diumenge, 30 de març del 2014

IMPOSICIÓ (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Molts autors de contes o novel·les, quan els pregunten sobre com se'ls acudeixen determinades escenes o trames de relats, acostumen a respondre, segurament per falsa modèstia, que els personatges van prenent vida pròpia al llarg de la narració i que ni els escriptors mateixos controlen el seu desenvolupament.

La veritat és que no m'ha passat mai, però m'han posat la por al cos. No voldria de cap manera ser responsable civil subsidiari de les paraules o actes dels personatges que pugui crear, si en algun moment se'ls acut forjar-se una existència al marge de la meva imaginació.

Per això, val més prevenir aquetes situacions abans que succeeixin i la millor forma és acabar els contes profilàcticament abans que els protagonistes arribin a entreveure cap indici de personalitat pròpia. Com ara.

Il·lustra el microrelat una imatge de M.C. Escher.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

dimecres, 26 de març del 2014

NO VULL PRENDRE CAFÈ AMB TU (Un microrelat de M. Victòria Lovaina)

I després del cafè ens defugirem els ulls i ens tornarem a dir adéu per sempre.

Abans, però, mentre prenem el cafè, ens demanarem per la salut; després de la quarantena sempre cal comentar-ne alguna cosa. Et diré que no em trobo gaire bé i que me'n recordo tant d'aquells dies i tu diràs si fa no fa el mateix. Però això en realitat seran paraules per ocultar que ens trobem perfectament sense la companyia de l'altre perquè finalment hem tastat la llibertat, i això no té preu.

I parlarem del temps ennuvolat dels darrers dies que ens ataca els ossos i l'humor. El temps sempre ha estat un recurs en les nostres converses, sovint hi hem coincidit sense problemes. Potser insinuarem un desig de vent de dalt que escombri la humitat i la depressió que cau damunt la comarca aquest final de setembre i ens omple de malenconia la memòria. Tal vegada ha estat la malenconia l'origen de la teva trucada. Tampoc no farem cas de la gent que entrarà xopa perquè tomarà a ploure, això preveuen els meteoròlegs pel cap de setmana. I ni tan sols farem cas de la parella que entrellaçarà les mans sobre la taula com temps enrere sempre fèiem nosaltres. I encara durant una estona tomarem a recordar les nostres antigues passejades arran de mar. I aquell estiu a pagès, al nord, i la relació amb la gent de camp, oberta i afable. Sé que a tu no t'agradava gens, sempre m'ho deies. T'ho recordaré i faràs veure que exagero, fins i tot em diràs que ja t'estava bé tot allò. I parlarem dels sopars d'aquell darrer estiu, quan començàvem a cloure la nostra relació i cada conversa era un conflicte i tornarem a repassar cada conflicte en els mateixos termes que ara fa dos anys. I no farem cas al cambrer que ens mirarà amb cara inexpressiva fent veure que no sap de què parlem, però en el fons desitjarà saber de la nostra vida perquè aixecarem la veu i això sempre motiva sospites.

Abans de marxar ens demanarem per la feina. Tu em preguntaràs si continuo en aquell cul de món d'oficina i que si ja m'han apujat el sou. I jo, després de dir-te que tinc el mateix sou en aquella mateixa oficina on em sento feliç, et diré que vaig llegir un article que parlava de la teva obra i et deixava més bé que no pas et mereixes, i que aquella foto teva de l'article no et feia justícia, saps que encara et trobo atractiu, no t'ho puc ocultar. Trauràs importància al meu comentari, com sempre has fet, i em diràs que no recordes de quin article es tracta. Però sabré, per aquell conegut gest dels teus llavis, que et sentiràs orgullós que l'hagi llegit i que hi hagi fet esment. Segurament tens l'article classificat en el teu arxiu perquè parlava molt i molt bé de tu. I et recordaré, a contracor, que l'article parlava de la teva darrera exposició i que enhorabona per l'èxit. I et diré, sense embuts i lentament, que vaig anar-la a veure un dia que sabia que no podies ser-hi. I que l'exposició no em va agradar gens, que des que no estem junts el teu estil ha evolucionat envers una trista inconsistència, que la teva pintura m'agradava més abans, quan eres més senzill, més simple, quan les teves línies eren traços segurs i humans, els colors nítids i els símbols entenedors.

Segur que en aquell moment els nostres ulls diran de nosaltres que som els mateixos desconeguts que hem estat sempre. I després del cafè ens defugirem els ulls fent veure que no ens adonem de l'acidesa de les paraules. I ens tomarem a dir adéu amb un mig somriure, potser fins i tot ens farem un petó de comiat, d'altres més cínics feren petons abans que nosaltres.

Per tot això, i per moltes altres raons, no vull tornar a prendre un cafè amb tu, i no vull repetir-t'ho.


El quadre és "El desayuno" (1914) de Juan Gris.

