INTERIORS REVOLUCIONARIS (Un microrelat de Violant Barquet)

Quan es va decretar l’estat d’alarma per pandèmia, els senyors Bondia van convenir que la noia romangués a l’hotel, doncs encara quedaven les neveres plenes, una muntanya de tovalloles i llençols, i les plantes a punt d’esclatar en flor. I la Miranda, que compartia un pis diminut amb dues amigues, va respondre a disposar senyor, i, com de costum, ho va dir de cor. En menys de tres dies ho va tenir tot enllestit. Amb les persianes mig abaixades, comprovà que el silenci existia i que tenia una textura com de flam d’ou. Constatà que sense les persones els objectes romanien pulcres i immòbils, i que aquesta immobilitat precisa aturava les agulles del rellotge.

Acostumada a matinar, les primeres exploracions van tenir lloc allà on mai ningú la requeria, a la biblioteca de l’hotel, on hi va descobrir els contes d’un autor de nom impronunciable, i li semblà que cada conte parlava d’ella i que llegir-los la curava no sabia de quin mal. A les tardes provava de fer sonar el piano i gràcies a uns pocs tutorials va treure la Sonata nº 11 en La major de Mozart. A les nits, encara lúcida i excitada, experimentava amb les aquarel·les i es meravellava de la facilitat amb què el pinzell de marta feia aparèixer vegetals i paisatges sobre el blanc virginal. Les eternes durícies a les mans i els dolors lumbars havien desaparegut. Uns dies més tard va provar amb els nocturns de Chopin, amb les pintures a l’oli, i encara va enllestir una novel·la breu i un recull de poesia.

Quan els senyors Bondia van irrompre aquell matí a l’hotel, la Miranda es va sobresaltar com si l’haguessin arrancada d’un somni molt dolç. Bon dia, Mirandina! —va saludar-la el senyor amb sincera alegria—. Fi del confinament! Tornem a ser lliures! Lliures!

El senyor Bondia no oblidarà mai la mirada que li llençà la Miranda, una mirada desafiant com de guerrillera revolucionària —diria més tard—, com tampoc oblidarà mai la imatge dels dotze cubs de Rubik resolts aquí i allà, que els últims hostes havien abandonat a mig fer, amb exasperada desídia.

El quadre que il·lustra el microrelat és "Empty interior" d'Alberto Mielgo.

Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums, 2014).

UN CONTE SOBTAT (Un microrelat de Robert Coover)

Hi havia una vegada un conte que, de sobte, mentre encara podia, va començar. És clar que per a l’heroi, que es va posar en marxa, no hi havia res de sobtat en el fet de posar-se en marxa, cosa que havia estat esperant tota la vida, ni en tots els desenllaços possibles, que, com l’horitzó, semblaven estar sempre en algun altre lloc. Però pel que fa al drac, que era un babau, tot era sobtat. De sobte li venia la gana i, de sobte, ja estava menjant alguna cosa. Sempre era com si fos la primera vegada. Llavors, de sobte, recordava haver menjat alguna cosa com aquella abans: una amargor familiar... I, també de sobte, ho oblidava. L’heroi, en trobar de sobte el drac (havia estat trescant durant anys a través de boscos encantats, deserts inacabables, ciutats carbonitzades per l’alè dels dracs, així que l’expressió «de sobte» no li semblava la més adequada) es va adonar que sentia enveja, mentre desembeinava l’espasa (un final possible s’albirava davant d’ell, com si l’horitzó, per un desesperat miratge sobtat, s’hagués inclinat), de la despreocupada llibertat del drac. Llibertat?, podria haver preguntat el drac, si no hagués sigut tan babau, mentre rumiava la sobtada amargor familiar (un record?...) del seu alè. De què? (Oblidat.)

Traducció de l’anglès de Jordi Masó. El quadre és de Rubens (1606-07)

LA VIE EN BLEU (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Des de ben petita, ha estat addicta a una sèrie de dibuixos infantils. Amb el pas dels anys la dèria no li ha canviat. Viu la vida en el to blau dels barrufets.

Avui a la sala de parts, el ginecòleg i la infermera s’intercanvien mirades de preocupació. I salta la paraula cianòtic. Li ensenyen el nadó uns instants i se l’emporten a la sala de reanimació.

Ella somriu satisfeta. Serà un nen preciós, blau com el pare. Només espera que no sigui tan rondinaire com ell.

La il·lustració és de Marga Marcet.

