dimarts, 29 de setembre del 2015

L'ORGULL DE LA FAMÍLIA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

El van cridar de la serralleria Valldaura, on havia treballat de comptable tota la vida, perquè aclarís davant la policia judicial les irregularitats d'una partida antiga de diners no pressupostats.

–Adéu, Joan, fins després! –va acomiadar-se del marit, a la porta de casa, la senyora Malcontent–. Ho veus? –va advertir a una amiga que casualment arribava en aquell moment–. Fa dos anys i escaig que va plegar i encara avui el necessiten. Una joia d'home!

–I tant! –va corroborar, amb orgull, la confident.

Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut que acaba de publicar Edicions Témenos. L'il·lustra un detall de la portada del llibre, obra de Ricard Moseguí.


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes”, “Desig i sofre”, “Caïm” i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

divendres, 25 de setembre del 2015

ATRACCIÓ FATAL (Un microrelat de Carme Ballús)

El túnel del terror era tan autèntic que no en va sortir viu. 

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i un recull propi, "Portes endins" (Marcòlic, 2013), cuit a foc lent i de degustació pausada.

dilluns, 21 de setembre del 2015

RECORDA (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

M surt de casa com un encanteri per recordar. Recorda que ha estat tres vegades més feliç del que esperava, recorda el desordre de les mans i la certesa de la seva mirada; recorda que un dia va ser la jove de la finestra, la desconeguda, la dona ideal. Recorda que ara els dies són com dards, com ciutats buides, com decorats falsos, i es recorda una mica vella i grassa.

De vegades M té malsons i quan es desperta els recorda; recorda el gat de carrer que li parla, els avions que sempre s'enlairen i mai veu aterrar, i la badia de Tòquio, cada nit més negra, més sola, més profunda. La badia cada dia més com ella.

Però el que no recorda és si algú la va estimar per sempre, si va visitar el paradís o si algun cop es va enfonsar com una pedra (no ho recorda..., no ho recorda!). Per això ara passeja sola per tots els carrers i quan es cansa, recorda; recorda els silencis de la foto en blanc i negre, la foto de la platja, recorda la bicicleta que va abandonar a la sorra i el contorn dolç de les seves petjades llunyanes. Recorda que ja no la recorda, la platja, el lloc que creia més bonic del món, amb la seva silueta dissenyada a la sorra. I les agulles de l'horitzó, també les recorda, i recorda el lloc exacte on es van aturar les seves mans, el lloc de la ferida, els llavis com ponts que li van salvar una vegada la vida. Tot això encara ho recorda.

Després, M torna cap a casa i quan entra es pregunta si algú la recorda i, sobretot, si encara hi haurà l'escala recolzada a la paret.


Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal llenguadegat

dijous, 17 de setembre del 2015

LA PICOR (Un microrelat de David Arnau)

L’home que no sóc jo va començar a notar una picor inoportuna mentre treballava. D’esma, i sense apartar la vista del teclat, es va endur la mà esquerra al clatell i es va gratar. Llavors la picor, com un exèrcit de puces, li va baixar per les espatlles, i després pels braços, i l’home que no sóc jo va utilitzar les dues mans per gratar-se més encara. Finalment, la picor salvatge se li va estendre al pit, al ventre, als testicles, a les cames, fins a la planta dels peus, i l’home que no sóc jo es va despullar davant de la finestra muda per gratar-se amb ànsia pertot arreu. I tan intensa era la picor, i tant es gratava l’home, que es va començar a esgarrapar i a fer-se sang. I tot i així va seguir gratant, perquè la picor era un riu de lava que li naixia d’endins. Va seguir gratant furiosament fins a arrencar-se la pell dels braços i les cames, i després del pit, i el cuir cabellut, i les celles i els ulls, i fins la llengua, perquè la picor li brollava des de les entranyes. I va seguir gratant fins a esquinçar-se els músculs i els tendons, i llavors va arribar a l’os, i al moll de l’os. I l’home que no sóc jo, malgrat que ja només era un alè roent de si mateix, va seguir gratant, i gratant, i gratant, enfollit per la picor de tants anys de vida estantissa.

I l’home que no sóc jo va arribar amb les ungles esberlades fins al negre pòsit de la seva ànima trista. I després de tant gratar, va descobrir que no era res, i va udolar.​


David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”.

diumenge, 13 de setembre del 2015

DIT I FET (Un microrelat de June Serrano)

Es van conèixer i es van estimar. Ell no sabia fins a on la podia estimar i ella no sabia si l'estimava poc o molt. Molt abans que s'enamoressin com bojos ja s'havien començat a conèixer al llit i compartien llargues converses.

Feia setmanes que es veien o es trucaven, les setmanes s'anaven convertint en mesos: la idea d'aventura se'ls havia fet petita. Una nit després d'una infidelitat, ella li va dir al seu amic tan íntim el que havia fet i aquest li va fer saber que era una traïdora immadura i no la va perdonar.

Van provar de continuar junts i fins es van anar convertint en una parella formal però sorgien tensions en moments molt inesperats i semblava que tot acabaria de qualsevol manera. Una tarda, entre plors i esbroncades, ella li va assegurar que no sabia com tirar enrere però que faria qualsevol cosa per fer-se perdonar, com ara tallar-se el dit petit del peu. Ell s'ho va rumiar uns segons i la ira li va desaparèixer dels ulls. En aquell mateix moment ella va córrer cap al bany i –amb les tisores agafades amb totes dues mans– es va tallar el dit més petit del peu esquerra sense fer un sol gemec. Ell la va prendre en braços i amb un mocador va embolicar el dit per marxar a l'hospital i va llençar el farcellet a la paperera més propera.

D'aquella tarda no en van parlar mai més. En menys d'un any van anar a viure junts definitivament, en poc temps es van casar i van ser realment molt feliços.

Microrelat inclòs al recull Senyores i senyors que acaba de publicar l'editorial Males Herbes. L'il·lustra un fragment de la coberta.

June Serrano. Nascuda el 1979, formada en periodisme i arts escèniques a Barcelona i a Roma, on va viure diversos anys (Premi de crítica cinematogràfica CSCI Quaderni di Cinema Italiano, l'any 2011). Actualment està treballant en la seva primera novel·la, Wendy21.