb el pare i parlen de coses que no entenc, però m’agrada escoltar-los. A vegades, se li escapen paraulotes. A mi, el riure. La mare es mossega el llavi i tanca els ulls. Després, la tieta s’aixeca i fa una cigarreta. A mitja tarda comenta que fa segles que no va al Bingo, que és com un quinto per a grans. El pare la mira, somriu i diu que l’acompanya, com sempre: no vol deixar-la sola. Jo em quedo a casa amb la mare: no hi poden entrar, els nens, al Bingo. Després, quan torna, em dona monedes per a la guardiola. La tieta viatja sovint a l’Àfrica, per ajudar els nens pobres. Els deu portar bombons, a ells, també? Sempre porta el mateix vestit gris, ample i llarg fins als peus, una creu com a penjoll i una caputxa que li amaga els cabells, rossos. Per no passar fred, suposo. Ben pensat, s’assembla a l’uniforme que du sor Dolores, a l’escola, però no tenen res a veure: la tieta, mai, mai, em fa fregues per sota el jersei per fer-me passar el fred.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. Els seus microrelats han estat premiats en diversos concursos.

dilluns, 17 de febrer de 2020

BOLETS (Un microrelat de John Cage)


«Elisabeth, fa un dia magnífic. Anem a fer un volt. Potser trobarem alguns bolets. Si en trobem, els agafarem i ens els menjarem». Betsy Zogbaum va preguntar a Marian Powys Grey si sabria distingir els bolets comestibles dels verinosos. «Crec que sí. Però pensa, estimada, que avorrida seria la vida sense una mica d'incertesa».

Microrelat inclòs al llibre A Year from Monday (Wesleyan University Press, 1967). Traducció de Jordi Masó. El títol no és original de l'autor.

John Cage (1912-1992) va ser un compositor, artista i filòsof nordamericà. Entre la seva obra literària destaquen Lecture on Nothing (1949) i Silence: Lectures and Writings (1961).