M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959) és diplomada en magisteri, llicenciada en ciències de l’educació i compagina l’escriptura amb la docència. Ha cursat cursos de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha guanyat diversos premis literaris com el Districte cinquè, Barcelona (2005); el de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); el de Novel·la Joescric, Palma (2008); el de Narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009); el de relat breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011) i Solé i Estruch de narrativa de Villanueva de Castellón, València (2012). D’entre les seves novel·les destaquen Amb ulls de nina (2008), Dietari de Les Gorges (2009) i Pell de gat (2013), a banda d’altres obres publicades en edicions col·lectives.

dissabte, 22 de març del 2014

MICROCONTE PER A NENS CONDUCTORS (Un microrelat de David Arnau)

La Camí era una dona de corbes perilloses i meandres sinuosos, com una carretera de muntanya que el seu marit recorria cada nit amb parsimònia de camioner avesat.
Amb el pas dels anys, però, les distàncies semblen més llargues, i l’home la va acabar deixant per una flamant autopista de peatge, perquè -deia- el motor ja no estava per marrades, i amb l’altra es corria més.


David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog Avui tampoc trauré la pols.

dimarts, 18 de març del 2014

ENCARA QUE NO VINGUI LA PLUJA (Un microrelat de Sònia Moll)


Un tro feble. Cels ennuvolats. Potser plourà.
Si és així, et quedaràs amb mi?
Encara que no vingui la pluja
seré aquí al teu costat
(Tanka japonès inclòs al Manyoshu)

Tingues més por de segons quina gent que de la soledat. M'ho dèieu en somnis en un paisatge de manga japonès, un congost de vertigen amb el riu al fons de tot i pedres de pissarra negra. No hi éreu però sí. A dins i al voltant i a través. Hi éreu com hi sou els dies que no us veig perquè el ritme diari se'ns menja la vida, com les tardes que l'atzar ens retroba en cruïlles impossibles o els vespres que una rodanxa de sushi em transporta a un tatami per a tres amb banda sonora i vi blanc i una olor inconfusible d'ametlles dolces. Era negra i fonda la nit que vau venir a calmar-me en somnis. Us havia acomiadat feia tot just un parell d'hores. M'havíeu conegut en els ulls el cansament i la il·lusió (no sé si vau dir il·lusió) i havíem enfilat la conversa amb placidesa, aliens a totes les tempestes. Jo tampoc no sabia que vindria, que apareixeria amb un estol de núvols grisos des de l'oest del meu paisatge més tenebrós i es quedaria una estona a fer-me companyia. No era feble el tro que vaig compartir amb vosaltres aquell vespre damunt la taula del bar, just després del llamp del malson, mentre anaven caient cerveses i m'escoltàveu en silenci. 

Va ploure molt, després. Però sé que encara que no hagués vingut mai la pluja, encara seríeu aquí, al meu costat. 


Sònia Moll (Barcelona, 1974) és llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Amb “Non si male nunc” (2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. “Creixen malgrat tot les tulipes” ha rebut el XXXII Premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa.

divendres, 14 de març del 2014

PERFUMS (Un microrelat de Raquel Picolo)

Es remou dins dels llençols estranys, embolicat amb els efluvis que li dibuixen un somriure als llavis. La llum que es passeja pel seu rostre no aconsegueix que obri els ulls. Finalment es desperta. On és? El perfum dolç i penetrant li retorna la consciència dels records immediats. Palpa el cos de la Maria al costat buit del llit i ensuma amb avidesa la fragància que li ha canviat la vida.


Entra a la cambra de bany, i encara s’imagina la Maria que li somriu i li ofereix els llavis entreoberts. Però a la dutxa el doll d’aigua a la cara i a la pell li desperta un altre record, un perfum, àcid i sec. Veu la Laia a la porta de l’habitació de l’hotel, nota l’impacte de la seva mirada freda i reprovadora i els esguards furtius adreçats a la Maria, que seu amb ell al sofà.

Eren en un hotel a Berlín, en terra de ningú. La Laia i la Maria tenien un congrés i ell havia acompanyat la seva dona. Va ser ella qui, amb la seva gelosia, va fer saltar l’espurna que encendria el volcà. La Laia va notar la química i l’electricitat que l’unia amb la Maria i li va mostrar el vertigen del cos que s’amagava sota el vestit vermell de l’amiga. Va ser ella qui el va empènyer cap a l’adulteri i la mentida. La Laia va embogir per culpa del perfum dolç i penetrant, que s’havia instal·lat a la seva habitació de matrimoni. Sabia que tota la seva dignitat, elegància i bellesa no pesaven res al costat del cos generós i sensual de la seva amiga, i va precipitar l’abraçada dels amants.

La Laia va marxar de l’hotel i ell no va fer res per retenir-la. Com de costum vestia de negre, la seva bellesa era perfecta i freda. Quan ella va haver sortit de l’habitació ell va obrir les finestres de bat a a bat, perquè també marxés la flaire refinada i gèlida del seu perfum de marca superior. 

La fotografia és "Territorial" de Kelly Angard.

Raquel Picolo va néixer a Cerbi i és free-lance de l'escriptura i la lectura. Llicenciada en biologia, es va formar com a guionista audiovisual i va treballar d'editora a McGraw-Hill Interamericana. Ha escrit contes en obres col·lectives i el 2012 va publicar La nit dels armaris (Voliana Edicions). Podeu consultar el seu bloc: raquelpicolo.net