dimarts, 27 de juny del 2017

UNA PLATA D'ENCIAM (Un microrelat de Lluís Julian Barrachina)

És un bon lloc aquest. Un parc infantil en un festiu congrega tota mena de gent: nens, avis, mares i pares, parelletes joves, jubilats… Un bon ventall on poder escollir. Però millor no escollir, que decideixi l'atzar, com sempre.

Comencem: una plata d'enciam ben amanida ben amanida, una plata d'enciam ben amanida amb oli i sal. Hi sucarem un tros de pa per qui toqui per qui toqui. Hi sucarem un tros de pa, per qui to-qui, to-ca-rà! La noia del gersei vermell. M'agrada! El nen no sembla que sigui seu, massa joveneta.

La veritat és que hi frueixo del que ve ara: dies i setmanes de seguir-la i investigar-la. Fins a saber-ho tot: l'edat, el nom, on viu, què li agrada, aspiracions, si té parella... Arribaré a saber-ho tot d'ella. Ni un enamorat arribaria mai a conèixer-la tan bé com jo la coneixeré.

I després el darrer acte, la intimitat absoluta: la sacrificaré. A aquesta intueixo que serà amb les mans, voldré tocar-la. Potser l'escanyaré. Quan la conegui millor ho decidiré, sí, però intueixo que l'escanyaré.

La policia, com sempre, no sabrà per on començar, ni mòbil, ni pistes, ni ningú proper que se'n benefici. Tants anys, tants cops i tan perduts!

Ep! Que se'n va. Paciència, a seguir-la, primer de tot esbrinar on viu.

La fotografia és de Joseph Shields.

Em dic Lluís Julian Barrachina i sóc escriptor. O pateixo de la malaltia d'escriure. Perquè se’m fica una idea o un argument al cap i fins que no l’escric m’obsessiono i pateixo. L’últim, per exemple, és el cas d’un psicòpata que mata les seves víctimes a l’atzar, en una mena de sorteig que va fent pel carrer. Com quan érem petits: una plata d'enciam ben amanida ben amanida, una plata d'enciam ben amanida amb oli i sal. Hi sucarem un tros de pa per qui toqui per qui toqui. Hi sucarem un tros de pa, per qui to-qui, to-ca-rà!  I escollíem el que parava.

La idea m’ha estat voltant durant un parell de setmanes, obsessionant-me a totes hores, he pensat i repensat el personatge i la situació, en el meu pensament l’he descrit tan exactament (aspecte, gestos, parlar...) que gairebé se m’ha fet real. I quan ja no podia més he parit el relat i he pogut descansar.

I la majoria dels meus arguments són d’aquesta mena; estranys, perillosos, monstruosos. I a vegades em pregunto: i si arriba el dia que no puc escriure i el text no surt? Què passarà? Em tornaré boig per l’obsessió? O bé, encara pitjor hauré de passar a l’acció i acomplir l’argument monstruós o criminal que he imaginat?

divendres, 23 de juny del 2017

SOL (Un microrelat de Montseblanc)

Igual que els antics egipcis havien dissenyat el temple d’Abu Simbel de tal manera que el dia de l’aniversari del naixement del Ramsès II el primer raig de sol sortint penetrés dins el temple fins a il•luminar el rostre de la seva estàtua, a casa de la iaia Isabel hi havia una fotografia, a l’aparador dels gots i les copes, rere totes les altres, al fons de tot, amagada al prestatge del mig, a la qual només hi arribava el sol un determinat dia de l’any. No era cap dia especial, i no hi havia pas ningú mirant. Però un dia a l’any, a principis de març, quan els raigs encara no havien agafat la perpendicularitat de l’estiu però sí que eren prou llargs i potents per arrossegar-se i travessar tot el menjador, la fotografia mig esborrada i en blanc i negre era la protagonista entre les copes regal de casament de la tieta Núria i els gots de tots colors que els hi tocaren en una tómbola d’aquelles que passaven pel poble durant la festa major d’agost.

