diumenge, 30 de desembre del 2012

FELICITACIÓ (Un microrelat nadalenc de Josep Pastells)


Arriba el Nadal i, com cada any, l’aspirant a poeta escriu una llarga i peculiar felicitació a les mil tres-centes vuitanta-sis amistats del Facebook, als quatre-cents catorze seguidors del Twitter i als centenars de contactes que té emmagatzemats al correu electrònic i a l’iphone. Comença dient-los que ha arribat l’hora d’edificar somni sobre somni. Que cal interpretar les paraules i els silencis, les esperes contingudes i les emocions convulses que sacsegen el cor mentre l’aire ens omple els pulmons. I afegeix –serà millor transcriure-ho fil per randa, tampoc no és tan llarg–: “Som humans, renoi! La mateixa aventura biològica en milers de milions de cossos i rostres que tenen en comú un destí intangible, les ganes de rebentar el temps i un munt de signes i metàfores que serveixen de ben poc quan es vol atrapa un amor impossible. Podem saludar-nos eufòrics, emborratxar-nos i cantar, edificar imperis o fer allioli com els bons artesans. podem fer tantes coses que s’acabarien les festes i encara no hauríem acabat d’enumerar-les. Però fem el que fem, massa sovint oblidem que un gest ho decapita tot, que una senzilla decisió ens desborda i el temps no s’atura per inacabable que sembli la cançó. I ho acceptem o no, les cendres en què ens convertirem tard o d’hora són tan reals com els llibres mai escrits, el múscul de la inconsciència, el ja ens trucarem de fa quatre anys o els volcans interiors que difuminen les ombres quan encara no ha nascut el nou any. Rialles, sí, però també plors que harmonitzen amb milers de plors, amb la fugida de l’assassí, amb carícies que anticipen runes i l’esclat d’una llum tan poderosa que per força haurem d’acceptar l’ardent realitat: el foc a l’iris ens apropa la fi del misteri”. Com fa cada any, abans d’enviar la llarga i peculiar felicitació a totes les seves amistats, l’aspirant a poeta li deixa llegir el text a la seva dona. En sentir la seva pregunta (“No et podries limitar a desitjar-los Bon Nadal i bon any nou, com fa tot Déu?”) comença a difondre la felicitació amb el somriure d’un dement.


Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. El meu desè llibre, “Vides lascives”, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, serà publicat abans de l'estiu per l’editorial Bromera.  Lema favorit: Nosce te ipsum.

divendres, 28 de desembre del 2012

GERMÀ (Un microrelat nadalenc de Jordi de Manuel)


Vint anys després, per Nadal, el Biel decidí tornar al poble on vivia el seu germà Pau. Li havia anat prou bé, en aquell país llunyà. El pare i la mare feia temps que eren morts. Volia recuperar les arrels, compartir la fortuna amb el seu germà. Duia un maletí ple de diners i un cinturó ample farcit de diamants.

Tan bon punt baixà del tren va cridar un mosso perquè traginés les maletes. Li donà un bitllet de propina i decidí passar la nit en un hotel proper a l’estació. L’endemà, el dia de Nadal, buscaria el seu germà Pau.

Biel mai no es despertà, aquella nit de Nadal. Li van clavar un punyal al cor mentre dormia. Li robaren la maleta amb els diners i el cinturó amb els diamants. Mentre li travessava el cor amb el punyal, Pau no el reconegué; Biel havia canviat tant...


La il·lustració és de Guillen Cifré. El microrelat forma part el recull inèdit “Kurts”, amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. http://www.jordidemanuel.cat/

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

dimecres, 26 de desembre del 2012

CLÀUSULA NÚMERO 5 (Un microrelat nadalenc d’Anna Maria Villalonga)


Com que la darrera temporada he treballat de valent, se m’ha acudit que no passarà res si em prenc uns quants dies de vacances. Al cap i a la fi, l’any ha estat convuls i jo he superat amb escreix la xifra fixada.

Aprofitaré les festes de Nadal, que em resulten insofribles. Potser em puc refugiar en algun indret de muntanya, ben apartat de l’enrenou de la ciutat. Necessito descansar. I segur que m’anirà perfecte per agafar forces. Ja m’han avançat que el nou any es presenta complicadíssim, amb un munt de conflictes i de zones calentes.   

He decidit vestir-me com una persona normal. Desaré els estris de feina guardats en un armari. Vull convertir-me en un ésser anònim. Fer com tothom, sense molèsties, sense que ningú no em pugui reconèixer. Soparé amb tranquil·litat en un restaurant, demanaré una copeta de vi, llegiré un bon llibre. Potser em llevaré tard i tot. Coses senzilles però agradables, coses que sempre he desitjat i que mai no m’he pogut permetre.  

