Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de
Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble
que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714.
Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit
un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol
(171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. Fins el
dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura".
__________
L'ÚLTIMA CANÇÓ DEL PARE
Un microrelat de Jordi Tomàs
En
veure despuntar l’alba, va notar que aquell dia seria el darrer. Agafà la
partitura que havia escrit per al seu fill, refugiat a Cardona amb la mare feia
setmanes. Com cada any des del naixement, ara en feia nou, li dedicava una
cançó pel seu aniversari. La va enrotllar, lacrar i lligar a una pota de
l’ocell. La nit abans l’havia robat del colomar major. Era l’única falta que,
en tretze anys de guerra, podien criticar a aquell músic tan estimat a la
Ciutat Comtal. Va pregar a Déu que cap falcó ni cap borbó entorpís el vol del
missatger. Si arribava viu, el fill, orgullós de l’amor del pare, cantaria
aquella melodia pel carrer, i els seus amics l’aprendrien, i qui sap si així es
transmetria durant anys. O segles. Besà l’ocell i l’empenyé finestra enllà amb
les dues mans. Abans de tancar els ulls, el va veure, encara, pels aires,
volant amb alegria, i va tenir temps de murmurar: “L’únic rei que he festejat
és el de l’espai”.
Jordi Tomàs és antropòleg i
escriptor. Des de fa anys, compagina la recerca a l'Àfrica Negra, on ha passat
llargues temporades, amb la literatura. Entre assaig i ficció ha publicat una
desena de títols, entre els que destaquen les novel·les "Un cor
aixanti" i "El mar dels traïdors" i el recull de narracions
"Uns contes tataris".
TRES-CENTS
Un microrelat de Maria Cirera
El seu germà se’l mira
desvalgut i insisteix de nou. Que
salparan de nit, just abans que despunti el sol, que van cap a Sardenya, que
igualment els expulsaran després de la caiguda, que allà els han assegurat una
pensió. Que no sigui tossut, que agafi la dona i el nen i que abandoni la
ciutat amb ells.
Però només sent les bombes
de morter espetegar contra els baluards i els canons que no paren de piconar
les muralles. Sense adonar-se’n, prem la baioneta contra el pit. El seu germà
el sacseja febrilment en un últim intent desesperat:
–No siguis boig. D’aquí a tres-cents
anys, qui et penses que es recordarà de nosaltres?
El fum se l’emporta. Corre
sense parar. Tot és pólvora.
Quan arriba a les
trinxeres, ja no hi ha gran cosa a fer. Abans de caure estès a terra, veu una
franja de llum a l’horitzó. El sol li encén l’esperança, un somriure compulsiu
li sacseja el cos. Un esput li emplena la boca:
–D’aquí tres-cents anys...
Maria
Cirera és traductora literària i subsisteix com pot en el sector dels llibres.
El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho
fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana.
LA DARRERA PRIMERA NIT
Un microrelat de Carles Castell
Puig
L’habitació, a tocar del
baluard de Santa Clara, era fosca i humida. La tènue llum d’una candela deixava
entreveure una màrfega, on jeia una silueta.
–Entra –va dir la veu
femenina.
El noi va donar dues
passes. Ella va aixecar-se i el va atraure cap al jaç.
–No tinguis por –va
xiuxiuejar, mentre afluixava la corda que li subjectava els calçons.
Tot i l’excitació, va
poder contemplar la cara de la noia, morena, de faccions anguloses i poderós
atractiu animal.
–A la Coronela diuen que
tenim a sobre l’atac final. No voldria morir sense haver estat amb una dona.
Ella va somriure i va
acabar de treure-li la roba.
–No tinguis por d’això,
doncs.
La matinada els va despertar
a canonades. El noi va maleir i es va aixecar esperitat.
–On vas tan de pressa,
nano? –va aturar-lo, mig endormiscada–.
Em deus mig sou!
Ell va butxaquejar i va
deixar unes monedes abans de sortir corrent.
–Aquesta canalla... –va
remugar i es va girar al matalàs.
Carles Castell Puig (Reus,
1962) és Doctor en Biologia i treballa en l’àmbit dels parcs naturals. L’any
2008 el seu recull de contes “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont,
de Granollers (Prensa d’Osona, 2008). Des de llavors, diversos relats han estat
guardonats i publicats en reculls col·lectius, com “Els cadells de Mas Palou”,
guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013). Fa tan sols
unes setmanes ha publicat el seu segon llibre “Relacions molt relatives”
(Voliana edicions) que va ser finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013.
Genials, genials !!!
ResponEliminaCom cada dia, fantàstics! Gràcies a tots per fer-nos gaudir amb els vostres relats!
ResponEliminaSón tots molt bons!
ResponEliminaGenials sir
ResponElimina