dimecres, 31 d’octubre del 2012

AMOR DE LLUNA PLENA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)


Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella. M’arriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus d’ocells. Ni tan sols parla l’òliba. M’aboco dins la nit com qui mira l’abisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de l’oratge. Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls d’indiferència

Quan ell pica la porta, ja fa temps que l’espero. Ens mirem sens parlar, ànima contra ànima. M’acullo lentament a l’escalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara.

El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres, i ressona un udol, avall la muntanya.


Il·lustració de Shoka, 1916.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

dissabte, 27 d’octubre del 2012

EL TRET DE GRÀCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Letícia Armadans el rep amb un “passa rei” acompanyat d’un voleiar de vels de seda. Com sempre, l’habitació és a la penombra i put a encens. Quan es troba en un mal pas, l’inspector Grané visita Letícia Armadans. Ho fa d’amagat: si els col·legues l’enxampessin amb una mèdium, haurien qüestionat les seves llegendàries habilitats deductives. L’inspector Grané s’asseu davant la taula amb espelmes enceses: l’escenografia per a la sessió és a punt.

La dona demana el nom del difunt –Tomàs Llabrés–, tanca els ulls (les parpelles de color verd pistatxo fan joc amb el mocador del coll) i estira els braços endavant. L’inspector, que coneix bé el ritual, li agafa les mans (unes mans aspres, escardalenques, plenes d’ossos) i les estreny (l’esmalt fosc de les ungles fa joc amb la taula de caoba). “Tomàs Llabrés: manifesta’t!”, diu la dona. Silenci. “Tomàs Llabrés: ets aquí?”, repeteix, amb la cara tibada (el coloret lluent dels pòmuls fa joc amb les cortines carmesí). Res de res. La senyora Armadans, però, és tossuda: “Si ets aquí, digue’ns qui et va matar”. Silenci de nou. “Qui va matar-te?”. Ni rastre del Llabrés.

S’estan així una bona estona, ella convocant inútilment l’esperit de Tomàs Llabrés, l’inspector aferrat a les mans de la mèdium, ara desagradablement suades. Fins que ell perd la paciència: “Doncs què hi farem!”. S’aixeca i deixa un parell de bitllets damunt la taula. Més que contrariat, sembla alleujat

Però quan és al rebedor, una veu l’atura: “En Grané!”. La veu rogallosa omple l’habitació. “L’inspector Grané va pelar-me!”. L’inspector torna a entrar. L’Armadans té encara els ulls clucs i brama: “Grané, fill de puta! Quin gust follar-me la teva dona! I com me la mamava, la porca!”. Sorprèn el repertori d’obscenitats que brollen dels llavis de la dona (uns llavis escarlates que ara fan joc amb el rostre congestionat de l’inspector).

–Mort i tot, segueixes sent un talòs, sergent Llabrés –diu l’inspector. Desenfunda el revòlver i l’acosta al cap de Letícia Armadans.


Microrelat guanyador del 1er Premi en el Concurs ARC a la Radio 2011-12, inclòs  al recull inèdit “Les mil i una”.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

TEDI CREATIU (Un microrelat d’Eduard Márquez)


L’Eunomi Reisteiner, tip de repetir el mateix paper durant 1.164 representacions, ha canviat la pistola del calaix per una de debò.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995)


Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) –que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana– i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

divendres, 19 d’octubre del 2012

DEFINICIÓ D’AMOR (Un microrelat d’Iván Teruel)


Fa ja dies que el cabell li cau com si es desfés. Així que finalment s’ha decidit. Quan arriba ell, ella l'està esperant davant del mirall amb a seva nova perruca T’agrada? Ell respon amb un somriure tendre i un apropament. Li treu la perruca amb delicadesa, agafa escuma d’afaitar de l’armari i l’estén pel seu cap. Pren una fulla i amb un amor inabastable recorre la pell rodona del crani. Quan acaba, li fa un petó a la calba i li diu: “Recorda, vida meva, que un dia vam prometre no tenir por als miralls”.

Microrelat guanyador del mes de febrer en el I Microconcurs 2012 de La Microbiblioteca “Esteve Paluzie” de Barberà del Vallès. El quadre és "The bald girl", 2008, d'Oleg Radvan.

Iván Teruel (Girona, 1980) és llicenciat en Filologia Hispànica i treballa de professor d’Ensenyament Secundari en un Institut públic. Com a investigador, és responsable d’una edició crítica de la “Historia oriental de las peregrinaciones” del viatger portuguès Mendes Pinto, publicada l’any 2009.  Amb el seu estudi “El Perú escindido: antagonismo estético e ideológico entre Vargas Llosa y Arguedas”, publicat l’any 2012, ha obtingut el Premi Rara Avis. És autor del bloc “La tijera de Lish”.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

EL DIA DEL SENYOR (Un microrelat d’Eduard Ribera)


Li agrada comprar el diari els caps de setmana, bàsicament perquè col·lecciona els dominicals. Es diu Domènec però tothom el coneix per Domingo. Les amigues de la seva germana que estudiaven a les Dominiques li deien Mingo. Quan va estudiar al seminari el cridaven Dominicus i quan en va sortir va muntar un prostíbul que es deia “Las Domingas”. Als clients importants que hi van el diumenge els aplica descompte ja que, com tothom sap, aquest és el dia del senyor.

La il·lustració és "Sunday Morning Newspaper" de Johanna Bohoy

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Recentment ha publicat “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009 i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

dijous, 11 d’octubre del 2012

PRIMAVERA A CIUTAT NOD (Un microrelat de Maria Cirera)


Cada primavera, a Ciutat Nod, apareixen milers d’animals morts sobre l’asfalt brut i tacat. Petits rosegadors, ocells, gats... empesos pel bon temps, escapen de la feixuga letargia de l’hivern fins que... pam! Els vehicles rodats estaborneixen els seus cossos i els expulsen lluny, molt lluny, sobre el voral del carrer. També, a ciutat Nod, la llei del més fort sentencia: “tu te’n vas, tu et quedes” i, d’un impacte sec, els més dèbils queden exclosos del cabal del temps. Aquella primavera, en un dels carrers més transitats de la ciutat, va aparèixer el cos sense vida d’una cria d’hipopòtam.

Aquell tros de carn entumit, llefiscós i gros, va quedar estès a dos metres de distància d’una claveguera, al mig de la via pública. Ningú no es va demanar mai com havia arribat fins allà. Potser havia caigut del cel i s’havia estavellat contra el terra. Potser buscava la seva família, perdut a milers de quilòmetres de distància de la sabana. Potser havia germinat mort sobre l’asfalt, com una flor podrida. Aquestes són hipòtesis que mai ningú no es va plantejar. Van passar els dies, el cos putrefacte es va anar consumint a poc a poc, molt a poc a poc. Al cap d’uns quants mesos, la cria d’hipopòtam era poca cosa més que una taca de quitrà sobre l’asfalt del carrer més transitat de Ciutat Nod, una ciutat on ja res és possible i res està per fer.


La il·lustració és "Now we hunt hippopotamus" (2011) d'Aaron Johnson

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. Aquest microrelat forma part d’un llibre de microrelats en preparació.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

PIGMALIÓ (Un microrelat de Joaquim Carbó)


Es tracta d’una gitaneta preciosa que venia alls pels mercats. Si no obria la boca, calçada, neta i perfumada, podia passar per una senyoreta. La va conèixer un empleat de banca, lletraferit –àdhucs i quelcoms a desdir–, assidu al Palau i lector dels Nostres Clàssics. Des que se’n van al piltre junts, s’ha tornat un baranda que fa anar la mui per entarugar panolis amb el toco-motxo. Mou tan finament els dàtils, que arramba les carteres que vol. Quan no curra, es col·loca amb una mica de merda. Re no l’atxanta: la cangrí ja és casa seva.


Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

dimecres, 3 d’octubre del 2012

BAVA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Aquesta nit, al restaurant, el meu marit ha sopat caragols. Solemne, s’apropa la closca als llavis i xucla sorollosament el suc de l’interior abans d’introduir-hi l’escuradents. Una vegada enfilat, extreu el cos tou de l’animal i el suca en la salsa del plat. Quan obre la boca, la saliva amuntegada a les comissures forma uns fils prims que pengen del llavi superior, com estalactites en una cova. Mastega els caragols amb fruïció, i els seus ulls mig closos m’observen amb una mirada desafiadora. Jo detesto els caragols i no puc suportar veure a algú menjar-los. I sé que quan el meu marit els demana en un restaurant, ho fa per molestar-me.

Avui, quan hem anat a dormir, he pensat en els meus fills: viuen lluny de la nostra llar, i envejo les seves vides independents, la felicitat encara no adulterada. De matinada m’he despertat sola al llit. Pel passadís he descobert un rastre de bava enorme que em conduïa a la cuina: era allí, convertit en un caragol descomunal, movent lúbricament les banyes, mentre de l’orifici de la boca es gronxava com un pèndol una fulla humida d’enciam a mig empassar. I he reconegut aquella manera familiar de mirar-me, altivament, mentre gaudeix del menjar.

Microrelat inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010)