divendres, 29 d’abril del 2016

SENY (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Recordo que els primers dies només bevia sucs. De poma, de taronja, de pinya. Però aquella dieta líquida no semblava amoïnar-la gens, més aviat la divertia («Semblo una iaia», deia) i no era un impediment per cuinar-nos receptes inusualment imaginatives: després d'anys de sotmetre'ns a la rutina d'uns àpats preestablerts, de sobte se li havia desvetllat una ànima de xef. Allò era molt estrany. A més, no ens castigava si deixàvem les sabates fora del sabater, ni ens renyava si teníem l'habitació desendreçada. Tot el dia la sentíem cantussejar cançons de moda i reia amb unes riallades contagioses, eufòriques.

—El dentista no només li ha tret el queixal del seny —ens deia el pare, desconcertat—. També se li ha endut el seny.

Semblava viure una segona joventut, la mare. Anava al gimnàs cada dia i a l'esteticista una vegada per setmana. I cada tarda es posava vestits elegants i sortia amb les amigues. Un dia ens va explicar que per vacances practicaria el paracaigudisme i el descens en piragua. No sabem si va fer-ho. Poc abans de l'estiu va abandonar-nos. Que el dentista tanqués la consulta aquells mateixos dies ens va semblar, d'entrada, una coincidència.

Microrelat guanyador del 8è Concurs de Narració Curta de Santa Coloma de Farners 2016.

dilluns, 25 d’abril del 2016

ESTUDI DE CAMP (Un microrelat de M. Carme Marí)

Observarem la reacció d'un subjecte i com condicionem el seu estat d'ànim quan restringim la seva llibertat de tria. Ens ajuden el seu company de pis (amb qui hem posat les càmeres i preparat l'escenari) i la seva xicota.

Ho fem avui perquè no ha tingut un dia gaire bo a la feina: el seu cap l'ha esbroncat de valent.

Quan arriba a casa sovint engega la tele, però hem desconnectat l'antena. Com a alternativa escoltarà música. El company ha amagat els discos més animats i ha deixat els més intimistes a la vista. Fixeu-vos, posa un cantautor amb lletres tristes.

S’adreça a la cuina. Típic. Segons què mengem ens podem animar. Però la nevera és buida i no queda xocolata a l'armari, només troba unes galetes insípides. N’agafa una i la deixa a mig menjar.

Ara truca a la xicota per quedar. Ella dirà que no li ve de gust, que encara està disgustada per l'altre dia. Mireu com s'estranya, però està tan abatut que no discuteix ni pregunta res. Entra en fase depressiva.

Va cap al lavabo... Un moment, qui ha deixat les fulles d'afaitar i les pastilles de dormir a la vista? Que algú truqui una ambulància!

El company de pis ja era al telèfon, oferint-se a consolar la xicota.


M. Carme Marí (Barcelona, 1969) tot i ser de ciències sempre ha mostrat una vessant artística: des de fa molts anys lligada a la música (piano, cant coral) i des de l'any passat explorant el món de la "microescriptura", tant en català com en castellà. Ha resultat premiada o finalista en alguns concursos, apareixent en publicacions col·lectives com les de l'Associació de Relataires en Català, la Microbiblioteca de Barberà del Vallés o Cincuenta palabras. Trobareu els seus escrits al blog Petites Histories

dijous, 21 d’abril del 2016

PEUS (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Ve la doctora a casa perquè no aconsegueixo fer-me amb la casa, el nen, la calor i la llet. Li dic que no em funcionen els pits, no hi ha gaire llet. Ella em mira i em diu que si la llet no està als pits estarà en una altra banda, segur que s'ha desplaçat. Jo faig cara de circumstàncies. La doctora em mira, em remira i diu ja sé on ha anat. Treu una agulla i em punxa el dit gros del peu dret, em surten unes gotes de llet. Després fa el mateix amb l'esquerre i també en surt. Llavors em diu que ja puc alimentar el nen, però em fa cosa posar-li el dit gros del peu a la boca, sobretot pel carrer.


Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: Llengua de gat

diumenge, 17 d’abril del 2016

ESPECTRES DISCRETS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

«És cert que hi ha una tradició de fantasmes que es dediquen a aterrir els inquilins d'una casa per foragitar-los», ens va explicar el doctor Hartley remenant les brases de la llar de foc amb un atiador. «Però la majoria dels fantasmes són sociables, inofensius, apareixen amb un somriure afable als llavis i us saluden amb un déu-vos-guard d'allò més civilitzat. Jo, vagant per aquests mons de Déu, n'he conegut alguns. Són espectres que no volen espantar ningú, només busquen companyia, el caliu d'una conversa. Són discrets i prudents: es deixen veure a la llum del dia perquè saben que la foscor pot fer-los semblar tètrics. Mai no els sentireu arrossegar cadenes, ni fer grinyolar portes, ni gemir o lamentar-se en una psicofonia. Tampoc no els veureu travessar parets ni fer altres malabarismes. Això a molts de vostès els sabrà greu: ja va dir Borges que als homes no els uneix l'amor, sinó l'horror. Sí, la truculència té molts adeptes: els pocs fantasmes buscabregues, gemegaires i ploramiques han acabat eclipsant els cordials i cavallerosos. Una desgràcia!». El doctor Hartley va deixar l'atiador. «Moltes gràcies per escoltar-me, senyors», va dir. I va desaparèixer.

Microrelat finalista del primer Concurs de Microrelats de Terror, convocat pel Festival de Cinema de Terror de Sabadel 2015.

dimecres, 13 d’abril del 2016

TREN (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)


Un nen plora a collibè. Té gana i el cansament li regalima per la pell. El seu pare el subjecta per un fil de saliva, les minses restes de l’únic àpat que han fet en quatre dies. Tota la força, concentrada en els ulls pendents de la policia de frontera, que els impedeix passar. A ells i als milers que esperen asseguts al terra de l’estació del tren sota el sol d’agost. No hi ha res més a fer que esperar i esperar. I no saben què.

Uns 5.000 immigrants han creuat durant les últimes hores des de Macedònia a Sèrbia en el seu llarg camí cap al nord o centre d'Europa...

La frontera que atura la guerra en una ratlla fictícia. Una taronja macada partida en dos.

En un intent desesperat de sobreviure, uns i altres, corren empaitant-se. Els peus feixucs aixequen pols. Partícules mínimes de frontera suspeses entre les primeres llums del dia. Un lleuger ventet les manté ingràvides.

El nen a collibè que plora gana assenyala al pare la pols que sura en l’aire, en un joc d’entrellums fora de context. No pot haver-hi bellesa ni fantasia enmig d’un desastre, entre tanta inhumanitat. El pare li somriu i s’acosta al globus de pols, com una mantellina brodada en la foscor del desesper. El nen intenta agafar els brins de llum amb les seves manetes famolenques. Per uns instants, tot s’alenteix. S’obliden els budells buits i l’estretor. El pare agafa fort el nen per les cames i arrenca a córrer. Ara si que no hi ha qui l’aturi. Tant se val la policia i els gasos lacrimògens. Córrer i córrer, cap al tren, cap a l’oportunitat, cap a l’única sortida possible.

El nen, encara amb les manetes enlaire fins que els gasos lacrimògens l’obligaran a aclucar els ulls, tot defensant-se. Fins que els genolls del pare es doblegaran i un vòmit impossible acabarà de buidar-los el cos. Estesos a terra, el nen buscarà els dits del pare. Un dit, només.

No sabrem si plorarà. El seu crit ofegarà tots els altres sorolls.

Microrelat inclòs al recull inèdit Compte amb el buit. 

Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013). El seu últim llibre és M'he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015).