A punt de tancar la porta de casa, he sentit el seu alè al clatell. M’he girat a poc a poc, però ja sabia que hi era. L’he vist allà, enmig del replà, imponent en tota la seva alçada, submergit en aquell halo de llum que li encercla els cabells i que enganya tant quan no el coneixes. L’expressió dura, inexpugnable. Abans que digués res, jo ja sabia que no hi hauria cap manera de convèncer-lo.

Hem creuat poques paraules, però m’ha remarcat sense embuts que la llei està de part seva. M’ha recordat que tot havia quedat prou clar quan vam signar el contracte. La clàusula número 5 recull especialment el requisit: no està contemplat, sota cap circumstància, que la Mort pugui fer vacances.


Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

dilluns, 24 de desembre del 2012

AMOR EN TEMPS DE CRISI (Un microrelat nadalenc de Víctor Lorenzo)


Poc abans de baixar la persiana, un jove Santa Claus entra a la joieria i, adreçant-se a la dependenta mentre treu de la panxa postissa una pistola, anuncia que això és un atracament. La noia alça els braços i espantada balboteja un et donaré tot el que vulguis, però no em facis cap mal, i ell respon no et preocupis, bonica, que només vull una cosa: el millor anell que tinguis. Quan, tremolosa, li entrega de la vitrina un d’or blanc amb un rubí enfilat, el jove Santa Claus li demana, assenyalant-lo amb l’arma, sisplau, embolica’l per regalar. Un cop posat el llaç, arrissa amb les tisores les puntes i li entrega la caixeta a l’atracador, que l’agafa amb compte. Se’n va ràpid, enrogit rere la barba blanca, no sense entregar-li abans el botí a la dependenta i dir-li bon nadal, preciosa, desitjo que t’agradi.

Il·lustració de Thomas Nast, 1881.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

dissabte, 22 de desembre del 2012

NIT DE REIS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Descobrir que els Reis Mags no eren els meus pares va ser una decepció. Perquè res de bo anticipava veure’ls traginar paquets per la sala d’estar, amb aquelles capes absurdes i les corones empolsinades, suats, rebentats. ¿Com podia algú refiar-se d’uns personatges que es feien dir –sense pudor– “ses majestats”? Presumien de poders màgics però viatjaven sobre uns camells guiats per uns patges grenyosos. I aneu a saber d’on treien tants obsequis! Havia estat un error encarregar-los els meus regals somiats! Mentre tornava d’amagat a la meva habitació, vaig decidir que l’any següent enviaria la carta directament als meus pares.

La fotografia és de Martí Herrero.

dimarts, 18 de desembre del 2012

A LA VORA DEL RIU (Un microrelat de Mª Carme Martín)


Quan va arribar per ocupar la plaça vacant es va enamorar de la noia més bonica de la colònia. Es deia Agnès i era la filla de l’encarregat del torn del matí a la fàbrica. Era bruna i espigada amb les galtes colrades pel sol. L’home, jove i ben plantat, la sotjava amagat rere el cirerer cada cop que ella acompanyava la mare a l’hort de la vora del riu. Tots els diumenges la veia asseguda als bancs de les dones, serena, virtuosa, model de les altres noies i ell creia endevinar ens els ulls clars de l’Agnès una admiració que l’omplia d’orgull. De tant en tant tenia la sort de sentir la seva veu cristal·lina que es penedia de pecats venials. Llavors la tenia tan a prop... Hauria volgut sortir del confessionari, arrencar-se la sotana i posseir-la damunt l’altar de la capella. 

El quadre és d'Edouard Manet.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Sóc llicenciada en Psicologia. Lectora voraç i en els darrers anys escriptora diària. Pertanyo a un col·lectiu de gent que escriu de Manresa i voltants. Ens diem “Totlletres” i tenim un bloc a Wordpress i pàgina a Facebook. El darrer Sant Jordi ens vam autopublicar un llibret d’històries d'amor. Vaig quedar finalista del Concurs de l'Associació de Veïns de Cal Gravat de Manresa, vaig guanyar un accèssit al concurs ”Històries a cel ras” que organitzava el Museu d’Història de Catalunya (contes de 40 paraules) i vaig guanyar el primer premi del Concurs de Microcontes al Mercat de Lletres d’Igualada. Durant els darrers anys he assistit a uns quants tallers sobre escriptura creativa i actualment segueixo un curs de narrativa en l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

divendres, 14 de desembre del 2012

MEFOMORTASIS (Un microrelat de Maria Cirera)


M’he llevat a les sis en punt. Les sis en punt! Li he preparat l’esmorzar i he escalfat un cassó amb llet. M’he assegut a la cadira i he començat a repicar amb els dits a sobre la taula. Un quart i cinc... dos quarts menys cinc... dos quarts de set. Quan les venes del coll estaven a punt de rebentar-me, he saltat cap a la porta de la seva habitació. He parat l’orella. Res. Un lleuger criiiic-criiiic. M’he begut la llet abans no es refredés del tot i he tornat a seure. Maleït ganàs... a veure qui podrà més, a veure qui dels dos podrà més... El seu pare s’ha llevat arrossegant els peus. M’ha mirat aixecant una cella i sacsejant el cap en senyal de “que no ho veus que amb aquest noi no hi ha res a fer?”. Dit i fet, he tornat a saltar:

–Gregori!

