dissabte, 27 de setembre del 2014

MICROCONTE PER ALS NENS DELS ALTRES (Un microrelat de David Arnau)


Una hora abans del canvi de dia, l'Àgueda va pujar a les golfes sigil·losament. Asseguda davant del mirall escrostonat que coronava el tocador familiar, va encendre el canelobre de tres braços de l'àvia Segismunda i se'l va acostar breument al rostre per mirar-se. Llavors va treure d'un calaix el raspall de plata de la tia Justina i va començar a desenredar-se la llarga cabellera de color gris perla que se li arraulia sobre les cuixes, com un gat manyac. Tot seguit, va despenjar de l'armari de noguera el vestit més llampant de la seva col·lecció, una túnica blanca de fil amb brodats de fantasia que li tapava tot el cos, i se'l va posar amb cerimonial parsimònia. Finalment, es va empolvorar les galtes amb la cendra que cobria el tocador, es va escurar la gola una mica i va assajar davant el vell mirall el seu somriure més malèfic.

A les dotze en punt, l'Àgueda va empunyar el canelobre encès, va travessar la porta de les golfes com un corrent d'aire i va començar a recórrer les diferents estances de la casa, terroritzant els residents amb uns udols esgarrifosos. El 50è aniversari de la seva mort en el devastador incendi que va destruir bona part de la seva casa pairal, bé es mereixia aquella celebració extraordinària.


David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”

dimarts, 23 de setembre del 2014

LA DECISIÓ (Un microrelat de Jesús M. Tibau)


Fa molts anys que comparteixen llit, potser massa, i aquesta nit li pensa donar l'última oportunitat. Així de rotund, jugar-s'ho tot a cara o creu, o caixa o faixa. Vist des de la distància, pot semblar excessivament dràstic, però és que ja ha pres consciència que el temps passat no torna, que es troba en una edat on els dubtes es paguen cars i, en el pitjor dels casos, són letals.

Demà al matí, quan obri els ulls, amb la tènue llum que travessarà la cortina, sabrà si l’ultimàtum ha tingut efecte. Si el coixí no es manifesta en un sentit o en un altre, trencaran per sempre relacions i, en un gest de condescendència, el desterrarà  a l’habitació de convidats. Massa nits fent-li consultes, massa matins sense resposta. A partir de llavors, assumirà ell mateix les seves decisions.


Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011) entre altres. També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

divendres, 19 de setembre del 2014

EL NINOT DE NEU DE LA CARLOTA (Un microrelat de Jordi Benavente)


Era un ninot de neu perfecte però no durà ni deu minuts. Només en quedà un metre quadrat de sorra molla, com qui aboca dues o tres galledes d’aigua, que de no ser per la pastanaga, els dos botons blaus i la bufanda vermella, escampats sense vida sobre la sorra humida, qualsevol a la platja hauria pogut dir que el ninot de neu havia sigut només una il·lusió, una al·lucinació cuinada per la xafogor d’aquell migdia d’agost. Amb tot, el papà de la nena de les trenes rosses pensava que els nou-cents euros i escaig invertits pagaven la pena. Quant val el somriure d’una nena? Per a què serveix la fortuna familiar, si no és per satisfer tots els capritxos de la Carlota, tan maca, tan tendra, tan innocent, tan... “Papà”, li tallà els pensaments la petita, nassarró pigadet i dentetes blanquíssimes, sense deixar de mirar l’escampall ridícul que havia sigut el ninot. “Sí, Carlota, preciosa meva”. “En vull un altre, i el vull ara”.

Jordi Benavente (Martorell, 1980) és periodista i escriptor. Ha publicat als diaris Público, El Punt, Avui i Ara. I és autor dels llibres Martorell negre. Un mort i moltes preguntes (Curbet, 2014), Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013) i La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012). Ha guanyat diversos certàmens literaris locals amb els seus relats. Paios durs va ser finalista del Premi Núvol de Contes 2013.

dilluns, 15 de setembre del 2014

RESTAURACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Anys enrere, m’havia enamorat del seu nas, un nas corbat com el bec d’una àliga; quan va tornar de la clínica, però, el tenia arremangat i apuntant el cel. Vaig fingir entusiasme perquè la veia orgullosa d’aquella nova nàpia de porquet, però dins meu alguna cosa començava a esfondrar-se.


No en va tenir prou amb aquell retoc: un temps després, els llavis –que tantes vegades jo havia besat, llepat i mossegat– es tornaven gruixuts com xistorres. Mai no vaig acostumar-me a la seva consistència pneumàtica quan em feia el petó de bona nit (de passada, el cirurgià li havia arrodonit el mentó que solia pessigar-li afectuosament en els moments d’intimitat).

Un dia es va fer tibar la pell de la cara i van desaparèixer les arrugues al voltant dels ulls. Vaig haver d’admetre que semblava rejovenida, sí, però havia perdut el pòsit de bellesa madura que jo admirava tant. I un altre dia li van succionar el greix dels malucs –va perdre l’atractiva silueta d’àmfora–, i van engrandir-li els pits: aquells pits petits i tous que tan bé s’encabien dins els meus palmells, ara s’alçaven altius, presoners d’una rigidesa permanent.

Tant havia canviat, que amb prou feines la vaig reconèixer en veure-la un vespre en el parc, asseguda sobre els genolls d’un jove que magrejava engrescat aquell conjunt de postissos i silicones. Així va ser com jo també vaig ser extirpat de l’existència de la meva estimada.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos). La il·lustració és de Ramon Navarro Bonet.