divendres, 28 de juny del 2013

TETRIS (Un microrelat de Carles Castell Puig)

M’assec en un banc de la plaça, de paviment dur en origen, però humanitzat per milers de petjades de tota mida, forma i color. Al meu costat, un avi contempla les anades i vingudes de la gent, els grups que riuen o discuteixen, els nens que empaiten una pilota. De cop, sense deixar de mirar endavant, comença a parlar. Sembla que no s’adreci a ningú. O potser a tothom.
                
“Les persones voluminoses no ho tenen fàcil a la vida. Han de triar entre anar atropellant la resta de la gent o bé demanar disculpes contínuament per les seves desmesurades dimensions. Per a les de cos menut tampoc no és senzill. O bé adopten una posició bel·ligerant per defensar el seu espai vital, o bé s’habituen a encongir-se encara més per mirar de passar desapercebudes. Semblaria que les persones de mida mitjana són les qui haurien de tenir una existència més còmode. Però la seva dificultat es doble: d’una banda, han d’estar sempre pendents de no deixar-se envestir pels grans; de l’altra, han de maldar per no intimidar amb la seva presència les persones més petites. Per sort, sense donar-hi tantes voltes, tots anem tirant”.

En acabat, s’aixeca i es fon amb naturalitat entre la multitud de cossos. M’espero uns segons i faig el mateix, mirant de no topar amb ningú.


Microrelat finalista del VII Premi Literari de Narrativa Breu Districte V (2011).


Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

dilluns, 24 de juny del 2013

EN HONOR DE CUAUHTÉMOC (Un microrelat de Joan Pinyol)

Aquell dia Manuel Galicia no es va incorporar al lloc de treball. Poc abans d’arribar al passeig de la Reforma els cotxes que li obrien pas van frenar tan bruscament que el conductor de la pesera que el portava no va poder evitar la col·lisió. De resultes de l’impacte, aquest treballador de l’arxiu històric de la ciutat va sortir disparat pels aires –a través del vidre davanter del microbús– i va caure estès als peus d’un cosí de Moctezuma II.

Feia una bona estona que una nombrosa dotació d’operaris municipals treballava en les tasques de recol·locació de l’efígie del rei asteca Cuauhtémoc, a la cruïlla entre l’avinguda Insurgentes i el passeig de la Reforma.

Des del terra, i amb una de les celles partides per tres cantons, Manuel Galicia es mirà el monument i, mentre rebia els primers auxilis, arribà a la conclusió que sempre que aquell monarca s’instal·lava en l’antiga Tenochtitlán –tal i com havia fet en el segle XVI per defensar-la dels espanyols– hi corria irremeiablement la sang.

Microrelat inclòs al recull “Micromèxics” (Brosquil Edicions, 2007)


Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013). Manté el bloc personal www.joanpinyol.net

dijous, 20 de juny del 2013

MICROCONTE PER A NENS BIPOLARS (Un microrelat de David Arnau)

Un dia et lleves fart de ser tu i decideixes pellgirar-te. T’esbulles els cabells, et pintes un somriure a la cara i surts al carrer trepitjant fort. Dius “Bon dia!” amb veu de tenor i dónes la mà com si empunyessis una arma. Bromeges, piques l’ullet, rius escandalosament i mires el cul a les dones. Encomanes entusiasme. Sedueixes, arrases, triomfes.
                              
Al vespre, quan tornes a casa, has fet un munt d’amics nous, tens una amant italiana de vint anys i t’han nomenat cap de vendes d’una multinacional. Sopes, et dutxes, et pentines i, abans de ficar-te al llit, contemples al mirall aquella cara que no era la teva. Dins els llençols, la vella pell torna al seu lloc. Qui seràs, demà?



La il·lustració és un quadre de René Magritte.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols

diumenge, 16 de juny del 2013

CAN BRULL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si mai aneu a Cavèrnoles, no deixeu de visitar Can Brull. A diferència de l’asèpsia que domina tants restaurants avui en dia, el client és rebut amb una olor de refregit que s’ha d’agrair a la deficient ventilació del local. El mosaic d’olors que s’ofereix al nouvingut, li permet endevinar el menú del dia només ensumant l’aire. És la flaire inconfusible del “menjar casolà de l’àvia” que anuncia el rètol de l’entrada. Si sou afortunats de trobar-hi lloc, us haureu d’obrir pas entre un amuntegament de taules i cadires que dóna fe de la voluntat de posar a l’abast de tothom les peculiaritats culinàries del xef (un atapeïment que algunes veus malignes atribueixen, absurdament, a interessos pecuniaris).

