dilluns, 20 de maig del 2019

REFERENTS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Tot va començar quan va proposar-me que la nena es digués Sílvia, com ella. Jo vaig protestar: ¿és que no en teníem prou amb una Sílvia, a casa? ¿No serveixen els noms per distingir les persones? Però la meva dona és tossuda i no vaig poder-m'hi negar. Un any després, va néixer el nen. «Es dirà Pau», va decidir. Pau, com el seu germà. Quan, passats tres anys, va tornar-se a quedar embarassada, vaig endevinar el nom que suggeriria: el de la meva cunyada Isabel.

Però allò només va ser el principi. La decoració de casa nostra era una rèplica de la dels seus pares: peces de terrissa, quadres de marines, mobles rústics. I reproduíem també els hàbits de la seva infància: caps de setmana a Puigcerdà, estius a Platja d'Aro. Cada rutina del seu passat idíl·lic, la repetíem.

Amb els anys, en els gestos de la meva dona he reconegut els de la sogra. I parla amb expressions d'ella, es pentina com ella. Un dia em va demanar que em deixés un bigoti espès, calcat al del meu sogre en les fotos antigues.

Jo sempre m'he avingut a tot. Al capdavall tothom té uns models, uns referents. Però estic inquiet. No deixo de pensar en el meu sogre: va morir jove, d'un inexplicable accident domèstic.

Microrelat finalista del VII Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès. L'il·lustra "Dona davant el mirall" de Pablo Picasso (1932)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018). Acaba de publicar la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dissabte, 11 de maig del 2019

CURIOSITAT (Un microrelat de Pere Herrero)


Jo els conec de tota la vida, són amics meus. De petits, anàvem tots tres a la mateixa escola i jugàvem plegats. Ells dos es van agradar ben aviat i ja eren promesos a la universitat. Quan jo vaig entrar a treballar en aquesta joieria, el noi va començar a passar per aquí per comprar-li a ella petits regals, de poc valor al començament però cada cop més cars amb el pas del temps. Com és natural, per l’etiqueta dels embolcalls, la noia sabia sempre que era aquí on el seu xicot triava aquelles galindaines. I com que hi havia prou confiança, no va trigar gaire a fer-me còmplice de la seva curiositat. Dies abans d’una data assenyalada, venia i em demanava que li deixés veure la joia que ell havia reservat. Després em picava l’ullet i em pregava que li guardés el secret. La vigília de les seves noces d’argent li vaig ensenyar un collaret d’or i brillants, que l’home havia pagat amb antel·lació a un preu desorbitat. De poc que no es desmaia de l’ensurt. Però sembla que es va desmaiar de debò, el dia en qüestió, quan va descobrir que aquell no era el seu regal.

Tercer premi al VI Premi de literatura breu L’ACTUAL, de Castellar del Vallès, abril de 2019.

Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com “Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos” (Cuadernos del Vigía, 2010) i “De antología, la logia del microrrelato” (Talentura, 2013). En solitari, és autor de “Los días hábiles” (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” (http://humormio.blogspot.com) dedicada al microrelat d’humor.

dissabte, 4 de maig del 2019

ZEN ÉS (Un microrelat de Jordi Benavente)


Zen —em va dir— és entendre que sempre que faci calor hi haurà mosques a la cuina levitant despreocupades a mig aire.

Em va explicar que les empaitava i que amb sort en caçava alguna però que al cap de poc tornava a tenir mosques a la cuina.

Zen és saber esperar el fred sense embogir. Encara que et rondin la fruita, els plats per fregar o les escombraries, encara que en somnis se’t fiquin pels narius i pels ulls fins al cervell.

Zen és una mosca en si mateixa, insignificant i fastigosa i que sempre, sempre torna per quedar-se suspesa davant teu, desafiant-te, sense dir re, només sent-hi.

Zen és l’hivern, que no en deixarà ni una de viva i que, tard o d’hora, també a nosaltres se’ns emportarà.

Quan al final la policia va entrar a casa seva, feia tanta calor que n’hi havia pertot arreu. I ja se sap que les mosques no respecten res, ni els cadàvers.

Jordi Benavente (Martorell, 1980) és llicenciat en història i en periodisme, i autor de la novel·la de no-ficció Martorell negre (Curbet, 2014).