–Criiiic-criiiiiiic.

Pam pam pam pam pam, a la porta.

–Gregoooori! Gre! Go! Ri!

–Criiiic-criiiiiiic.

Al final no he pogut més, ha fet girar la maneta i la porta ha espetegat contra la paret. Em mirava amb els ulls vidriosos des de sota el llit, tot encarcarat, mig tort i repugnant.

–Ja hi tornem a ser amb la història de cada matí! N’estic tipa, eh, n’estic molt tipa. Vols sortir d’aquí sota I anar a treballar? N’estic fins al capdamunt dels teus cuentus. Ni en insecte ni en res, t’has convertit, a tu el que et passa és que ets un gandul! Mare de Déu senyor, quin panorama. Clavadet a son pare…

–Criiiic-criiiiiiic.


Els dibuixos són de Claudio Goldoni, 2004.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. 

dilluns, 10 de desembre del 2012

GREIX (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Es va estremir de plaer, olorant aquella flaire.

El rap amb gambes i l’amanida de pinyons sobre enciam de fulla de roure tenien un aspecte exquisit.

Cada dia anava al mercat, per triar el més sucós i fresc. Després, el ritual a la cuina. Treia el seu botí de les bosses, el desembolicava tendrament, curosament tallava, posava en aigua, apropava els ingredients que faria servir: oli d’oliva, sal prima i gruixuda; herbes, crema de llet, un gotet de vi triat, alls per trossejar. Quan tot era a punt, es transformava en una artista apassionada; el temps s’esvaïa, callaven les remors del carrer, i altres olors que no fossin les d’aquelles excel·lències que traginava, es tornaven alienes. Ella i el menjar: res més sobre la Terra.

Algunes nits, es despertava amb angoixa de malsons i de suor. Llavors, s’aixecava per posar-se davant el mirall, i es mirava la pell fina, els ulls grans, les mans boniques, els pits petits, l’espatlla airosa. Si no cedia l’angoixa, sortia de l’habitació, enfilava el passadís, intentant no entropessar; arribava a la cuina, obria l’armari prohibit, menjava una galeta integral. Per encalmar-se, havia d’obrir la nevera. Tot era al seu lloc: el plat amb el dinar d’ahir, el berenar i la sopa del vespre; darrera, en altres plats i pots, el dinar, i el berenar, i el sopar i l’esmorzar d’abans d’ahir; a la postada de dalt, encara comestibles, les menges de feia tres, quatre dies; a dalt de tot i al fons, les de feia set, deu dies, curosament apilades; aviat hauria de treure les de més amunt, per fer lloc. Tot anava bé.

Tentinejava de nou entre pots, capses, vasos, dels dies, mesos, passats. Li agradava tenir la prova de que era tot allà i no a dintre seu. I tornava al mirall: la seva figura reduïda a esquelet, sense cap indici de greix, aquell cos immaculat, que no es nodria de carn, la confortava i l’assossegava.

Es va distreure rumiant els ingredients de l’endemà, en com els cuinaria. 

I es va estremir de plaer, olorant aquella flaire.


Microrelat guanyador del Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català 2012-13 ("Pecats capitals"). El quadre és d'Amedeo Modigliani.

Sílvia Armangué. No tinc biografia: sóc casual. No tinc premis literaris. Tampoc no tinc gaires diners. En fi.

dijous, 6 de desembre del 2012

A MISSES DITES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


L’arcàngel sobrevola el poble i, amb un sumptuós batement d’ales, aterra davant de cal fuster.

–Tinc un anunci important a fer –diu quan Josep, el fuster, obre la porta.

–Vostè dirà.

És un taller fosc, però la llum que irradia l’arcàngel li permet entreveure les eines escampades; el terra està entapissat de serradures i encenalls; en un racó, Maria, l’esposa del fuster, alleta un nadó.

–Vostè dirà –repeteix Josep.

El quadre és “La anunciación” (1655-65) de Murillo 

diumenge, 2 de desembre del 2012

FAR (Un microrelat de Jordi de Manuel)


Des de la seva talaia el faroner albira l’est amb ulls cansats. Veu una mar plana que s’ennegreix a l’horitzó.

Desvia la vista cap al nord. On els boscos enverdien els vessants ara tan sols veu cendra grisa. Roca nua.

Atalaia el sud. Distingeix catifes de matolls secs que esgrogueeixen obagues, frondoses temps enrere.

L’oest prefereix no mirar-lo. S’estima més no veure la costa prostituïda amb totxos i ciment.


La il·lustració és de Guillen Cifré. Aquest microrelat forma part el recull inèdit “Kurts”, amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. http://www.jordidemanuel.cat/

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.