divendres, 12 de juliol de 2019

BAF (Un microrelat de Josep Casals Arbós)


Després de mesos de sequera, ara feia hores que plovia sense parar. Jo m’ho mirava a través del vidre de la finestra i imaginava l’aigua penetrant terra avall, i les arrels absorbint-la amb desfici. Quan me n’he cansat, he tornat a seure a la butaca al costat de la llar i m’he embadalit amb l’anar fent de les flames i les brases. Un cop que he mirat per comprovar si encara plovia, m’he adonat que havia deixat la marca del baf del meu alè al vidre de la finestra. M’he aixecat per eixugar-la i ha sigut llavors que he vist el desconegut.

Duia les sabates i els baixos dels pantalons empastifats de fang. Anava tot xop, amb el cap cot i el posat cansat i resignat. Ha degut notar que l’observava perquè quan ha estat davant de casa s’ha aturat, ha dirigit la vista cap a la finestra on jo estava i s’ha quedat fitant-me a través de la cortina d’aigua que li rajava del front.

No sé quant temps hem estat mirant-nos. Finalment ha abaixat de nou el cap i s’ha allunyat. Jo he eixugat la marca de baf amb la màniga del jersei i he tornat a seure a la meva còmoda butaca al costar de la llar.

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

dilluns, 1 de juliol de 2019

L'HOME DE BOGOTÀ (Un microrelat d'Amy Hempel)


La policia i el servei d’emergències no se'n surten. La veu suplicant del cònjuge no fa l’efecte esperat. La dona es queda a la cornisa, encara que els amenaça que per no gaire temps més.

M’imagino que sóc jo qui ha de parlar amb la dona. Ho veig i passa d'aquesta manera.

Li parlo a la dona sobre un home de Bogotà. Era un home ric, un industrial a qui van segrestar per demanar-ne un rescat. No era un serial televisiu: la seva dona no podia trucar el banc i, en vint-i-quatre hores, tenir un milió de dòlars. Va trigar mesos. L’home tenia una malaltia cardíaca i els segrestadors havien de mantenir-lo viu.

Escolti això, li dic a la dona que es troba a la cornisa. Els seus captors van obligar-lo a deixar de fumar. Van canviar-li la dieta i el van obligar a fer exercici cada dia. El van retenir així durant tres mesos.

Quan es va pagar el rescat i l'home va ser alliberat, el seu metge el va examinar. Va comprovar que l’home tenia una salut excel·lent. Li dic a la dona el que el metge va dir aleshores: que el segrest era el millor que a aquell home li podia haver passat.

Potser no es tracta d’una història per fer baixar algú d'una cornisa. Però l'explico amb la intenció que la dona de la cornisa es farà una pregunta, la pregunta que li va passar pel cap a aquell home de Bogotà. Es va preguntar com sabem que el que ens passa no és bo.

Traducció de l'anglès de Jordi Masó Rahola. Microrelat inclòs a Reasons to Live (HarperCollins, 1985).

Amy Hempel (Chicago, 1951) és autora de quatre reculls de contes, Reasons to Live (1985), At the Gates of the Animal Kingdom (1990), Tumble Home (1997) i The dog of the Marriage (2005). Els seus contes complets van ser publicats en castellà per Seix Barral l'any 2009.


dijous, 27 de juny de 2019

LA SUBSTITUCIÓ (Un microrelat de Joaquim Carbó)

-->
En Josep i la Maria s'adonen de la sort que van tenir quan, en lloc d'anar a Rússia, la Xina o el Congo a adoptar una criatura, es van resignar a acollir-ne una de fabricació nacional. És clar que els ha sortit tan ploranera, malagraïda, desordenada, rebeca i malcarada que ara mateix l'acaben de tornar al centre on l'havien anat a buscar. La Mirna, que no s'ha adaptat a la seva manera de viure còmoda, sofisticada, tocada i posada, no ha parat de fer-los quedar malament amb els amics que no s'han estat de plànyer-los per una tria tan poc convenient. La parella està contenta perquè s'ha tret un bon pes de sobre. Com s'ho haurien fet per tornar-la a Rússia? Tots dos han decidit que no en parlaran més, com si la nena no hagués existit, i que esborraran aquest trist capítol que entelava l'harmonia d'un matrimoni exemplar. Confien que quan arribin al pis, els de la casa de mobles s'hauran emportat aquell bé de Déu de color de rosa que havien comprat amb tanta il·lusió. I que el fuster ja haurà instal·lat a la terrassa la caseta de fusta. Ara passaran per la botiga i s'hi miraran molt, no fos cas que tampoc no l'encertessin amb el gos.

Microrelat inclòs al llibre Jocs d'infants (Proteus, 2011)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor de més de cent llibres, entre obres per a nois i noies i per a adults. Redactor de la revista Cavall fort i membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Guanyador del premi Víctor Català per Solucions provisionals (1965), va ser finalista del Sant Jordi amb Els orangutans (1966, Males Herbes 2017). És autor dels llibres de microrelats Bonsais de paper (Edi-Liber 1993), El jardí de Lil·liput (Pagès, 1994) i Jocs d'infants (Proteus, 2011).

diumenge, 9 de juny de 2019

MEMÒRIA (Un microrelat de Carles Castell Puig)


Es va deixar caure sobre el pedrís del costat de la porta. Va repenjar l’esquena a la paret i va tancar els ulls amb la calidesa del sol del migdia. Sostenia la destral sobre les cames mentre passava les mans amunt i avall pel mànec. El va inundar tot el cansament d’una llarga vida.

Sempre havia escarnit els que deien que es comunicaven amb la natura. Com aquells hippies que s’havien instal·lat sense permís al mas mig enrunat i feien bestieses al SEU bosc. S’abraçaven als arbres, oloraven herbes, parlaven amb els animals. Una colla de torrats que no sabien què era treballar cada dia a la muntanya. Estava envoltats de beneits que tenien la barra de dir que el boig era ell.

Però ara havia de reconèixer que podia llegir amb els dits la història de la fusta, com si estigués gravada en el mànec de la destral: el dia llunyà que la gla de roure va germinar i el plançó va créixer vigorós cap al cel; les glaçades, sequeres i tempestes que van dibuixar cada anell de la fusta; el matí que el van tallar per transformar-lo en mobles, en bigues, en llenya; en aquell mànec.

Fins la darrera línia del relat, escrita feia només una estona amb la sang calenta que encara regalimava fulla avall.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.