Mercè Moreno Montañés va néixer a Lleida. És logopeda i mestra. Ha publicat alguns relats en reculls col·lectius; l’últim, Anades d’olla (2018) amb el grup d'escriptura Pasta de Full de Cardedeu. Publica regularment al blog Des del porxo i al blog del grup Escriure escriure (premi Vila de Lloret, 2018)

LEGIÓ (Un microrelat de Manuel Moyano)

Les civilitzacions s’agenollen davant meu. Puc arrasar imperis. Puc aturar la història. Puc sembrar l’oblit. Viatjo amb el vent –com el pol·len o com la teva veu– i ningú no em mana. Igual que els déus, soc a tot arreu. No m’interessa el temps, però em moc de pressa. T’espero en els poms de les portes, en els mobles que fas servir, en els llibres que llegeixes, a la roba que duus posada, en el got amb què beus. No pots veure’m. No pots flairar-me. No pots sentir-me. No esperis clemència de mi. No pretenc res, només esdevinc. No penso en res, només existeixo. No odio a ningú, només destrueixo. Ni les estrelles del cel ni els grans de sorra em guanyen en nombre. Soc un. Som molts. Som ningú.  

Microrelat traduït per Damià Bardera Poch. El quadre és de Cornelis Le Mair (Eindhoven, 1941).

Manuel Moyano (Córdoba, 1963) és autor del llibre de microrelats Teatro de ceniza (Menoscuarto, 2011), els reculls de contes El amigo de Kafka (Pre-Textos, 2001) i El experimento Wolberg (Menoscuarto, 2008) i les novel·les El imperio de Yegorov (Anagrama, 2014) i La agenda negra (Pez de Plata, 2016) entre moltes altres.

DIMECRES (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Els dimecres a la tarda, qui em treu és ella. Anem al parc, em deixa que faci les necessitats més urgents al tancat i de seguida pugem a aquell apartament que hi ha a prop. Jo em quedo a la saleta, ajagut en una manta de llana. A vegades, al cap d’una estona, escolto uns gemecs semblants als que se senten a casa algunes nits. Després tornem al nostre pis de sempre. Mentre sopen, ella li explica a quins llocs hem anat i les coses que hem fet. N’exagera unes i n’oblida altres. En acabat, diu que li fa mal el cap i aquella nit mai no sento cap gemec.

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

FER EL SALT (Un microrelat de Jordi Masó)

Entre la multitud aplegada davant l'edifici, va aparèixer una dona. «És en Gaspar, el meu marit», va dir, assenyalant la figura enfilada a la cornisa. Els bombers havien desplegat una escala, al capdamunt de la qual un home uniformat intentava dialogar amb el suïcida. «El nostre interlocutor no se'n surt», es lamentava un policia. I li va atansar un megàfon a la dona: «Potser a vostè li farà cas».

Ella va sentir el pes de la responsabilitat. La vida del seu home depenia de la seva capacitat de persuasió i va mesurar molt bé les paraules abans d'acostar els llavis a l'embocadura. «Salta!», va cridar. «O és que no tens pebrots? Salta!». Davant el desconcert de tothom, la dona, amb l'aplom que donen més de trenta anys de convivència, va explicar: «És que el meu marit sempre ho fa tot al revés de com jo li mano». I amorrant-se de nou al megàfon va repetir amb més èmfasi: «Que saltis, t'he dit!».

L'home, dubitatiu, va fer un pas enrere i, dòcil, es va aferrar al braç estès del bomber de l'escala. «Ho veu?», va dir la dona. «En Gaspar sempre va a la seva!» Les paraules li van sortir amb un to més amarg que satisfet. «Mai no em fa cas».

Microrelat guanyador del mes de març en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. Il·lustra el microrelat una obra de George Tooker (1920-2011)

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

PRINCIPIS (Un microrelat d'Oriol Garcia Molsosa)

Adrià Arimany sempre ha estat un escriptor de principis. Literalment. Entre la seva obra s’hi compten tres mil quatre-cents relats començats, sis-cents setanta-set principis de novel·les i vint-i-tres versos a mig fer (sempre s’ha sentit més còmode escrivint en prosa). 47 principis sense final, el seu primer i únic recull publicat, fou aclamat unànimement per la crítica com «un dels debuts més prometedors de la literatura catalana». Més de tres segles després (i davant la perplexitat de la comunitat científica), Adrià Arimany segueix incapaç de trobar un final digne a la seva trajectòria.

Microrelat guanyador del mes de febrer en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres). 

CÀSTING (Un microrelat de Joan Pinyol)

Els aspirants a trepitjadors de raïm s’esperaven amb els peus inquiets. La primera a provar sort va ser una balladora de claqué. Massa ritme. El segon, un jugador de bàsquet que calçava un 47. Massa pes. Al final la plaça es va atorgar a un pirata pota de pal. Trepitjava més fi i conferia al raïm un suau aroma de fusta.

Microconte del projecte “Art a la taula”, d’elaboració de textos brevíssims per a etiquetes de cava amb la col•laboració de Cava Guilera de Lavern-Subirats. 

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana i catedràtic d'ensenyament secundari.  Fins al moment ha publicat dinou llibres, entre novel·les, reculls de contes i tres de microrelats: Noranta-nou maneres de no viure a la lluna (Premi Vila d’Almassora, Setimig, 2001), Micromèxics (Premi Vila de Puçol, Brosquil, 2007) i Glops (Petròpolis, 2009). Des de fa anys imparteix el taller de narrativa «El microconte, un petit gran gènere».