Ni l’Agustí, el marit de la Isabel, ni els seus dos fills, ni molt menys els tres néts, haguessin sabut dir qui eren aquell parell de joves que sortien a la fotografia. De fet ni la Isabel recordava qui eren. Ella és limitava a netejar la pols de l’aparador un parell de vegades l’any. Per Setmana Santa i abans de Nadal. I no tocava res de tot el qui hi havia allà dins acumulat. Si la seva mare, la Carmeta, Déu l’hagi perdonat, havia considerat que tot allò havia de ser allà dins, no seria pas la Isabel qui llençaria res.

I la fotografia cada vegada era més borrosa i gairebé tremolava quan aquell raig de sol, entremaliat i tallant, sense que ningú el veiés, esmunyint-se entre les cortines, a una alçada d’un metre, paral•lel al terra, travessava el vidre de la finestra i el del moble, i es menjava una miqueta més els grisos i les formes.

Feia vuitanta anys ja que la difunta Carmeta havia retallat aquella imatge de dos desconeguts d’un diari, per omplir una miqueta l’aparador recent comprat a l’espera de que la vida li anés subministrant fotografies dels seus.

dilluns, 19 de juny del 2017

L'IMPOSTOR (Un microrelat d'Imma Torné)

L’eminent assessor governamental, conferenciant i autor d’èxit, venerat per empresaris i universitats va comparèixer davant l’audiència que abarrotava el palau de congressos i va reconèixer el frau. El seu currículum i la seva carrera eren un engany, el producte d’una operació de màrqueting perfectament dissenyada. Ell no era l’artífex dels llibres èxit de vendes, ni dels consells i ensenyances que oferia a internet i a les conferències arreu del món, que li pagaven a preu d’or; tot era inventat.

Un jove periodista freelance havia descobert la farsa i desemmascarat l’impostor en publicar una investigació que, amb fonts contrastades, va demolir una per una les credencials de l’intel·lectual, humanista i visionari líder.

Com a redactor en cap del principal diari del país i, mal que em pesi, contribuïdor a promoure la fama i prestigi de l’ídol amb peus de fang, vaig aconseguir que em concedís la seva última entrevista. Indignat i decebut, li vaig demanar: —Per què?

L’impostor, impertorbable, em va respondre: —Li ho hauràs de preguntar al periodista freelance bocamoll que vaig haver d’inventar.

Microrelat seleccionat en el Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17. L'il·lustra una obra de René Magritte.


dijous, 15 de juny del 2017

UNA GRAN INTERPRETACIÓ (Un microrelat d'Antoni Casals i Pascual)

El violinista va quedar prou satisfet de la seva actuació. Però no va ser plenament conscient que s'havia posat, literalment, el públic a la butxaca fins que, en treure's el mocador per eixugar-se la suor, van començar a caure a terra entre crits d'esglai.


Antoni Casals i Pascual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat...). El seu últim llibre de poemes és Els caus del cuc.

diumenge, 11 de juny del 2017

MAYFLOWER (Un microrelat de Marta Finazzi)

Rob Mayflower s’embarcà en una aventura d’exili sota un nom inventat perquè a alta mar les mentides no són cap crim si ningú no les veu. I com un ratolí de coberta, es dedicà a ratar el temps com només saben fer els polissons, però s’equivocà de nom perquè no s’esperava que un altre naufragi li estrellés el futur que cosia d’amagat del món. Es tancà en una bombolla que l’horror d’aquella nit va deixar buida i es va prometre sobreviure com una obligació per a algú amb nom de vaixell enfonsat a bord d’un transatlàntic que semblava invencible. No sabia com, però la sort li passà per sobre com una alenada de vida. I des de llavors, l’únic polissó del Titànic vivia per explicar-ho. Convidat per tots els naviliers dels mars coneguts, només demanava una cosa: una cabina sense finestres per no veure mai més el mar.

Il·lustra el microrelat una obra de Henri Adolphe Schaep.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de la cultura i l’escriptura. Professional de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats, la poesia i el gènere epistolar. Acaba de guanyar l’accèssit a l’Englantina d’Or dels IX Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat.