dijous, 28 de maig del 2015

CEL·LOFANA (Un microrelat d'Eva Arnal)

Ella fa el gest de pagar, però ell ja ha tret la targeta i l'allarga al cambrer. Ella amb prou feines s'ha menjat mitja amanida. Ell tampoc no ha menjat gaire, però s'ha acabat tot el vi. Ella ha parlat pràcticament tota l'estona. Ell l'ha escoltat intentant entendre-la, però ara no seria capaç de recordar per què. Només té clar que s'ha acabat.

Surten del restaurant mirant al terra. Plou. Ell s'ofereix a dur-la a casa però ella diu que no. Ell hi insisteix però ella torna a dir que no. Queden en silenci sota el paraigua, mirant l'immens ram de flors que ell li ha regalat fa una estona. De tant en tant, alguna gota d'aigua xoca contra la cel·lofana i fa un sorollet cruixent. Ella mira Rambla enllà. No pateixis, vés. No, ja m'espero, insisteix ell. Tornen a callar mirant els cotxes que passen. Llavors ella veu un taxi i surt del paraigua alçant el braç. El taxi s'atura. Es fan dos petons i després ella li passa el palmell de la mà per la galta i diu va, no et posis així, que no s'acaba el món. Aleshores ell li diu no te'n vagis sisplau, i l'abraça amb el paraigua obert, esclafant el ram entre tots dos.

En aquell moment passen pel seu costat tres nois bevent cervesa i un d'ells alça la llauna i crida ¡Viva los novios!

Microrelat guanyador del Premi Districte V (2011) i inclòs al recull L'ombra de les formigues (Voliana Edicions, 2015). L'il·lustra Nighthawks d'Edward Hopper.


Eva Arnal Arasa (Barcelona, 1977) és llicenciada en dret i treballa en l'àmbit del medi ambient. Els seus contes han estat publicats en diverses antologies i han guanyat diversos premis, entre els quals el Premi Joan Puig i Ferreter, amb el recull La tinta i altres narracions de dones mal orientades (2012).

diumenge, 24 de maig del 2015

UNA SIMPLE EXCUSA? (Un microrelat d'Assumpta Margenat)

El president del govern de Corea del Nord  acaba de condemnar a mort el ministre de Defensa per adormir-se en una desfilada militar.

Però la notícia ens amaga alguna cosa sobre els autèntics motius de la sentència: es veu que el ministre no era la primera vegada que s’adormia a les reunions.


Assumpta Margenat (Sta. Eulàlia de Ronçana 1953) ha publicat dues novel·les: Escapa't d'Andorra (1989) i Manolo (1993) a Edicions de La Magrana. Ha col·laborat a El9Nou amb la secció Tres Turons fan una Serra i és membre del grup d'escriptura Pasta de Full de Cardedeu.

dimecres, 20 de maig del 2015

RUTINES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Els tubs de dentifrici són soldats que desfilen en formació. Quan passen pel davant, tibats, rígids, ell, com si els condecorés amb una medalla, els col·loca el tap. Un tap cada cinc segons. Dotze taps per minut. Set-cents vint taps per hora. Cinc mil set-cents seixanta taps al final de la jornada de treball. Vint-i-vuit mil vuit-cents taps a la setmana, que són cent quinze mil dos-cents cada mes. I si multipliqués aquesta xifra pels vint-i-sis anys que fa que treballa a l’empresa, sabria el nombre de taps que marquen la seva vida laboral.


“Quins taps tan ben posats, sí senyor!”, comenta el cap de secció, quan al matí visita els treballadors de la cadena. Sempre somriu, duu els cabells engominats pentinats enrere i desprèn una olor intensa de perfum. Colpeja l’espatlla d’algun dels treballadors i fa broma amb els més veterans. “Colla de desgraciats”, remuga quan es tanca al despatx on s’hi passarà el dia. Quina sort no dedicar-se a una d’aquestes feines rutinàries, pensa, no haver de repetir el mateix ritual diàriament! “Colla de desgraciats”, repeteix els vespres, quan veu que el personal plega. Després tanca la porta del despatx, a les vuit en punt, com cada dia de la setmana, les quatre setmanes del mes, durant onze mesos l’any.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015)

dissabte, 16 de maig del 2015

PAPERS (Un microrelat de David Vila i Ros)

Quan el líder republicà guanyà les eleccions amb una majoria aclaparadora, no ho dubtà ni un segon i es féu coronar emperador. La reacció de l'oposició no es féu esperar. Els monàrquics demanaren la restauració immediata de la legitimitat republicana, els ecologistes incendiaren un bosc als afores de la capital per poder-hi fer una acampada de protesta, l’esquerra revolucionària exigí la intervenció dels antiavalots i els pacifistes feren un atemptat davant del palau presidencial. Els feixistes decidiren agafar un llibre.

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)


David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l'ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

dimarts, 12 de maig del 2015

ELS CAMINS DE L'ART (Un microrelat de Susana Camps)

L’Oriol havia de trastocar l’ordre natural de la família. Enlloc de treballar a la botiga de mobles, va triar la carrera de Belles Arts. Pintava des de petit amb oli, aquarel·la, ceres, el que fos. Tenia molta gràcia i tots pensaven que seria artista. A totes les parets de les cases familiars hi havia algun dibuix de l’Oriol, que emmarcat feia prou patxoca. Ui quan n’aprengui de veritat!, vaticinaven.

En arribar a Belles Arts, el seu instint natural va topar-se amb la muralla de la tècnica i amb el greuge comparatiu dels companys realment ben dotats. 

–Molt mala cosa! –deia, quan ho explicava anys després–. La reflexió mata l’art. L’escola em va ofegar l’espontaneïtat, la frescor, la inspiració.

Passava les tardes davant el llenç, somiant truites segons la mare; sense guixar res, instal·lat davant d’un cavallet i envoltat d’obres a mig pintar. Remenava un gin tònic mentre esperava que la idea li davallés com un esperit redemptor.

–Si almenys acceptés algun professor particular! –es queixava el pare, que ja portava més anys dels que dura la carrera invertint en un títol que mai no venia a casa. Però el noi volia treure-ho tot a pols, deia, com pertoca a un vertader talent.

Llavors, abruptament, l’Oriol va descobrir l’amor. Era una noieta callada, discreta, lànguida. Semblava feta per a ser model: la mirada perduda, un coll llarg, i el cap inclinat de costat. A casa els estranyava que, de sobte, l’Oriol s’hi dediqués tant i que omplís teles i teles de bustos d’aquella noia indolent que amb prou feines parlava, però amb qui compartia més hores que no pas gin tònics. Li havia arribat la inspiració.

Ningú no esperava que, al cap de pocs mesos, anunciessin que havien de casar-se a corre-cuita perquè finalment els havia esclatat la creativitat dins l’estudi.

L’Oriol no va acabar mai la carrera. Tampoc va anar a treballar a la botiga de mobles, amb un pare desconcertat. La família de la noia li va buscar una feina i, durant molt de temps, va fer un bon sou com a venedor de pisos. Tenia gràcia per trobar-los el millor angle, la més bella perspectiva.

–I tants anys de remenar el got amb gels! –deia la mare, sospirant.


Il·lustra el microrelat, El pintor al seu taller d'Adriaen Van Ostade (1663)

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Ha publicat el llibre de microrelats Viaje imaginario al archipiélago de las Extinta (Talentura, 2013).