Us adonareu que a Can Brull s’ha fet una aposta decidida per l’hule en detriment de les estovalles de cotó o de fil. Si teniu sort, us el trobareu encara humit de la baieta que ha netejat les restes del comensal anterior i que hi ha deixat un perfum a pluja, a llàgrimes, a balneari de tardor. Deliris poètics a banda, són ben conegudes les propietats antisèptiques de l’hule, i l’ús de tovallons de paper també obeeix al mateix afany higiènic.

A Can Brull s’ha procurat disposar d’una sonorització adequada a la vitalitat de l’oferta gastronòmica. Per això el cambrer us recitarà els plats del dia esgargamellant-se per fer-se sentir per damunt del xivarri. Amb la declamació del cambrer, us arribarà també una olor viva d’aixella que anticipa una cuina feréstega, elaborada amb productes de la ruralia. En aquest mateix sentit, no són gratuïts els semicercles de ronya – perfectament delineats– que adornen les ungles dels cambrers, ni és casual la pel·lícula de suor que els amara el front, i que degoteja galtes avall quan fan moviments enèrgics: a Can Brull aquests detalls s’han planificat amb precisió d’orfebre.

Devem a Pierre Grisey, reconegut crític de la “Guia Michelin”, el principi “desconfieu de les vaixelles massa netes”. A Can Brull aquesta màxima s’ha portat a l’excel·lència artística: una pàtina greixosa revesteix els coberts; els vasos, estampats de ditades, tendeixen a tons més opacs; les vores dels plats presenten restes resseques, dissenys multicolors en forma d’esquitx (una decoració que els restaurants més distingits ara malden per imitar).

Un cop ben entaulats, prepareu-vos per assaborir un àpat irrepetible: els fregits se serveixen sobre un llit d’oli que n’accentua la diversitat de gustos; les amanides conserven l’exquisida fauna vermiforme (amb alguna sorpresa coleòptera ocasional); les beixamels i les cremes incorporen grumolls que esclaten a la boca amb una remembrança farinosa. Si sou gurmets inconformistes, crítics amb la uniformitat culinària actual, elogiareu l’audaç eixutesa de les carns, el regust agre dels peixos, l’atrevida insipidesa de les salses que banyen els guisats. Per postres, no us perdeu els pastissos, que sempre es deixen reposar una setmana perquè perdin aquella trista esponjositat i adquireixin consistència i una coloració verdosa ben atractiva.

Les maneres dels cambrers, aparentment esquerps, malcarats, barroers, són, en realitat, una manifestació d’humilitat, de modèstia. Deixeu-los una propina generosa.


Microrelat guanyador d’un accèssit en el VII Concurs de Narrativa Gastronòmica de Manresa, 2013.

dimecres, 12 de juny del 2013

LA PRINCESA (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Era l'aniversari de la seva filla i no sabia com dir-li que no tindria el regal que li havia demanat, no sabia com explicar-li que la Blancaneus tenia una vida estressant i buida, que el príncep ràpidament va deixar de ser un príncep blau i es va convertir en un marit avorrit, cansat i apàtic que la va carregar de fills; no sabia com fer-li entendre que la princesa bevia, bevia molt per fugir de la realitat, per intentar entendre què havia passat, quan la seva vida s'havia transformat en una rutina gris, i que feia un moment havia parlat amb ella pel watsap i que estava tan borratxa que no aniria a la festa. Primer li va dir que potser la Blancaneus arribaria tard i continuava esperant-la amb la corona posada. Encara no havia tastat res, ni un refresc, ni un tros de pastís, però els convidats no paraven de menjar, riure, saltar, cridar, no els importava massa la no arribada de la princesa. Li va prometre que la portaria, era la seva princesa favorita. Però estava borratxa, molt, estirada al terra de casa seva després d'haver vomitat diverses vegades, li havia dit. El príncep l'havia deixat a casa sola amb els nens, el gos, la roba bruta, la cuina buida, amb tot el caos una altra vegada i havia anat al bar amb els altres amics prínceps a veure el fútbol, es veu que feien un partit important. Quin desastre. Així que va pensar en una excusa millor per a la nena, alguna cosa que pogués entendre. Amor meu, ho sento però la Blancaneus no vindrà avui, la pobra s'ha mort.



Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: Llengua de gat.

dissabte, 8 de juny del 2013

HOMER (Un microrelat de Josep Pastells)

La pobresa i la ceguesa no són cap obstacle insalvable si viatges amb astúcia i enginy. Les possessions materials són ben poca cosa quan les compares amb els atributs de l’esperit. Homer és conscient que li han sortit dos aforismes molt fluixos, però és que justament ara se li’n refoten, els aforismes. Ja fa estona que, ajagut entre les roques, assaja moviments masturbatoris amb la destresa de qui sap com i quan cal intensificar els moviments, què i per què convé estrènyer o afluixar. Li encanta sacsejar-se-la al compàs de les ones, amarat d’una olor de sal que li penetra els narius per instal·lar-se en totes i cadascuna de les zones erògenes del seu cos. Cada cop que ho fa, aliè a les possibles mirades, aliè a qualsevol altra cosa que no sigui procurar-se satisfacció, el poeta s’inventa sobre la marxa ciutats assetjades per conquerir a cops de llança, camps de batalla on superar l’enemic amb la força d’una espasa esmoladíssima, peripècies de tota mena, en fi, que conflueixen en la decisiva preeminència de la seva cigala.

Només és una palla, ja ho sap, però se la fa amb les ganes de qui afronta l’episodi més transcendental de la seva existència, amb l’entusiasme d’un aventurer que diposita en cada nou camí totes les esperances de futur. El plaer, immens, li puja pel penis al ritme marcat de la mà destra, equiparable pel que fa a l’eficàcia amb la boca d’una sirena voraç, amb la llengua d’una deessa marina nascuda per endrapar, l’un rere l’altre, tots els homes del mar. En arribar al punt àlgid, quan el semen disposat a morir enfila la sortida del masteler xarbotat, Homer confirma una vegada més que allò és el bo i millor de la vida, la fusió del blanc i el blau, l’alegria d’un instant.


Microrelat inclòs al llibre “Vides lascives” (Bromera, 2013).

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. “Vides lascives” és el meu desè llibre, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, publicat per l’editorial Bromera. Lema favorit: Nosce te ipsum.

dimarts, 4 de juny del 2013

DOLÇA VENJANÇA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

L'home assegut al pas de la porta, en el graó de pedra picada de l'entrada, sota un sol estival de justícia, fa hores que hi és. Aguanta, ferm. Fa hores que espera, però fa anys que decidí agafar-se al peu de la lletra el consell que li van donar: “La millor venjança és seure davant de casa i esperar a veure passar el cadàver del teu enemic”.

Pacífic, ha descartat qualsevol acció directa. Poc predisposat a l'enfrontament, sempre ha vist amb bons ulls la recomanació que li retornarà la pau interior sabent que el seu enemic és a l'altre barri. Així, ha passat la vida parant la galta, amb l'íntim convenciment de saber-se posseïdor de la veritat i confiant que el temps, àrbitre insubornable, acabarà per tornar-li la raó arrabassada tants anys enrere. 

L'home sap que l'instant que està esperant des de jove és pròxim a complir-se. Ara, però, se sent vell. La vida l'ha menat per camins sense retorn. La pell resseca, les mans ossudes maltractades per feines dures. Encara hi habita el desencís, la injustícia i les ganes de fer pagar el mal sofert. Tot això està a punt d'esborrar-se i se sent reconfortat veient com el moment és a punt d'arribar. Quanta raó tenien en aconsellar-li: “La venjança es pren freda, com el xampany”.

Aquest sol, aquesta calor, aquest foc que cau del cel: l'home s'alça del modest seient. S'eixuga la suor que li baixa del front, pòmuls avall. Recorda que fa dies ha posat al frigorífic una botella de vi escumós, per servir-la freda quan arribi l'hora. I l'ocasió ja és aquí. Mai més de la vida, com aquell dia, tindrà oportunitat més propícia per fruir d'una copa de xampany glaçat. Tantes hores al sol, tants anys patint, bé s’ho valen.

Ara és dins, a la cuina, i mentre descargola parsimoniosament el morrió de filferro de l’ampolla, pel carrer hi passa a moderadíssima velocitat un Mercedes fosc, immens, de la funerària.

El quadre és el Judy Kirouac (2009)

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc De res, massa